Josep Martinez Analista

Ramon López de Mántaras, professor de recerca del CSIC, director de l’Institut de Recerca en Intel·ligència Artificial, i referent mundial en el tema diu: «El problema no és el monstre de Frankenstein, el problema és el doctor Frankenstein».

Des de finals de 2022, un informe elaborat per tres experts investigadors científics de la Universitat d’Oxford, Michael K. Cohen, Marcus Hutter i Michael A. Osborne, respecte de la probabilitat latent que la intel·ligència artificial acabi amb l’espècie humana, s’ha convertit en tema de debat sobre la més temible de les distopies actuals.

Els arguments exposats per prestigiosos investigadors científics sostenen que la IA acabarà amb els humans pel fet que les màquines s’incentivaran per a trencar les regles i competiran inevitablement per les seves necessitats energètiques, donats els escassos recursos existents en el nostre planeta.

Aquest ombrívol pronòstic al qual traiem el cap no és producte de la imaginació d’un brillant i desballestat guionista, sinó un escenari concret: el punt d’inflexió en el qual la humanitat corre un seriós risc d’extinció.

«Sota les condicions que hem identificat, la nostra conclusió és que una catàstrofe existencial no sols és possible, sinó probable», diu Cohen en l’informe citat.

Resulta paradoxal la predicció que assegura que l’extinció de la nostra espècie es produirà a conseqüència de la «competència entre màquines per les seves pròpies necessitats energètiques». Justament el que nosaltres hem estat fent durant segles, amb la nostra pròpia intel·ligència, restant importància als informes d’experts que advertien dels perjudicis que aquesta pràctica suposava per a les nostres fonts de vida. «En un món amb recursos infinits, seria extremadament incert el que ocorreria. En un món amb recursos finits, hi ha una competència inevitable», sosté Cohen.

Més enllà de les paradoxes, la certesa plana sobre el present augurant un futur gens afalagador. Perquè abans de l’apoderament que posarà en escac a la humanitat en el seu conjunt, la IA ens enviarà a tots a l’atur.

Les empreses han començat a reemplaçar treballadors humans per màquines, perquè les màquines no necessiten descans, no estan afiliades a cap sindicat, no emmalalteixen, no reclamen drets, ni ajustos de salari, ni garanties laborals. La IA condueix cotxes en les carreteres públiques, fa avaluacions clíniques, i fins i tot genera art premiat i exhibit en grans galeries. De manera que bé podria dir-se que l’extinció de la nostra espècie ja ha començat.

Per als fervents defensors d’aquesta realitat, es tracta d’un gran avanç que permetrà una millor qualitat de vida, permetent-nos més temps d’oci. La visió dels detractors és més simple: la intel·ligència artificial no té límits. El mateix succeeix amb la imbecil·litat natural. Ja ho va dir Einstein: «Dues coses són infinites: l’estupidesa humana i l’univers; i no estic realment segur de la segona».

A la fi del passat segle XX, l’historiador econòmic italià Carlo M. Cipolla va publicar un estudi amb el títol Allegro ma non troppo, classificant les persones com a intel·ligents, estúpides, malvades i càndides. L’abans citat Ramón López de Mántaras relaciona intel·ligència artificial i estupidesa natural comprovant que els riscos del mal ús de la IA resideixen en els homes estúpids i resumeix dient: «Em preocupa molt més l’estupidesa humana que la intel·ligència artificial».

A partir dels conceptes aportats per Cipolla i López de Mántaras, Jordi Martí, acadèmic de número i membre de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors, formula la necessitat d’evitar l’accés a la IA als estúpids, per sobre dels malvats: «Els malvats trauran profit de la intel·ligència artificial, però no posaran en perill a la humanitat. En canvi, els estúpids poden arribar a l’anihilació del planeta sencer».

La IA és una creació humana. El seu funcionament es basa en dades, algoritmes i programació, sense un propòsit propi o intencions malicioses. L’estupidesa humana és molt més perillosa que la IA, ja que ha estat responsable d’innombrables tragèdies al llarg de la història. Errors de judici, prejudicis, fanatisme, ignorància i interessos mesquins ens han portat a conflictes armats, desastres ambientals, discriminació i una infinitat de problemes socials. La falta de pensament crític ha desembocat en innombrables ocasions en sofriment innecessari a escala massiva.

La IA és una eina que, de moment, depèn de la direcció i supervisió de l’home. Si bé existeixen preocupacions legítimes sobre la seva capacitat per a automatitzar treballs i esbiaixar dades, la IA no posseeix intrínsecament motivacions perverses. Són la falta de saviesa i judici humà les causes que sovint desencadenen conseqüències negatives més greus i duradores.

Un aspecte crucial del debat ha de sostenir-se en la dimensió ètica. La IA pot ser dissenyada per a operar de manera ètica i complir amb regulacions establertes. L’estupidesa, habitualment, eludeix tot marc ètic, i ja coneixem les conseqüències.

Sovint ens preguntem si la IA podrà aconseguir un nivell de consciència comparable al dels éssers humans, concepte objecte de profund debat científic, però sí que sembla clar que la IA no intentarà emular la inconsciència humana, la que reiteradament ens porta a ignorar lliçons valuoses o a repetir els mateixos errors.

Enrique Dans, professor d’Innovació a l’IE Business School, opina que ni és «intel·ligència», només són algoritmes, ni és «artificial», ja que l’estadística és una ciència natural. Només és machine learning. És a dir processos estadístics avançats.

Dels fets podem evidenciar que l’estupidesa natural és molt més perillosa que la intel·ligència artificial, donada la seva evident capacitat per a causar danys a gran escala. Si bé la IA planteja desafiaments significatius, el seu perill potencial és que es posa en mans dels éssers humans. L’estupidesa, en canvi, és un monumental problema inherent i omnipresent que requereix un esforç constant per a ser mitigat a través de l’educació, l’empatia i la presa de decisions racionals.

Com d’estúpids ens hem tornat a causa de les tecnologies basades en IA? Com a individus, quant desassossec produeix estar «connectats» al món i «desconnectats» de nosaltres mateixos? Cal reflexionar sobre això quan veiem que la nostra autoestima intel·lectual o física depèn dels likes a qualsevol xarxa social. Ens valorem exclusivament a través del reconeixement extern. És una autèntica addicció a les xarxes socials. Però no volem veure-ho.

Com a societat, és l’efecte «ramat», en què adoptem creences i comportaments sense una anàlisi crítica. Tenim respostes immediates en política, economia, societat, sexualitat o justícia a causa de la «ceguesa de confirmació», acceptant únicament allò que confirma les creences preexistents, descartant qualsevol evidència contrària.

Molts beneficis i perjudicis planen arran del desenvolupament de la intel·ligència artificial, però, tret que arreglem l’«estupidesa humana», la IA només la farà exponencial.

Fora del caos que genera l’opinió científica, quan ens parem a reflexionar què és veritablement la intel·ligència a seques, sol succeir que la resposta és més simple del que imaginem. Li preguntes a la teva mare: «Què és millor? Salut, diners o amor?» i et respon: «Pau interior».

Pregunto el mateix a ChatGPT i em facilita una tirallonga de 344 paraules, que em complica la vida i em deixa la incògnita sense resoldre. Què és intel·ligent? La clara resposta de dues paraules de la meva mare o la «tesi doctoral» de la IA de moda?

«Només la intel·ligència s’examina a si mateixa», deia Jaume Balmes. Com que res demostra que això succeeixi, sembla evident que la intel·ligència encara no s’ha trobat en el nostre univers observable... Continuarem cercant.