Keshta posa a la Bohème amb Toro, peça de bronze que es desvia de les sèries de resina que li coneixíem fins ara Foto: ÀLEX LARA

ARTISTA PLÀSTIC, EXPOSA A LA BOHÈME

Acaba de tornar d'Aràbia Saudí, on s'ha mebutxacat un primer premi al concurs d'art de Kapsarc, una fundació consagrada a la investigació sobre el futur del petroli –és clar– i el medi ambient. I després d'estrenar el projecte 1+1 amb aquella estupenda, sorprenent sèrie de peces de resina –¿se'n recorden d'Utopia?– obre ara el curs de la Bohème –ja saben: a la tercera planta de Pyrénées, cortesia de la galeria Jardin Cosmique– amb sengles peces de bronze i alumini, temàticcament i formalment allunyades del que li coneixíem fins ara. Per als qui ho dubtaven: l'ordinenc Ahmed Keshta (Giza, Egipte, 1978) també treballa amb materials nobles.

–Res a veure amb les resines de la sala de Govern.

–És el mateix que la roba: no portes el mateix si et conviden a un casament que si vas una festa amb amics. Però la que fas servir pel casament no l'acabes llançant. La guardes per a una altra ocasió. Aquestes peces de la Bohème formen part de la meva evolució com a artista; són una etapa, i no me n'avergonyeixo. A més, l'artista ha d'intentar que les pecesque s'adeqüin a l'espai: aquest reclama peces més brillants, espectaculars.

–Doncs a mi m'agrada la resina. ¿Per què li interessa un material tan... humil?

–Més que humil, jo el definiria com a neutre. ¿Què és més important: la persona, o la roba que es posa? Amb la resina pretenc crear peces que impactin pel que són, no pel material amb què estan fetes. Una peça d'or o de marbre es poden comprar al pes. L'obra de resina val pel que l'artista li ha sabut donar. Per res més. És com una frase: és maca o no ho és pel que diu, no segons si està escrita amb tinta, llapis o or líquid. En fi, que la resina m'ha permès trobar el meu estil.

–¿Ah, sí?

–Sí, perquè treballo directament sobre el material, això em dóna molta llibertat i em puc oblidar de la cotilla del motlle.

–¿Renuncia a materials més nobles?

–En absolut. L'artista depèn de la tècnica i de la creativitat, que són els dos cavalls que tiren del seu carro. Si un s'atura, el carro acaba donant voltes sobre ell mateix. Només avança si explores tècniques i materials diversos. Si et quedes en un de sol, et limites.

–¿Menys és més? Li dic per aquella dèria seva dels quadres blancs.

–Quan arribes a un país, ho fas carregat amb el bagatge de la teva pròpia cultura; la fase següent consisteix a absorvir la cultura del país on t'instal·les i, finalment, destil·les el teu propi estil. I en el meu estil, el minimal·lisme occidental, que s'ha afegit a les meves arrels, hi juga un paper important.

–¿Què té el blanc, que hagi merecut la seva atencióde la de Malèvitx?

–Tots els colors. És com els tipus de persones, que n'hi ha una quantitat determinada i trobes que es van repetint a tot arreu: a Egipte, a Andorra, a Aràbia Saudí...

–El color, com el del Toro que exposa a la Bohème, ¿és juna concessió?

–El color té ideologia, una càrrega psicològica. I e aquets cas concret, existeix el que s'anomena l'Efecte vermell.

–¿Què consisteix a...?

–Cridar l'atenció.

–Una de les crítiques recurrents a l'art contemporani ,que si no te l'explica el crític de torn no hi entens res. ¿Un art que necessita del text, és un art dubtós?

–A mi em costa molt titular una obra; sé com dir-li, però no m'agrada posar-n'hi perquè la feina de l'artiosta és el 50% del procés creatiu; l'altra 50% és cosa de l'espectador. I jo no pretenc marcar-li el camí. Una obra d'art és com la gent amb qui et vas trobant per la vida: n'hi ha amb qui de seguida intimes i li acabes explicant la teva vida, i n'hi ha que amb un «Hola, ¿què tal?» ja t'ho has dit tot. Per mi, l'obra ha de parlar sola; si no la relacionen amb l'artista, encara millor.

–Perdoni que li digui, però la seva és una obra textual. O ho sembla.

–Les meves obres plantegen preguntes, no estan acabades; és l'espectador qui les ha d'acabar.

–L'espectacularitat, ¿és un criteri artístic?

–Se m'acudeixen moltes coses que són espectaculars i que no tenen res a veure amb l'art. Per mi, el criteri definitiu és l'honestedat, una obra creada des del cor, perquè no podies no crear-la, no per oportunisme ni per cridar l'atenció. Les obres parlen; no menteixen. I un parell d'ulls es poden equivocar, però milers de parells no s'equivoquen.

–¿Li agrada la ciència ficció?

–Sí.

–Li dic perquè obres com ara Utopia i Pont cap enlloc semblen sortides d'una historieta de Moebius...

–Com deia aquell: la imaginació et porta on no et pot portar el coneixement. La ciència ficció fa exactament això; i jo ho intento. Però amb els peus al terra, que hi hagi sempre una base.

–Més que escultures, les seves obes –i torno a pensar en Utopia, que vam veure a la sala de Govern, i Pont cap enlloc, a la Mostra d'art– són com una historieta amb volum.

–Tinc la convicció que l'obra preexisteix a l'artista, i que és l'obra la que elegeix l'artista que vol que la tradueixi a les tres dimensions. Per això hem de ser honestos: no em posaré jo a fer una peça que no em vol a mi, sinó –posem— a Lorenzo Quinn. No em sortiria de cap manera.

–¿És vostè un artista egipci, o un artista internacional?

–Et respondré amb una altra pregunta: ¿quan triga a fer-se una obra d'art? Toro, per exemple.

–¡?

–Tota una vida. Són totes les meves experiències, totes les persones que he conegut i tot el que he viscut fions ara el que m'ha permès arribar fins aquí.

–¿Què ha heretat vostè de l'art egipci?

–La paciència: quan veia el meu pare treballar, també era escultor, veia que ell era l'únic que veia en aquella pedra l'escultura que tenia al cap, i que només es tractava de tenir la paciència d'extreure-la. ¿L'art egipci? ¿Quin? ¿El dels faraons? ¿Elcopte? ¿L'¡slàmic? ¿L'àrab? Un artista ha de mirar d'absorvir-ho tot i no pensar mai que ja has arribat, perquè llavors t'atures i has begut oli.

–¿Tres artistes que hauríem de conèixer?

–Tres, no, quatre pintors contemporanis: Omar el Nagdi, Ahmad Sabri i els germans Wanli.

–¿Què li va sorprendre de l'art i els artistes andorrans quan es va instal·lar al país?

–El més sorprenent de tot va ser l'art... natural.

–No sé com s'ho prendran, els seus col·legues.

–No tenen per què. La neu... ¡oh, la neu! D'aquí ve precisament el meu interès per la resina blanca. Des del meu taller a la Cortinada veia les formes que el vent i la pluja cisella a la neu... Així és com vaig aprendre a escoltar el material, a deixar-lo fluir. I això és el que busco a les meves últimes obres, que que no siguin forçades.

–La Biennal de Venècia: ¿va seguir la polèmica sobre la instal·lacio de Balmaseda?

–Si a algú no li agrada –i a mi, sí que m'agrada– a qui hauria de demanar explicacions no és a Balmaseda sinó als comissaris. L'artista fa el que sent, i un sentiment no és criticable.

–En la seva opinió, a Venècia, ¿s'hi ha d'anar amb aquest tipus d'obres?

–Crec que sí. Però el veredicte final l'ha de donar el públic: la gent que ha desfilat per l'Arsenale, ¿s'ha aturat al pavelló andorrà?

–Per acabar, en el laberint que és la política egícpia actual, ¿qui són els bons i qui, els dolents?

–M'és igual qui mani, sempre que la gent visqui en pau.

–Els Germans Musulmans, ¿són el problema o són la solució? ¿I l'exèrcit? ¿Existeix una tercera via?

–El poble egipci ha estat a la presó els últims 40 anys. De sobte, es troba en llibertat. I és clar, els primers temps són de confusió. Seria molt estrany, que no fos així.

–Mubarak: ¿un criminal? ¿Un corrupte? ¿O només un dictador?

–Un dictador. I el seu lloc és la presó, perquè ell i la seva camarilla s'han apoderat de la riquesa d'Egipte mentre molta gent busca menjar a les escombraries.

Per a més informació consulti l'edició en paper.