Malgrat un final que va despertar totes les polèmiques i el fet d’arrossegar la gran llosa d’unes excel·lents crítiques des del seu llançament, la primera temporada de True Detective s’ha guanyat, sense dubte, un lloc privilegiat a l’Olimp de les sèries per la resta dels temps. Arran de la seva estrena, Nic Pizzolato, el seu ideòleg i escriptor, va situar-se en un primer pla entre els directors més venerats del panorama cinematogràfic.
 

Produïda per HBO, True Detective s’afegeix a la llista de les sèries de gran èxit que ha llançat la productora americana en els darrers anys (entre les que es troben Joc de Trons, The Wire, Els Soprano o Broadwalk Empire com a pilars de referència) i que la consagren com una de les cases més reputades en l’època d’or de les sèries de televisió.
 

Vuit capítols. Aquesta és l’extensió que van necessitar els seus creadors per donar vida a un personatge principal absolutament genial i trencador. Matthew McConaughey dóna vida a un detectiu de policia del sud dels Estats Units decebut del món i turmentat per la mort de la seva filla de 13 anys que adopta una forma de vida ‘nihilista’ i amb una profunda negativa a l’existència de qualsevol ser superior. Woody Harrelson, al seu torn, protagonitza Martin Hart, el company d’investigació de Cohle, conformen una parella de detectius d’allò més curiosa que s’enfronta a un cas tan escabrós com rocambolesc al voltant del qual girarà la trama de tota la temporada.
 

La sèrie mostra la Nova Orleans més cruenta i terrorífica, arribant a crear sensacions d’angoixa extrema i d’absoluta decadència en escenes que han aconseguit transmetre l’esperit més profund de qualsevol element que es volgués mostrar. Aquest magisteri productiu és, en bona part, gràcies a Cary Joji Fukunaga, encarregat de la seva direcció. El californià va saber crear escenes que desprenien una essència tan transcendental que en ocasions pot semblar que traspassen la pantalla del televisor i s’apoderen de l’espectador. 

 

FILOSOFIA PURA / L’enrevessament de la trama ha estat criticat per alguns sectors que han vist en la diversitat de camins pels quals navega el cas una font de confusió i retorçament innecessaris en els quals l’espectador ha d’estar molt atent per no perdre el fil. En aquest sentit, s’ha de reconèixer que no es tracta d’una sèrie de ‘diumenge’ a la que encomanar-nos per desconnectar al final del dia (més encara davant l’‘obligatorietat’ de veure-la en versió original per delectar-nos amb l’accent texà extremadament tancat del protagonista, que posa la cirereta del pastís a una construcció de personatge que podríem titllar de ‘pura enginyeria guionística’). La densitat i complexitat que la composen són, precisament, el pal de paller del seu caràcter i, en conseqüència, del seu èxit de masses.
 

El cas s’allarga durant un total de 17 anys en els quals els protagonistes descendeixen als inferns més cavernosos i inexplorats de la part més fosca que pot arribar a desenvolupar l’ésser humà. Les converses entre els dos personatges, a més, exposen com les contradiccions més profundes entre dos formes totalment oposades d’entendre el món poden arribar a trobar un nexe d’unió que evolucioni fins arribar a crear quelcom fascinant i increïble com podria ser la resolució d’un cas policial.
 

Malgrat tot, la pedra angular que dota la sèrie del seu caràcter histriònic i fascinant no és la trama en si mateixa, que també, sinó el trasfons filosòfic que emana cada intervenció del personatge principal, amb destriaments existencialistes sobre la concepció i el sentit de l’existència humana. És en aquestes converses –que es desplomen com un roc de milers de tones al bell mig de la sala d’estar– combinades amb una excel·lent gestió dels silencis i la boirosa escenografia de Louisiana, on l’espectador gaudeix de l’exposició d’unes magnífiques divagacions metafísiques ques molt escasses en l’actual panorama de sèries a nivell mundial.

 

SEGONA TEMPORADA // La sèrie, a dia d’avui, consta de dues temporades totalment aïllades entre elles centrades en la resolució d’un únic cas de principi a fi. La segona –amb la qual les crítiques s’han acarnissat sense cap pietat–, ambientada a Califòrnia, ha estat protagonitzada pels il·lustres Colin Farrell, Taylor Kitsch, Vince Vaughn o Kelly Reilly, entre altres.