Novament per Alacant
Aquest cap de setmana passat, bé millor dit el dissabte, vaig estar de nou a Sant Joan d’Alacant i a Santa Faç. La veritat és que vaig anar a portar els meus llibres, les traduccions a l’espanyol, a una llibreria on em coneixen des de petiteta. I, un cop allà, com era molt d’hora, les 7:30 del matí, vam aprofitar per anar a veure el Monestir de la Santa Faç que el meu marit encara només ho havia vist per la part de fora, ja que quan vam ser l’altra vegada estava tancat. També vaig aprofitar per evocar records de la meva infantesa i ensenyar-li els llocs que quedaven d’aquella passada època que la veritat és que ja no són gaires.
Els carrers estrets, pels quals ni tan sols pot passar un cotxe, amb les seves petites cases, la plaça on participàvem en la cucanya a les festes patronals ansiosos per guanyar aquell pernil que estava enganxat al capdamunt d’aquell pal untat amb greix al qual calia aconseguir pujar per desenganxar-ho. Aquesta plaça de la qual parlo, ja no és de terra, sinó de ciment, i ja no es pot clavar la cucanya... També perseguíem gallines pels carrers. Quins bàrbars que érem! Per descomptat el que l’agafava se l’emporta per al brou, però els animals quedaven una mica malparats. Sort que això ja no es fa ara! Però només érem uns nens...
Al Monestir, que al seu interior conserva la Santa Faç d’Alacant, una relíquia de la Santa Faç que segons la tradició (si bé no s’han fet estudis científics) hauria estat un dels plecs del drap amb què la Verònica va netejar la cara de Crist pel camí al Calvari, a més de visitar-lo, vam sentir la missa de les 8 i vam escoltar com cantava el cor de les monges de cloenda de la Sang que guarden ara la Santa Relíquia, ja que han substituït les Clarisses que eren les que s’ocupaven quan jo només era una noia i amb les quals vaig mantenir moltes converses molt interessants a les tardes d’hivern darrere de la reixa. Jo era molt nerviosa i només allà sentia una pau immensa!
A Sant Joan, a més d’anar a la llibreria, vam esmorzar; jo, per descomptat, com sempre coca de molletes que, com ja sabeu, em torna boja...
Vaig visitar l’església, vaig estar a la plaça i vaig tornar a veure els nostres gegants que participen en les comparses dels nans i gegants durant les festes, també vaig passejar per la rambla recordant successos del passat, pel col·legi de les Carmelites i pel Crist de la Pau tots dos de la meva infància, també vaig saludar alguns vells coneguts...
La primera vegada que vaig tornar a Alacant, després de tants anys, em vaig sentir com una veritable estranya. Ara, el cert és que em sento com a casa meva que, sense cap mena de dubte, també ho és.