Pol Forcada Quevedo

No acostumo a redactar cap mena d’article d’opinió, no perquè no m’agradi escriure, sinó no exerciria aquesta professió, sinó perquè soc d’aquelles persones que prefereix guardar-se el que pensa. Però bé, de vegades s’ha d’aprofitar que et deixin expressar el tarannà propi, i és el que faré jo avui. Això sí, i avís a tripulants, serà d’esports, més concretament de l’FC Andorra i del canvi positiu que considero que hi ha hagut amb l’arribada de Ferran Costa a la banqueta tricolor.

En el meu àmbit personal –així que aquestes línies les escric més enllà de ser periodista esportiu– soc un gran apassionat de l’esport. Principalment de dos que destaquen molt per sobre de la resta, el motociclisme i el futbol. I precisament respecte a aquest darrer, i com deu semblar evident, hi ha un conjunt que m’apassiona a nivells estratosfèrics per sobre la resta: l’FC Andorra. I de veritat creguin-me, no s’imaginen fins a quin punt, encara que sembli una exageració, soc un aficionat de soca-rel del club. Inclús soc membre de la grada d’animació.

Podria aprofitar aquestes línies per valorar la situació del conjunt en tots els seus sentits, per parlar de quin jugador em carregaria, a qui portaria, que considero que li manca i que crec s’hauria de potenciar, però com he dit abans, soc de guardar-me gairebé tot el que penso. 

Entrem doncs en matèria, el perquè és positiva l’arribada del tècnic de Castelldefels. Crec que tothom estarà d’acord en el fet que la directiva del club va encertar cessant a Eder Sarabia, a qui, compte aquí, i parlo per mi, estaré eternament agraït per tot el que ens ha donat. Ha estat el millor entrenador de la història de l’entitat, però hi ha camins que tard o d’hora s’han de separar per poder continuar endavant. I torno a parlar per mi, però crec que Sarabia hauria d’haver marxat abans.

Després de tot un bon rebombori, arribava un jove Ferran Costa, que deixava al Badalona Futur líder del seu grup de 2a RFEF, com a última bala per capgirar la situació andorrana. 

Amb només 29 anys, n’era conscient sobre a què venia i ho va deixar molt clar des del principi. Primer punt positiu. No va voler revolucionar l’equip en cap aspecte, sinó adaptar-se ell i el seu staff per facilitar-ho tot.

Vist des d’un punt de vista de l’aficionat, el català ha deixat molt clar que juguen perquè els seguidors i la gent del Principat se sentin orgullosos de l’equip. Així ho ha fet sempre i ho continua fent, sabent el què i a qui representen i posant-los per davant de tot. Un altre punt positiu.

Si ens n’anem als resultats, la situació d’ençà que va agafar les regnes del conjunt tricolor ja era ben complicada, així que en aquest sentit considero que poc se li pot demanar, més enllà d’intentar-ho tot fins al final. Costa es va estrenar a la banqueta pirenaica amb una victòria contra l’Eldense, i amb aquest, en total arriba als set partits. N’ha vençut dos, n’ha empatat uns altres dos i n’ha perdut tres. Llevat d’Eldense i la dura desfeta contra l’Albacete (l’únic cas en el qual es pot ‘criticar’ alguna cosa), sempre s’ha enfrontat contra rivals de la zona alta. Així que el balanç no és pas negatiu si es veu amb perspectiva, fent que la seva arribada la consideri encara més positiva. Imaginin si hagués arribat abans... mai se sap.

El que està clar és que Ferran Costa ha arribat com un relleu necessari i tant de bo que sigui ell, si no s’obra el miracle de la permanència, qui ens torni al futbol professional.