Francesc Galobardes i la llum
Francesc Galobardes i Carbonell, nascut el 25 de desembre de 1930 a Ridaura, ens ha deixat el dissabte 27 de gener a Escaldes-Engordany, discretament, per a trobar-se finalment amb la llum, ell que l’ha perseguida i fixada plàsticament en tota la seva obra, i poder entendre així el profund misteri de la vida.
Per sort de tots nosaltres, la seva obra és a l’abast de tothom. La va voler compartir creant l’Espai Galobardes amb la intel·ligent i valuosa complicitat del Comú de Canillo, a l’Edifici del Telecabina de Canillo i que és visitable de dimecres a diumenge.Ha estat un artista emprenedor i atrevit que no ha parat fins a trobar el seu propi camí i manera característica d’expressar-se.
Paisatgista reconegut per donar plasticitat a la llum a través de la neu, però també de l’aigua i de tots els elements de la natura en general, ens ha fet descobrir i alertar sobre una altra mirada possible al nostre entorn natural i la simbiosi humana que l’ha acompanyat i quasi hem perdut i que hauríem de saber retrobar avui assolint una nova integració en l’entorn natural de totes les activitats que estem realitzant sobre el territori.Inquiet, ha aconseguit forçar la seva capacitat i talent portant-los més enllà dels seus límits.
Gràcies a la Garrotxa i Andorra, des del 1960, i a la seva família, que li han permès entendre’s amb la realitat envoltant, les seves experiències vitals han estat emocionalment més significatives.
Ha sabut encertar el seu camí i no desviar-se’n tot i que en algun moment s’hagi fet estret o precari i que fins als darrers moments de la seva vida ha volgut seguir, cosa que li ha representat coherència en el seu talent, competència i èxit.La seva obra s’ha fet representativa d’Andorra, però no només per la descoberta de la força emotiva que jeu en ella i en molts indrets que hem perdut, si no perquè és premonitòria com tota bona obra artística del seu temps, per l’alerta, la conscienciació i la invitació a reaccionar per a aturar el deteriorament de la integració humana en l’entorn natural.
En tot cas la seva obra ens avança tot el que estem malmetent i podem perdre. Premi Àgora Cultural 2009, la Revista Àgora, número 15 del juliol del 2010, li va dedicar 6 pàgines (la trobareu al web de la SAC).