PUBLICITAT

Canillo

El temps de la fotografia

El violocel·lista Arnau Tomàs interpreta les suites de Bach a Sant Joan de Caselles

Per Marià Cerqueda

El músic Arnau Tomàs en una imatge d’arxiu.
El músic Arnau Tomàs en una imatge d’arxiu. | felix broede
Buscar un bon lloc per fer una foto, a Andorra, no hauria de ser una tasca difícil. Sant Joan de Caselles, a la parròquia de Canillo, n’és una bona mostra. Situada al peu de la carretera del Pas de la Casa, molts són els passavolants que s’hi aturen per endur-se aquest record gràfic d’una de les peces clau del romànic andorrà. Un indret que no podia passar per alt als organitzadors del Femap, que hi han programat l’últim concert de l’edició d’enguany  en territori andorrà.

A l’entrada, refugiat en el porxo de l’església, el violoncel·lista Arnau Tomàs estudiava, com encuriosit, l’entrada dels futurs espectadors que anaven abrigats amb jerseis. Ja dins del recinte i de manera prou ordenada, donades les dimensions de l’església, els assistents prenien un dels seients, exhaurits des de feia dies. El músic va travessar la sala situant-se davant de l’altar, sota l’atenta mirada del Crist estucat i el retaule de Sant Joan Baptista, per començar a interpretar la tercera suite per a violoncel de Bach. Unes suites per a violoncel que  gairebé s’havien perdut fins que van ser  recuperades per Pau Casals –recordem que Arnau Tomàs també forma part del Quartet Casals, que va actuar en el primer concert del Femap d’aquest any– i que s’han convertit en el desllorigador tècnic amb que qualsevol violoncel·lista que vulgui excel·lir en el seu ofici s’haurà d’enfrontar més tard o més d’hora.

Un públic expectant que, tret del moment inicial, va prescindir d’exhibir l’artilleria digital demostrant la seva concentració i que tan sols va fer algunes fotografies en el moment en què el músic va començar a afinar l’instrument per encarar la interpretació de la quarta suite.

Com si el músic s’hagués oblidat que hi havia espectadors va aturar la interpretació d’aquesta suite entre el segon moviment, l’allemande, i el tercer, la courante. Alguna cosa no funcionava i va reprendre l’afinat de l’instrument.  A partir d’aquell moment el públic definitivament va desaparèixer. A Sant Joan de Caselles només hi havia un intèrpret, que respirava i es movia al so que imposaven el violoncel i la partitura de Bach, d’una música que en molts casos era escoltada amb els ulls tancats.

Havent revisat el molt conegut preludi de la primera suite i el seu minuet, molt aplaudits pel públic,  tot va tornar a les seves dimensions originals. Fou llavors que van reaparèixer les càmeres i les noves tecnologies  per tal d’intentar fotografiar el magnífic interior de l’edifici.  
Després d’aquella música, la presa havia deixat d’existir.

Comenta aquest article

PUBLICITAT