Alex Montero

Avui es compleixen 378 dies des que vaig abraçar per primer cop el vertigen de marxar de casa i establir-me dins les fronteres d’Andorra. Més d’un any des que vaig començar a experimentar realment allò que anomenen ‘la vida adulta’, amb les casuístiques que aquesta comporta i et sorprenen dia rere dia. I això que jo creia ja conèixer-la de sobres, però una vegada més, es confirma que la realitat sempre superarà a la ficció.

També és cert que si hem d’embriagar-nos d’un atac de sinceritat ple i precís, aquesta allau de responsabilitats més o menys adultes no han arribat fins fa cosa d’un parell de mesos, moment en què vaig aconseguir fer-me amb un d’aquells immobles ‘assequibles’ , malgrat que d’això té ben poc. Han sigut 10 mesos d’incertesa i dubtes, en què l’abraçada a la vida andorrana no acabava de materialitzar-se del tot. Sort de la família, aquella que fins fa un any era gairebé una desconeguda i que, sense tenir per què fer-ho, em va obrir les portes de casa com si portés tota la vida entrant per elles. Sense la família, aquesta aventura no hauria sigut possible en cap moment. Gràcies.

Però si d’alguna cosa m’ha servit aquesta davallada en el temps, ha sigut per adonar-me que la idea d’Andorra que convivia al meu imaginari no era per a res encertada. No parlo només de la situació de l’habitatge, la qual s’ha convertit en gairebé un mantra que s’ha anat repetint dia rere dia des que vaig establir-me al Principat. Una problemàtica que, lluny de semblar solucionar-se, es va fent cada dia més i més gran. Com si es tractés d’un globus d’heli, que es va inflant fins que acaba explotant. Amb la diferència que possiblement no ho farà, ja que si d’alguna altra cosa m’he pogut adonar en aquest temps és que les pilotes mai acaben d’explotar a Andorra. 

Als veïns i veïnes que porten residint aquí tota la seva vida els pot caure a sobre una allau de problemàtiques que els afecten en el seu dia a dia, que us asseguro que no s’immutaran. És sorprenent, o potser soc jo que estic fet d’una altra pasta, però està clar que el mode zen que impera a l’hora de viure al país està present inclús en els afers més inestables de la societat. O és que hi ha algú que realment hagi posat el crit al cel pels milions d’euros que la CASS (una entitat parapública) ha pagat de més a alguns usuaris? On han quedat les reaccions per les manifestacions multitudinàries arran l’habitatge viscudes els darrers mesos, així com les mesures que prometien que arribarien? Per què ningú parla de les campanyes d'amagat que s’estan fent a les escoles sobre el famós i, per a molts, temut Acord d’associació? Crec que no hi ha res més a dir.

On sí que us puc assegurar que no hi impera un mode zen és a la redacció d’EL PERIÒDIC, en què el caos sempre forma part d’aquesta convivència diària. Així i tot, dono gràcies a tot l’equip per aquest any, per ensenyar-me el que realment és aquesta professió i l’oportunitat donada, així com per la que donarà el tret de sortida en qüestió de dies. I és que en aquesta redacció si tenim una cosa clara, és que tots remem a una.

En especial, vull donar les gràcies des d’aquest espai a la Peri-família. Invasors professionals de cases, sigui de dia o de nit, sense aquestes set persones (o vuit, segons com es vegi) res hagués sigut el mateix. Cada un més diferent que l’altre, però amb el mateix sentiment d’equip i de família que el de costat. Sigui dins d’aquest espai o fora d’ell, l’aventura només ha fet que començar, gent!