Estimar és cosa de valents
Avui dia la gent té por d'estimar. És una por que apareix, en major o menor grau, a obrir el nostre cor i lliurar-nos plenament. I la veritat és que això resulta un gran obstacle a la vida, ja que aprendre a estimar lliurement és potser una de les claus de la felicitat. Però sovint les ferides del passat no ens deixen gaudir d'una nova relació, gràcies a la tendència natural a protegir-nos, a evitar que ens tornin a ferir. Perquè tot i que ens encanta sentir la força de l'enamorament, és superior la necessitat de sentir-nos segurs, especialment en l'àmbit de les relacions de parella. I és que com deia Yoko Ono, l'oposat a l'amor no és l'odi, sinó la por. I amb aquest pànic a patir, a passar-ho malament i a sentir-nos decebuts, ens oblidem que estimar és un acte que comporta risc i incertesa i que experimentar por és més normal del que creiem, però que aquest acte també comporta altres emocions que sense dubte, compensen qualsevol patiment. No hem de deixar que la por ens governi, i que sigui la que prengui les decisions en l'àmbit sentimental, perquè si ens fiem dels arguments que ens proporciona, el més probable és que les nostres relacions es deteriorin, que ens veiem immersos en una espiral de creences negatives que acabaran per fer-nos sentir malament creant una barrera de distanciament amb qualsevol parella o possible parella.
Hi ha diversos factors que condicionen l'enamorament i, en conseqüència a qui estimem. L'atractiu físic, la simpatia, la intel·ligència tenen influència en un grau o en un altre, però també hi ha elements més intangibles com les hormones (les omnipresents hormones) que determinen l'atracció química. Bé, en realitat no són moltes hormones, la culpable que neixi l'amor i de fer que duri, és exclusivament la dopamina. És la responsable de l'anomenat "amor romàntic", la que apareix en la primera etapa de l'enamorament, fent que la persona s'obsessioni amb la persona estimada volent estar amb aquesta persona tot el temps possible, focalitzant l'atenció només en ella i veient-la com a única i especial, la que ens omple d'energia i ens lleva de la gana i de la son, i fins i tot produeix la sensació de felicitat constant. És l'encarregada del més intens i emocionant de la relació, de l'etapa que a tots ens encanta viure, i ens encantaria reviure una vegada i una altra. Però en finalitzar aquesta etapa, les hormones ja no ens enlluernen i hem de decidir si volem continuar al costat de l'altra, ara amb tots els seus defectes ja visibles i amb la passió mútua ja disminuïda.
Doncs resulta que fer aquest important pas genera molta por, por que ens trepitgin, por que ens facin mal, por a obrir-nos, por a sentir-nos vulnerables. I és que la por és un mecanisme de supervivència de la nostra ment, que s'encarrega de prevenir situacions que ens poden fer patir. I quines són les fonts d'informació que fa servir la ment per decidir quines situacions són perilloses? Doncs, d'una banda, trobem l'instint, perquè sembla que estem programats biològicament per evitar determinades situacions. I, d'una altra banda, trobem les experiències viscudes, que s'emmagatzemen a la nostra memòria, i quan han resultat doloroses, la ment encén un senyal d'alarma en situacions que per ella són anàlogues, per evitar que es torni a repetir el patiment. De fet, són aquestes experiències passades el principal origen de les nostres pors, ja que les instintives s'associen més a situacions de perill físic, i, afortunadament, no són tant freqüents al món actual. I el que resulta curiós és que quan fem referència a experiències viscudes en termes d'amor, tenim tendència a pensar en relacions de parella anteriors, però la realitat és que la por a estimar neix, en la majoria dels casos, per situacions doloroses viscudes en la infància, i és que quan som petits no sabem o no tenim força suficient per encarar-les plenament. Així, si de petits ens vam sentir abandonats en algun moment, possiblement continuarem tenint por a l'abandonament durant la vida adulta, i a la ment poc l'importarà que probablement en aquesta nova etapa ja tinguem més força i més recursos per gestionar aquesta situació en cas de produir-se.
I la ment troba molts mecanismes per no enamorar-se i així no haver d'estimar. A voltes, juga amb les hormones que ordena fabricar, per evitar que certes situacions s'estenguin massa en el temps. En altres ocasions ni tan sols es molesta en crear dopamina, i deixa que ens quedem amb el sexe sense cap lligam més íntim, evitant qualsevol mena de connexió emocional. Hi ha qui té tendència a buscar defectes de forma contínua en les altres persones per trobar una justificació poderosa i boicotejar així la possible relació. I hi ha qui s'enamora d'alguna persona que sap que mai li correspondrà, a qui no podrà tenir, i d'aquesta manera s'assegura tenir aquesta faceta coberta sense necessitat d'estimar a la resta de persones que puguin aparèixer. Tots aquests mecanismes poden resultar vàlids enfront de la por a estimar, però, si bé evitem situacions de patiments, ens perdem una part de la felicitat. Per tant, alliberar-nos d'aquesta por que ens puguin fer mal resulta fonamental per construir vincles sans. I per això, cal que viatgem al passat i desxifrem a què tenim pànic, i adonar-nos que ja no som els mateixos i que les situacions, per sort, no sempre es repeteixen. Però que si ho fan, nosaltres ara tenim molt més poder per gestionar-les.
En definitiva, cal estimar, i si ens fa por, cal que ho fem amb por, perquè sentir por és de valents! Estimar és de valents! I, com vaig llegir en una ocasió, no hem de tenir por al fet que un bon amor ens mati. Hem de tenir por a no viure'l i a morir pensant en el que hagués estat.
I avui acabarem amb una frase del filòsof i matemàtic gal·lès Bertrand Russell, que diu que "témer l'amor és témer la vida, i els qui temen la vida ja estan mig morts".