Ja fa un any que apareixia la Note of concern del FinCEN americà que va provocar la ràpida intervenció de Banca Privada d’Andorra per part del Govern andorrà.
 

Des d’un primer moment, vaig ser dels que va lloar tan ràpida intervenció que demostrava un total compromís de l’Executiu andorrà de no permetre pràctiques il·legals en el seu sector financer. Va ser un cop dur per al país que estava i està en plena reforma del seu marc legal i de les seves institucions i estructures per treure’s de sobre l’etiqueta ‘paradís fiscal’ i poder alinear-se amb els països del seu entorn i especialment, amb els països de la Unió  Europea.
 

Va ser un cop dur que va caure al bell mig del sector financer, un dels seus pilars econòmics. El Principat tenia i té encara la possibilitat de tenir un paper preeminent com a ‘Plaça Financera’ del sud d’Europa si aconsegueix convèncer als països del seu entorn de la seva capacitat per crear unes estructures prou sòlides (sistema legal tributari, laboral, mercantil, judicial) i, òbviament, una bona regulació del seu sector financer.
 

Per la seva ubicació geogràfica i els seus lligams amb Espanya, Andorra podria tenir un paper destacat com a plataforma inversora i plaça financera entre el sud d’Europa i els països llatinoamericans. Ho faciliten aspectes d’idioma, moneda sòlida (gràcies a l’acord amb la UE per utilitzar l’euro) i capacitat i experiència en el seu sector financer. Andorra té bons bancs.
 

La crisi de BPA va fer molt de mal als estalviadors (andorrans i estrangers) del banc que han vist bloquejats o limitada la disposició dels seus estalvis durant molts mesos, el petit i mitjà inversor, especialment l’estranger, ho recordarà durant molts anys. La crisi també ha malmès la imatge del país de forma global. Aquell petit país que feia uns anys era considerat un fosc paradís fiscal i que havia netejat la seva imatge dient que tot allò havia quedat enrere i que inicia una nova etapa, tot d’un cop apareixia a les portades dels diaris de mig món acusat pels Estats Units de ser una eina de blanqueig de capitals, i això també trigarà a oblidar-se. Però a qui ha fet més mal aquesta crisi és al regulador andorrà, l’INAF, que ha de ser la clau de volta de la futura recuperació de la imatge del sector financer andorrà i també del país.
 

Com en molts altres casos, la perspectiva permet opinar des de la comoditat de qui coneix una història i uns fets ja passats. Centrant-nos en el regulador bancari, potser la gestió de la crisi feta per l’INAF podria haver estat millorable, especialment en els dies i les setmanes immediatament següents a la intervenció, on suposo que els nervis van fer palesa una certa descoordinació, però en conjunt, i amb les eines de què disposava, ha fet una tasca més que correcta. Ha gestionat adequament les conseqüències (la intervenció i fets posteriors) que va causar la nota del FinCEN.
 

Què ens ha ensenyat doncs aquesta crisi? Principalment que la legislació i control financer andorrà no han funcionat, i això no hauria d’haver passat. El fet de deixar massa marge a les pròpies entitats per fer control i aplicació de normes de compliment (el famós compliance) no ha funcionat. I ho  dic després de veure els resultats de l’Auditoria de BPA. Que ens diguin que més de 900 clients de BPA són potencialment sospitosos de blanqueig (el 3% del total dels clients) i que podrien haver generat una xifra de negoci de d’uns 1.000 milions d’euros a l’entitat (aproximadament un 20% del total del banc) ens ho demostra. 
 

Si una anàlisi acurada de les operacions en el decurs d’aquesta auditoria que ha durat més de nou mesos, ha posat de manifest aquestes potencials irregularitats, cal canviar la forma de regular el sector financer i cal fer-ho en profunditat i rigor.
 

D’això en depèn el futur d’Andorra com a plaça financera. Una actuació tèbia, posar un pedaç, no servirà. Potser apedaçar permetrà aguantar uns anyets més, però no garantirà que més endavant torni a passar i Andorra no s’ho pot permetre.
 

El principat s’ha assegut a la taula dels grans. Va crear l’INAF i altres estructures per alinear-se amb els països de l’entorn, ha començat a signar tractes de doble imposició, acords amb la UE i incorporant part de Directives Comunitàries, etc....  i, de sobte, s’ha trobat també creant el seu propi fons de rescat bancari, l’AREB (l’Agència de Resolució d’Entitats Bancàries) ha estat una lliçó dura.

Ara caldria acabar de tancar aquesta crisi de la mateixa manera com s’ha gestionat l’assumpte en els darrers mesos. Actuant rigorosament, sense fer soroll i amb fermesa. La creació del ‘banc bo’ és una bona notícia. La seva venda (si pot ser a una entitat estrangera que porti aire nou) ajudaria a refer la confiança en el sector financer andorrà i també seria una bona nova. La noticia que el FinCEN treia finalment a la BPA de la llista negra i reconeixia la feina feta és una millor notícia (encara que la grandària dels titulars aquest cop, ha estat molt més petita).
 

Però no oblidem que conviurem encara, durant mesos i segurament anys, amb les darreres fuetades d’aquesta crisi, la via judicial. La via judicial és llarga, molt llarga, i les demandes i querelles mútues entre l’executiu, els antics propietaris, el FinCEN i qui s’hi afegeixi ens avancen que veurem i llegirem durant anys notícies de brega als tribunals.
 

No vull acabar sense dir que quedo a l’espera de llegir la millor notícia de totes, la que realment m’agradaria llegir, i és l’anunci de la reforma de debò del sistema financer andorrà i la del sistema de regulació. És fàcil, ja saben quins mals han d’evitar i com es pot fer. Acaben d’aprendre-ho en aquest Màster en regulació bancària que ha durat un any i que avui acaba.