• L'artista exposa a l'Hermitage una sèrie de mans i figura humana, i debuta en l'asbtracció

L'escultor sosté el bronze titulat Cuando una fuerza imparable se encuentra con un objeto inamovible, ahir Foto: TONY LARA

N'hi ha que tenen sort: per exemple, Lorenzo Quinn (Roma, 1966), a qui un bon dia el seu galerista londinenc va despertar amb un insòlit encàrrec, d'aquells que el gran Vito Corleone diriaque no es poden rebutjar: «¿Quina peça tens que poguéssim vendre per 2 milions d'euros?» Diu l'escultor que es va quedar perplex. I immediatament després va posar fil a l'agulla tot i que –adverteix–prefereix treballar a la inversa. És a dir, creant primer l'obra i poant-hi després el preu, quina extravagància. Així que corre pel món un Quinn de dos quilos de res. ¿Com s'ho fa, per inflar un preu fins aquestes quantitats exorbitants? Fàcil: atenent demandes estrambòtiques com ara la versió monumental del Cavall que, junt amb dues desenes més de peces –bronze, alumini i, atenció, fusta de til·ler– la galeria Art al Set exposa fins a finals de febrer a l'Hermitage de Soldeu. Monumental i pèrsica: una bestiola de màrmol de tres metres d'alçada, amb l'ull de lapislàtzuli i la crinera –s'apartin les criatures– d'or massís. Naturalment, un encàrrec com aquest només el poden pagar els petrodòlars d'Abu Dhabi, que és on anirà a parar l'èquid en qüestió.

A Soldeu hi ha arribat el germanet petit, no es preocupin; un cavall les formes del qual dibuixen els dits d'una mà i que simbolitza, diu l'escultor, la simbiosi entre home i bèstia. Mans i figures humanes constitueixen com és reglamentari i com espera tot bon col·leccionista el gros de l'obra amb què Quinn torna al Principat tres anys després de la frustrada aventura de La mà de Déu: sí, home, aquella escultura que el comú d'Escaldes va estar a punt d'adqurir per plantar-la al Parc de la Mola en una operació que Toni Martí –aleshores cònsol, però a punt, a punt de fer el salt a la política nacional– va frenar astutament. L'escultor va encaixar el cop amb dolor –diu que s'havia fet un gran esforç per oferir-la a un preu raonable, i raonable significa en aquest cas que150.000 euros, cèntim amunt, cèntim avall– però també amb esportivitat: «Entenc que són moments difícils, que les prioritats són altres i que el primer de tot és el pa». Per cert: La mà de Déu –que hauria sigut un excel·let contrapunt per a Noblesse du temps– ha acabat a la residència mallorquina d'un col·leccionista suís. És clar que per acabar com l'escultura daliniana de la Rotonda, millor a Mallorca, la veritat.

Dèiem que a l'Hermitage hi compareix amb el repertori d'extremitats i de figura marca de la casa, amb la parella com a dèria recurrent. Hi ha per exemple The familiy link, quatre mans unides per cadenes que simbolitzen l'amor que lliga la família: «Quan es trenca la confiança, el lligam, cau tot». Així és. Hi ha també Cuando una fuerza imparable se encuentra con un objecto inamovible, bronze de mitjà format –el més gran de la mostra, el tenen aquí dalt– que dóna la benvinguda a l'Hermitage. La força imparable és l'home, diu; l'objecte inamovible, la dona: «En una relació cal cedir de tant en tant». Si un estira fort per aquí i l'altre l'estira fort per allà, el resultat és el caos, un nou Big Bang. I hi ha també Paciència, aquesta coseta tan fràgil d'aquí al costat: un home d'alumini a qui una mà –pelet inquietant, diguem-ho tot– pretén fer avançar cap a no se sap on, amb el perill consegüent de caure de quatre grapes. Conclusió: no ens deixem endur per impulsos externs i aturem-nos millor a reflexionar abans de donar un pas, no sigui que ens la fotem. Amb aquests antecedents, potser no és sorprendrà que el rei Joan Carles I d'Espanya en tingui una versió en bronze i XL al seu despatx de la Zarzuela.

Gir a l'abstracció

Fins aquí, en fi, l'obra amb què Quinn compareix a l'Hermitage s'inscriu formalment en el que ja li havíem vist en les anteriors visites al nostre raconet de la galàxia. Però l'escultor ha escollit precisament Soldeu per presentar en societat el fruit de les seves últimes inquietuds artístiques: ADN, peça en fusta de til·ler que reprodueix molt esquemàticament una doble hèlix d'àcid desoxiribonucleic amb què abandona momentàniament la figuració i s'estrena en el procel·lós mar de l'art conceptual. Un salt mortal amb tirabuixó perquè ADN sembla qualsevol cosa menys un quinn. Diu que ho fa per la necessitat d'investigar, de créixer, de mirar endavant i de no quedar-se clavat en les mans i en les figures de tota la vida: «No voldria haver-me de llevar un dia cansat de fer sempre el mateix; les persones canviem, i també canvia la forma com ens expressem a través de l'art». I per il·lustrar el cas d'un artista que s'havia quedat enganxat tota la vida a una mateixa linia creativa, va citar com de passada el cas del mexicà Botero, a qui –això sí– «respecto i l'obra del qual admiro».

En un rampell de sinceritat, va tenir també una interessant digressió sobre l'art abstracte, nineta dels ulls –segons ells— dels galeristes contemporanis perquè ve a ser, en resum, com la cuina mol·lecular: un comensal no s'atrevirà mai a criticar un plat deconstruït pel temor de quedar en ridícul, mentre que tothom pot apreciar si una paella és bona o no. L'art conceptual juga òbviament el paper de la cuina mol·lecular; el figuratiu, de la humil paella. Però tornem al començament: cap de les obres que s'exposen a Soldeu s'enfila fins als astronòmics 2 milions d'euros del Cavall pèrsic. Però tampoc no es facin gaires il·lusions: Quinn admetia ahir que se li ha acabat l'obra de preus diguem-ne populars. Que fa dos anys va deixar la resina i que avui és imposible trobar originals seus –és a dir, tirades de vuit peces–per sota dels 10.000 euros. Així que caldrà gratar-se les butxaques.

Per a més informació consulti l'edició en paper.