Peruga posa davant de Pau-Xavier, un ajudant ?¿el Mariano?? i l'elefanta Júlia, al carrer del Carme de Barcelona Foto: ÀLEX LARA

REPORTATGE:Pau-Xavier, l'últim excèntric.

NOVEL·LISTA, AHIR VA PRESENTAR 'EL MUSEU DE L'ELEFANT'.

Ja ho deia Mae West: «Quan sóc bona, sóc bona; però quan sóc dolenta, sóc millor». Per això els personatges que pul·lulen pel costat fosc acostumen a ser molt més interessants. Potser no per conviure-hi, d'acord, però sens dubte per llegir-ne les peripècies. Amb El museu de l'elefant passa això mateix a cmpte dels dolents que hi ensenyen la poteta, des de Miquel Mateu fins a Otto Rhur. Fins i tot amb els que no hi surten, com Pepe, el germà gran de Pau-Xavier i el cràpula dels Areny-Plandolit, que es va polir –¡en joc i putes!– el patrimoni familiar. Ja ho veuen: la saga dóna per moltes novel·les més, encara que Joan Peruga (1954) hagi decidit clausurar-la momentàniament amb El museu de l'elefant, que es va presentar ahir a la Llacuna: ple de les grans ocasions, poc habitual –per no dir gens–en els pessebres literaris del nostre racó de món. Ahir, en canvi, semblàvem un país de lectors. Les bones notícies no s'acabe aquí: Peruga reeditarà a la tardor –i molt probablement a Editorial Andorra– Últim estiu a Ordino; i la seva quarta novel·la –Els rius, crònica més o menys autobiogràfica del trànsit de la infància a l'adolescència– en qüestió de mesos. Un any com a molt.

–Ginecòleg, anatomista, editor, mag, taxidermista... ¿Quina és la dèria que millor defineix a Pau-Xavier?

–La taxidèrmia; ell ja ho diu, que des de petit, a l'escola, tenia aquesta fal·lera pels animals dissecats. Posarà negoci de taxidèrmia, i la seva gran il·lusió hauria sigut ser director del museu de zoologia de Barcelona.

–¿Es podia er res de més exòtic, a l'Andorra dels anys 30?

–Il·lusionista, potser. I també ho era.

–¿Va arribar a actuar al Paral·lel, transvestit de Baró Màgic, o és una llicència poètica?

–Era fundador i president de l'Associació Espanyola d'Il·lusionisme, i autor de títols de referència com ara les Maravillas de la magia moderna, així que no és impossible imaginar-lo dalt d'un escenari.

–¿Funcionen, els seus trucs?

–No ho he comprovat, però estan perfectament descrits i il·lustrats. La seva especialitat era la cartomància, la màgia de proximitat.

–Un Tamariz del Pirineu, ¡que fascinant!

–Doncs sí; ara bé, com dic una cosa dic l'altra: els grans trucs estil Houdini ja són figues d'un altre paner.

–El Mariano, aquest personatge que tant agrada als lectors... Doncs miri, jo ja n'estic una mica tip, del mite del bon anarquista.

–A mesura que avança la novel·la el Mariano se'ns mostra en tota la complexitat i amb tot els seus dubtes: sobretot, quan ha de resoldre el dilema suprem de prémer (o no) el gallet.

– És que l'anarquista que tinc més fresc és el Cojo de Málaga, d'infausta memòria.

–N'era conscient, que l'anarquisme navega entre dues aigües: al capellà del meu poble li van dir: «Tu, corre; si corres més que la bala, et salvaràs». I a l'avi de la meva dona el van pelar uns faistes de Casp. Així que sé quin tipus de gent podia ser. I aquesta ambivalència la intento reflectir en el Mariano, un home aclaparat pel dubte existencial, pel xoc entre les conviccions ètiques i les ideològiques.

-Miquel Mateu, en canvi, és el dolent. ¿Per què ha caigut en desgràcia –fins i tot del nomenclàtor escaldenc per obra i gràcia de lexcònsol, Toni Martí– l'home que va portar la modernitat al país?

–El mateix ha passat a Catalunya: l'han esborrat fins i tot de la història oficial de la Caixa, que ell va presidir durant molts anys. No em sembla bé, i penso que hauria de tenir més presència, quan expliquem la història d'Andorra. Una altra cosa és honrar amb carrer al seu nom un prohom del franquisme i un representant del gran capitalisme.

–Només liu falta el puro i el barret de copa per convertir-lo en una carictaura.

–Cau en el pecat d'altres homes com ell: intentar convèncer el poble que ell no havia vingut a Andorra a fer negocis sinó a fer història. Per això ja li estava bé que li diguessin el Benefactor Altruista, com feien els periodistes afectes de la revista Cadí. En un moment de la novel·la el faig viatjar fins a Veracruz i topar-se un altre Benefactor Altruista: Porfirio Díaz... ¡el dictador mexicà! També li deien així.

–Per filar prim: ¿es va trobar el Consell en la tesitura de votar la pròrroga de la concessió a Fhasa?

–En una de molt similar, i va resoldre en el sentit que es diu a la novel·la. No només decidia si prorrogava o no; també si exigia que la compnayia li cedís totes les obres ja fetes. I aquí es veu que aquella colla de consellers amb tricorni potser no eren tan pagesos com semblaven.

–Tampoc ens ha anat tan malament, amb Fhasa i les carreteres. ¿Com seria avui el país, sense Mateu?

–És evident que la transformació que va impulsar Mateu és extraordinària, i que Fhasa en va ser el catalitzador. El problema és que les guerres –primer, l'espanyola, i després, la mundial– van frenar aquesta transformació incipient durant dos decennis. I quan es reprèn el rumb, és amb un altre tarannà, a l'estil dels anys 50 60, sense –diguem-ne– el glamur d'entreguerres.

–¿On són avui la colla d'emprenedors, de visionaris i també d'aventurers que pul·lulaven per l'Andorra dels anys 30?

–No n'hi ha; és una llàstima.

–La galeria de secundaris que ensenyen la poteta per El museu de l'elefant: Otto Ruhr, ¿va existir de debò?

–Està inspirat en Otto Rahn, un historiador que li inflarà el cap a Himmler amb el Greal, el catarisme, Montserrat i tota la pesca, i que al 1940 va visitar Barcelona amb el jerarca nazi.

–¿El Lino i el Turi?

–Va existir un Café d'Andorre, a la Casablanca dels primers anys 40. ¡I una orquestra que es deia Andorran's dancing!

–No m'ho crec.

–Que sí, que sí; en conservo un document, amb el logo del local, una mena d'escut andorrà i la llegenda Café d'Andorre, Casablanca...

–Un que no surt a l'Elefant: el gran dels Areny-Plandolit, Pepe, germanastre de Pau-Xavier i el cràpula de la famìlia.

–¡Quina carrera, la seva! ¡I quina novel·la que té! El pare, don Guillem, el posa al reformatori de Tarragona. A un reformatori de nens petits... ¡quan ell ja tenia més de 20 anys!

–¿Què havia fet?

–Dilapidar en joc i senyores de la vida l'assignació que li enviava per pagar la Universitat. El perseguien tots els prestamistes de Barcelona, i ell és qui es poleix elpatrimoni familiar al Pallars. La mateixa Sumpta, quan se'l trobava pel carrer s'amagava: no volia ni veure'l. I no és l'únic d'aquesta pasta: hi ha també un tal Joan, que déu n'hi do.

–¿Què passa amb la casa d'Areny-Plandolit, a la mort Pau-Xavier?

–Els hereus acorden vendre-la al Consell: el 1972, si no recordo malament.

–¿Què en pensaria Pau-Xavier del poti-poti més aviat kitsch que és avui la casa d'Areny-Plandolit?

–És veritat que s'ha convertit en un museu per on passegen turistes despistats; ha canviat molt, però conserva una atmosfera de misteri.

–El museu de Ciències Naturals, ¿va obrir mai?

–Sí, però de forma més aviat esporàdica. Es va anar esllanguint i la guerra el va acabar de matar.

–I la col·lecció, ¿on va anar a parar?

–La major part es va vendre al museu de zoologia de Barcelona, on encara la conserven. De fet, uns lectors interessats en el destí de la pobra Júlia diuen que n'han vist l'esquelet al museu Blau de Barcelona...

–Així que la Júlia encara existeix: això es posa interessant.

–...no està tan clar, perquè aquesta Júlia barcelonina resulta que du ullas, i la nostra no en tenia.

–¿Quines altres bèsties hi havia, a Ordino?

–Molts animals de l'Amazònia, cocodrils, voltors i fins i –segons la menmòria popualr– fins i tot una girafa.

–Per acabar, ¿queda alguna petja del museu original, a l'actual Auditori?

–No. A la casa d'Areny-Plandolit s'hi conserven alguns animalons dissevats. Res més. Una llàstima.

Per a més informació consulti l'edició en paper.