Natalia Mena

És normal que la societat busqui referents inspiradors en els quals emmirallar-se i es fixi en persones que han tingut èxit en la seva vida professional, cosa que els ha permès prosperar i gaudir de tota una sèrie de privilegis que no estan a l’abast de la resta de mortals. El que ja no és tan raonable és que pensin que això es pot aconseguir de forma ràpida i sense sacrifici, que és un dels fenòmens que ha instal·lat la revolució i transformació digital, que té el seu màxim exponent i atractiu en la velocitat de qualsevol cosa, inclús de la riquesa. Davant aquest nou escenari han proliferat com bolets tota una sèrie de gurus financers, que traslladen un missatge que està calant profundament, sobretot en les generacions més joves i que consisteix a alimentar la tesi de què en les feines tradicionals t’exploten i que el que has de fer és atrevir-te a emprendre, gestionar el teu propi temps, somiar en gran i el poc o molt capital que tinguis invertir-lo, perquè sigui ell el que et generi enormes beneficis, sense necessitat de ser productiu en res en especial, sinó un especulador de manual sense ofici, però això sí,amb una gran visió pels negocis. En general, tots els milionaris consideren que la majoria de la gent vivim amb l’ideal posat o focalitzat en tenir una carrera estable, amb ingressos permanents i possibilitat d’ascens escalonat, mentre que en els períodes de lleure o estones lliures es busca sumar més activitats laborals o gastar els diners que es tenen estalviats. Resumint, que som uns losers que ens hem conformat amb una existència mediocre, al servei d’un altre, que no ens farà anar més enllà que a subsistir encadenats el deute i atrapats en un sistema del qual ells han sigut més intel·ligents que ningú, escapant d’un laberint del qual la resta no som capaços de sortir. El gran lema és guanyar més treballant menys. Aquesta afirmació, que en altres èpoques no tan llunyanes era considerada una aixecada de camisa, avui en dia és adorada i glorificada com si d’un deu es tractés. La cultura de l’aplicació, la dedicació i de suar la samarreta, ha estat substituïda per la promesa d’una recompensa fàcil, accelerada i suculenta, que t’assegura un botí al qual tots els lladres de guant blanc no es poden resistir. Aquesta idiosincràsia em recorda a la dels faraons, que s’enterraven amb tots els seus tresors com si se’ls poguessin endur a l’altre món. És a dir tenen la il·lusa pretensió d’acumular totes les seves possessions, per les quals estan tan obsessionats, que creuen que les podran conservar eternament fins i tot en el més enllà. Doncs permeteu-me que reivindiqui que hi ha gent que no li cal amassar pasta com si s’hagués d’acabar el món, que és feliç amb el que fa, que no ho contempla com una submissió, empresonament o servitud, sinó com una oportunitat de desenvolupar les seves capacitats, de sentir-se útil vers els altres i de progressar dignament i honradament, sense haver de recórrer a tanta xarrameca de com pots nadar en l’abundància o ofegar-te en l’opulència en cinc minuts, discurs que actualment està tan de moda i que demostra el fracàs estrepitós dels models educatius en general. No em malinterpreteu, seria molt naïf per part meva conjecturar que a la gran majoria els agrada allò a què es dediquen, és evident que no tothom té la gran sort d’exercir la vocació que l’apassiona, però d’aquí a vendre sopars de duro, falsejant i maquillant la situació hi ha un tros. Potser una bona alternativa intermèdia entre l’estafa virtual d’aquests venedors de fum i la crua realitat per tal de motivar al personal, seria la d’aprofundir en el concepte japonès anomenat Ikigai que no té una traducció literal, però que pot definir-se com la raó de ser, el que fa que la vida valgui la pena ser viscuda. Bàsicament, els nipons sostenen que ens hauríem de concentrar en la intersecció de la quadratura dels següents elements: el que ens encanta fer (la nostra passió), el que ens importa que sigui realitzat (la nostra missió), el que el planeta necessita (la nostra vocació) i la tasca per la qual ens paguen (la nostra professió). El veritable triomf es percep quan arribes a fer diana en els quatre aspectes, ja que destinaràs les teves jornades laborals a quelcom que t’omple, que dona sentit al teu ser, que resulta necessari per a la humanitat i pel que a més cobres. Aquest és el veritable luxe que s’hauria d’ensenyar i al que hauria de voler aspirar tothom, poder compaginar facturació amb utilitat, devoció pel que fas i aptituds així com qualitats per dur-ho a terme, és una alineació que no té preu i per la que s’ha de tenir el coratge de lluitar, independentment del que es pugui trigar a assolir aquesta fita, perquè la satisfacció és tan immensa que ni l’or et farà brillar tant, ja que et valoraran pel que ets i no pel que tens. El primer pas és conèixer-se bé a un mateix, matèria que no s’explica a les escoles, el segon escollir les habilitats que un desitja potenciar i el tercer tenir clar el que vols. La meva anàlisi no és en contra de què un tingui la legítima ambició de fer-se multimilionari, alguns fins a extrems que voregen l’obscenitat, sinó en com s’obté aquesta fortuna i si estem tan segurs de què tots els que es troben en aquesta categoria i ens narren la seva experiència, tenen un sincer interès a compartir els seus secrets o tan sols fan servir determinades arengues com una font més per augmentar els seus dividends. Està clar, que a tots ens fascina viure bé, disposar de caixa i donar-nos capricis, però no deixem que ens venguin la moto, no ens enganyem, no hi ha dreceres ni camins fàcils, ni la tecnologia obra miracles, és un procés de descobriment personal en el qual som nosaltres els que hem d’anar esbrinant les respostes.