La cultura que perdura
Els cicles naturals de la vida es perpetuen en el nostre astre diàriament, mensualment, anualment...
A l’hivern, a la primavera i a l’estiu, els succeeix la tardor, en un despullament general, previ un acolorit esplendorós i contingudament lluminós, que cada any ens sorprèn i ens sembla que no té precedent, i si, els té, tant en el nostre rellotge biològic com en el de tot el que ens envolta. I a aquesta la succeiran novament l’hivern, la primavera i l’estiu.
El que segurament no té precedent, o potser sí, és tenir consciència del cicle vital dins del qual ens trobem, com individus i fins i tot com a col·lectius.
I cal parlar en plural perquè els cicles dins dels quals ens movem (vivim, ens produïm, o ens consumim) són diversos i ens afecten diferentment i distintament amb relació als altres.
L’obsolescència programada natural, l’autèntica i radicalment global, no la humana copiada per interessos funcionals i econòmics, fa que hàgim d’acceptar la finitud de les nostres accions, etapes, vides i presència física en aquest món.
Acabada la vida, perdut el record, només ens queda la traça que hem deixat per tal d’afegir-se o integrar-se i fer evolucionar la cultura que ens identifica i ens fa participar d’una comunitat que es perpetua en les seves institucions, llengua, adaptació al territori, pensament, creences, tradicions, costums, literatura, música, lleure, jocs, educació, salut, economia, arts...
L’únic que continua, doncs, és la societat o comunitat i grups de persones, i són les institucions que les identifiquen i sostenen, les que hem sigut capaços, històricament, de generar, impulsar, preservar i projectar en el temps, col·lectivament, el que ens perviu i perdura.
I la cultura que perdura no és perduda.
El Dia de la Cultura 2023, amb els Premis Àgora Cultural lliurats el passat dilluns 4 de desembre, al vestíbul del Consell General, ha volgut nomenar quatre nous premiats amb les seves trajectòries, tan diverses com ho és la mateixa cultura, i així, a través d’ells i les seves aportacions, fer-la més perdurable.
Miguel Abad Barrabés ha estat distingit per la seva contribució a la cultura del col·leccionisme filatèlic i numismàtic andorrà, amb l’obertura de la primera botiga de Filatèlia i el primer catàleg andorrà de segells entre 1976 i 1995, en catorze edicions, donant a conèixer Andorra amb intuïció, serietat i discreció.
Mayte Estévez i Castelló ha estat premiada per l’ensenyament de les arts tèxtils i del vidre, al Comú d’Escaldes-Engordany, al llarg de 35 anys, organitzadora de les Jornades Tèxtils i de Puntaires i de les Jornades Arts del Vidre i com artista plàstica expressiva, valenta, resistent, perseverant i noble.
Josep Maria Ubach i Bernada ha estat reconegut per la seva extensa acció continuada en pro de la societat andorrana com a gestor i dinamitzador cultural, però també mestre en l’ús del llenguatge fotogràfic i intel·lectual i crític de les arts plàstiques (pintura i escultura) i la música (jazz).
Joan Peruga i Guerrero i Pilar Burgués i Montserrat n’han estat mereixedors per la seva aportació a la literatura andorrana, el Joan amb elegància, desinhibició i expressivitat, i la Pili amb consciència, divertiment i dinamisme; i per la socialització de la cultura a través del Col·lectiu Portella, ell, i del treball a la Biblioteca Nacional durant gairebé trenta anys, ella.
Si la vida de les persones és efímera, també ho és la de les civilitzacions.
Només a través de la cultura es fa el relleu entre generacions de l’evolució del progrés humà.
La cultura n’és l’indicador més clar i, aquesta, si perdura, impregnant les institucions que marquen la conducta de les societats, les fa avançar assenyalant el camí de progrés a continuar, en tots els dominis.
I això malgrat els que, cíclicament, volen reduir la complexitat de la realitat, cada vegada més gran, tot i disposar de més eines per a fer-hi front, posar a zero els comptadors aprofitant els canvis de cicle naturals en els que estem immersos, per a assolir els seus interessos individuals primaris, de domini i poder del conjunt, simplificant la realitat a través de l’autoritarisme.
I la perdurabilitat i la transmissibilitat no estan renyides ni amb la renovació ni amb la transformació o evolució de les societats. I el pas del testimoni d’una generació a la següent pot fer-se conscientment o inconscientment.
Els premis Àgora Cultural del Principat d’Andorra són l’expressió conscient d’aquesta transmissió dins la societat andorrana del segle XXI.
I encara que petita, Andorra, en extensió i en població, és a dir movent-se a una escala local amb relació a la global, aquesta part ha de correspondre dins del tot.
El món sabem que, malgrat tots els desgavells de la humanitat i catàstrofes naturals, està en equilibri i això vol dir que respon a un patró holístic, és a dir on cada part és portadora del tot i tot està en relació per aquest principi d’equilibri resultant.
És en definitiva allò que diu que per a ser universals cal ser primer locals.
La trajectòria i l’obra dels premiats així ho manifesten.