• L'edifici obra de Puig i Cadafalch, s'alça en plena zona de vianants sota una patina de sutge

Una de les buindes de la façana oest, que adorna la casa Foto: ÀLEX LARA

Enclavada al Pirineu, Andorra es va beneficiar de l'eclosió de l'art romànic, estil que es va desenvolupar sobretot a les zones rurals, i de poca cosa més. Amb l'auge de l'art a les ciutats, per la seva situació aïllada i precària, el país queda al marge de les successives tendències que dibuixen l'horitzó de moltes ciutats europees. L'evolució arquitectònica civil queda del tot aturada fins a començaments del segle passat, quan el gust del barceloní per estiuejar a muntanya descobreix Andorra en una època que encara és verge i es construeixen torres i torretes, moltes d'elles desaparegudes al llarg de les avingudes Meritxell i Carlemany. Una d'aquestes cases que encara desafia el pas del temps, tot i que en un estat d'abandó deplorable, és la casa Lacruz, obra de l'arquitecte modernista català, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Patrimoni Cultural la va inscriure a l'Inventari general del patrimoni cultural com a bé immoble amb el número 154/03, el juny del 2003. La casa està situada al número 61 de l'avinguda Carlemany i va ser dissenyada entre els anys 1940 i 1941.

La protecció

Puig i Cadafalch, pensador, professor, arquitecte, historiador i polític, reconegut com un dels exponents del moviment modernista i del primer noucentisme a Catalunya, va crear un edifici que no pertany a cap època concreta de la seva evolució sinó a l'etapa del final del seu exili (1936-1942). Segons Patrimoni Cultural, l'edifici sintetitza les formes de la seva trajectòria històrica pel que fa a l'ordenació de les façanes amb l'ús de materials locals. En són un exemple la pedra de granit disposada en forma de paredat de cap serrat o de niu d'abella escapçat –fruit de l'observació estudiada dels edificis propers i d'Escaldes–, i l'ús equilibrat de recursos arquitectònics com ara balconades, balcons, finestres, tribunes i llucanes de fusta, que atorguen a l'edifici una singularitat pròpia. De fet, un decret del Govern del desembre del 2002 en va aturar un primer intent d'enderroc. En aquell moment, el Govern de Marc Forné acabava d'aprovar el Projecte de llei del patrimoni cultural d'Andorra i com a mesura cautelar, mentre la llei era a tràmit parlamentari, va creure oportú suspendre de manera provisional «l'atorgament de determinades llicències d'obres que podrien fer inviables o frustrar irreversiblement les disposicions del projecte de Llei».

Així, l'atorgament de llicències d'enderrocament, d'intervenció o actuació en una sèrie de béns immobles va quedar suspès durant un any a comptar de la data de publicació del decret. El mateix decret incloïa un annex amb els immobles a protegir i descrivia la casa Lacruz com un edifici que destaca en l'arquitectura de granit, per la seva concepció formal i per haver estat dissenyada per l'arquitecte Puig i Cadafalch.

L'amenaça

Mentrestant, el febrer del 2003, la batllia va admetre la demanda de la propietat contra la denegació per silenci administratiu, de la sol·licitud d'enderroc presentada al Comú d'Escaldes-Engordany i contra el decret del Govern. De la mateixa manera, el març del mateix any, la batllia va acceptar una nova demanda de la propietat contra el decret del Govern relativa a la suspensió pel termini d'un any de l'atorgament de llicències d'enderrocament, i en concret el de la casa Lacruz. Des d'aleshores la casa que avui podria brillar més que mai en una avinguda convertida en zona per a vianants, es desintegra, a poc a poc, tal com ho demostra la xarxa de filferro que l'embolcalla; mínima actuació empresa per la propietat segurament perquè si se'n desprèn cap pedra no faci mal als vianants.

Bruta sota una gruixuda capa de negre de fum, acumulada amb el pas dels anys i dels vehicles, la casa Lacruz desperta un sentiment de pena indescriptible entre els vianants i els habitants d'Escaldes-Engordany, però no hi ha res a fer. Segons Patrimoni Cultural, «el manteniment dels béns inscrits a l'inventari és responsabilitat de la propietat». I puntualitza que «les operacions de rehabilitació es poden acollir al programa d'ajuts per a la conservació integrada, la restauració, el manteniment i la millora del patrimoni cultural». L'última convocatòria per a subvencions es va publicar el març de l'any passat i preveu un màxim de 43.000 euros. Potser per habitar la casa en fan falta molts més, però almenys se li podria rentar la cara.

Poca sensibilitat

Tot plegat apunta poca sensibilitat, o en tot cas, una sensibilitat que dista molt de la d'altres propietaris d'edificis històrics i emblemàtics. Sense anar més lluny, són exemplars les restauracions de la Casa dels russos, del també modernista César Martinell a Santa Coloma, o la de la més tradicional casa del doctor Nequí a la plaça Rebés d'Andorra la Vella. Els propietaris, Francesc Cerqueda i Montserrat Cardelús respectivament, no hi van escatimar ni diners, ni esforç, ni implicació personal. Però, no tothom ho sent igual.

Per a més informació consulti l'edició en paper.