• L'expresident de la Universitat d'estiu va morir ahir als 96 anys

Biblioteca de la Universitat d'Andorra, a Sant Julià de Lòria, que porta el nom del traspassat Sampedro Foto: ÀLEX LARA

Va ser el 20 de maig del 2008, en l'última visita de l'economista, escriptor, exsenador i membre de la Reial Acadèmica Espanyola –que tot això, i més, va ser José Luis Sampedro (Barcelona, 1917-Madrid, 2013)– al nostre racó de món: «D'aquí a uns anys, els joves estudiants veuran aquesta porta i es demanaran: ‘¿Qui és, aquest de la placa?' És just que sigui així. La vida és molt maca, tant quan crea com quan destrueix». Acabava d'inagurar solemnement la biblioteca de la Universitat d'Estiu, que des del 2006 portava el seu nom. Unes paraules sens dubte premonitòries, perquè ahir, quan va tranxcendir el traspàs de l'humnista espanyol, tot van ser elogis i boes paraules, començant per la ministra d'Educació, Roser Suñé, que va lamentar «la desaparició d'una persona que ha estat referent intel·lectual» i en va destacar «la fermesa i el grau de compromís amb la societat», així com el seu llegat intel·lectual resumit enla divisa «actua, mou-te i no et conformis». Ahir, potser sí. Però convé també afegir que, si deixem de banda la placa d'aquí dalt i l'Orde de Carlemany (d'infausta memòria) que el 2008 li va imposar l'aleshores cap de Govern, Albert Pintat, la memòria de qui durant tres lustres i fins al 2005 va ser president d'honor de la Universitat d'Estiu, ha brillat els últims anys per la seva absència. Així es va demostrar el novembre del 2011, quan el ministeri de Cultura espanyol li va concedir el premi nacional de les Lletres a l'autor de La sonrisa etrusca i La vieja sirena: ni una paraula. I aquest és el silenci al qual tornarà Sampedro –com ell mateix vaticinava– una vegada s'hagin apagat els ecos mediàtics del seu traspàs. Res de nou, però, sota la capa del cel: és la mateixa recepta d'oblit, desconeixement i indiferència que s'ha aplicat a altres il·lustres intel·lectuals especialment vinculats en aquest tros de Pirineus: Lluís Capdevila, per exemple, autor d'unes memòries monumentals, úniques en el seu gènere a la literatura en català, així com de Cançó d'amor i de guerra, la sarsuela catalana per antonomàsia, que hi va venir a morir i de qui 33 anys després de traspassat ni en queda ni rastre. I un poble sense memòries és un país sense identitat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.