Orígens de la RSC
Podríem definir la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), també anomenada Responsabilitat Social Empresarial (RSE), com la contribució activa i voluntària de les entitats a la millora social, econòmica i mediambiental amb l’objectiu de millorar la seva situació competitiva i valorativa, així com el seu valor afegit. Aquesta definició tan senzilla, però llarga, ha portat de cap moltes entitats i molts seguidors. Però es tracta de saber quin és el seu origen i la seva funció.
Des de fa unes dècades, el model de gestió i d’operació empresarial ha anat canviant: el desenvolupament i la globalització mundial han fet exigir a les empreses un comportament social més responsable i compromès amb el seu entorn. Aquestes noves tendències i models han fet que les empreses es converteixin en «ciutadans corporatius» i que la seva responsabilitat social vagi més enllà del sol fet de engrandir els seus guanys.
La Responsabilitat Social Corporativa no és només el compliment de les lleis i les normes, sinó que tot l’entorn legislatiu de les empreses, com la legislació laboral, les normatives relacionades amb el medi ambient, etc., en són el punt d’inici.
La inclusió de la responsabilitat social dins la gestió d’una empresa és tot un desafiament. Aquest fet imposa una obertura en els criteris de la planificació estratègica ja que això és una nova manera de gestió, el món està canviant i la manera de fer negocis també.
L’origen de la RSC es remunta al segle XIX quan alguns empresaris d’Europa i dels Estats Units es van preocupar per la vivenda, el benestar i la caritat dels seus treballadors. Al segle XX es comença a desenvolupar el concepte de l’Estat del Benestar, en un procés lent i diferent en cada país, que es troba relacionat íntimament amb la inquietud de donar respostes a les necessitats d’una població i una societat en constant evolució i creixement.
Hi ha diverses opinions sobre quan comença a sorgir aquest concepte. Algunes el situen a la dècada dels 50 durant l’accelerat creixement en mesura i poder de les empreses nord-americanes i el protagonisme d’aquestes davant els grans problemes socials.
La paternitat del concepte s’atribueix a Howard Bowen, que va publicar el llibre ‘Social Responsibilities of the Businessman’ i amb ell va fixar les bases del que avui entenem com a responsabilitat social empresarial (RSE). Per a molts investigadors acadèmics i analistes, Bowen va ser el pioner de l’anàlisi de la relació entre l’empresa i la societat i, per tant, el pare de la RSE.
A Europa l’expressió RSE no es comença a desenvolupar fins la dècada dels 90 quan la Comissió Europea va utilitzar aquest concepte per implicar els empresaris en una estratègia de treball per generar una cohesió social més gran, atès que a Europa hi havia cada vegada més problemes d’atur i, com a resultat, l’exclusió social que això suposa.
El concepte ha anat cobrant força i ha anat evolucionant constantment amb l’arribada de la globalització, l’acceleració de l’activitat econòmica, la consciencia ecològica i el desenvolupament de les noves tecnologies.
Des de la Conferència a les Nacions Unides sobre el medi ambient l’any 1972 (Límits del Desenvolupament Humà), passant per la creació del concepte de Desenvolupament Sostenible l’any 1987 (Comissió Mundial pel medi ambient i Desenvolupament Sostenible) o el protocol de Kioto del 1990, la Cimera per la Terra de Nacions Unides l’any 1992, l’Assemblea General de l’ ONU del 1997, les iniciatives de la OIT, l’OCDE i la mateixa Unió Europea des dels anys 90 i amb les conclusions de la Cimera de Lisboa de l’any 2000, s’ha viscut un creixent interès de la societat cap a la sostenibilitat, sent avui dia un concepte de gran rellevància i interès.
El 1999, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, durant el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, va impulsar la creació d’una xarxa d’empreses i líders amb l’objectiu de respondre al repte que enfronta el sector empresarial amb les seves pràctiques i el respecte als drets humans, els drets laborals i la cura del medi ambient.
El Global Compact o Pacte mundial de Davos és, segurament, la iniciativa de RSC internacional voluntària més important dels darrers anys que es basa en l’acompliment de deu principis bàsics establerts en quatre àrees diferents: drets humans, laboral, medi ambient i lluita contra la corrupció.
Uns anys més tard, el 13 de març del 2007, el Parlament Europeu va aprovar un text sobre la responsabilitat social de les empreses amb 69 resolucions la primera de les quals diu:
Resolució primera: «El Parlament de la UE manifesta la seva convicció que una major responsabilitat social i mediambiental per part de les empreses, unida al principi de responsabilitat empresarial, representa un element essencial del Model Social Europeu i de l’Estratègia Europea de Desenvolupament Sostenible a la vegada que respon als reptes socials de globalització econòmica».
El terme desenvolupament sostenible, sustentable o perdurable s’aplica al desenvolupament socioeconòmic i es va formalitzar per primera vegada en el document conegut com a Informe Brundtland (1987), fruit dels treballs de la Comissió Mundial de Medi Ambient i Desenvolupament de les Nacions Unides, creat en l’Assemblea de les Nacions Unides el 1983. Aquesta definició s’assumiria en el tercer principi de la Declaració de Rio (1992):
«Satisfer les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les del futur per atendre les seves pròpies necessitats».
En aquest sentit, quan l’empresa incorpora la RSC a la seva gestió adopta uns compromisos que s’ajusten a les conseqüències de l’activitat empresarial en els àmbits social, laboral mediambiental i dels drets humans. La RSC incideix tant en la gestió de les activitats productives i comercials com en la relació amb els seus grups d’interès ‘stakeholders’, aquells agents que tenen algun tipus d’interès en les activitats d’una empresa (treballadors, clients, proveïdors, la comunitat o els inversors)
Mitjançant els projectes mundials, el que es busca també és uniformitat de principis, actuacions i mesuraments de la RSC de manera que la feina de les empreses pugui tenir reconeixement, no només en l’entorn més proper, sinó també en l’àmbit internacional. Entre la majoria d’empresaris s’està reforçant la visió que ja no és suficient conèixer el balanç final d’una empresa i que és necessari entendre el seu origen i procés per obtenir aquest balanç. Per aquest motiu, els índexs financers, les guies i els estàndards permeten aplicar instruments mesuradors per explicar les utilitats financeres i, a més, conèixer també l’impacte social i ambiental de tota empresa dintre de la comunitat, tant local com global.
En els últims anys s’han anat multiplicant les iniciatives mundials que han impulsat la incorporació de la Responsabilitat Social a l’estratègia empresarial, alguna de les més destacades són: el Pacte Mundial de les Nacions Unides (‘Global compact’), el GRI (‘Global Reporting Initiative’), el Llibre Verd de la Unió Europea, les línies directrius de l’OCDE per a empreses multinacionals, la ISO 14001 o el Ceres (‘Coalition for Environmentally Responsible Economies’) entre d’altres.
Des de fa unes dècades, el model de gestió i d’operació empresarial ha anat canviant: el desenvolupament i la globalització mundial han fet exigir a les empreses un comportament social més responsable i compromès amb el seu entorn. Aquestes noves tendències i models han fet que les empreses es converteixin en «ciutadans corporatius» i que la seva responsabilitat social vagi més enllà del sol fet de engrandir els seus guanys.
La Responsabilitat Social Corporativa no és només el compliment de les lleis i les normes, sinó que tot l’entorn legislatiu de les empreses, com la legislació laboral, les normatives relacionades amb el medi ambient, etc., en són el punt d’inici.
La inclusió de la responsabilitat social dins la gestió d’una empresa és tot un desafiament. Aquest fet imposa una obertura en els criteris de la planificació estratègica ja que això és una nova manera de gestió, el món està canviant i la manera de fer negocis també.
L’origen de la RSC es remunta al segle XIX quan alguns empresaris d’Europa i dels Estats Units es van preocupar per la vivenda, el benestar i la caritat dels seus treballadors. Al segle XX es comença a desenvolupar el concepte de l’Estat del Benestar, en un procés lent i diferent en cada país, que es troba relacionat íntimament amb la inquietud de donar respostes a les necessitats d’una població i una societat en constant evolució i creixement.
Hi ha diverses opinions sobre quan comença a sorgir aquest concepte. Algunes el situen a la dècada dels 50 durant l’accelerat creixement en mesura i poder de les empreses nord-americanes i el protagonisme d’aquestes davant els grans problemes socials.
La paternitat del concepte s’atribueix a Howard Bowen, que va publicar el llibre ‘Social Responsibilities of the Businessman’ i amb ell va fixar les bases del que avui entenem com a responsabilitat social empresarial (RSE). Per a molts investigadors acadèmics i analistes, Bowen va ser el pioner de l’anàlisi de la relació entre l’empresa i la societat i, per tant, el pare de la RSE.
A Europa l’expressió RSE no es comença a desenvolupar fins la dècada dels 90 quan la Comissió Europea va utilitzar aquest concepte per implicar els empresaris en una estratègia de treball per generar una cohesió social més gran, atès que a Europa hi havia cada vegada més problemes d’atur i, com a resultat, l’exclusió social que això suposa.
El concepte ha anat cobrant força i ha anat evolucionant constantment amb l’arribada de la globalització, l’acceleració de l’activitat econòmica, la consciencia ecològica i el desenvolupament de les noves tecnologies.
Des de la Conferència a les Nacions Unides sobre el medi ambient l’any 1972 (Límits del Desenvolupament Humà), passant per la creació del concepte de Desenvolupament Sostenible l’any 1987 (Comissió Mundial pel medi ambient i Desenvolupament Sostenible) o el protocol de Kioto del 1990, la Cimera per la Terra de Nacions Unides l’any 1992, l’Assemblea General de l’ ONU del 1997, les iniciatives de la OIT, l’OCDE i la mateixa Unió Europea des dels anys 90 i amb les conclusions de la Cimera de Lisboa de l’any 2000, s’ha viscut un creixent interès de la societat cap a la sostenibilitat, sent avui dia un concepte de gran rellevància i interès.
El 1999, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, durant el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, va impulsar la creació d’una xarxa d’empreses i líders amb l’objectiu de respondre al repte que enfronta el sector empresarial amb les seves pràctiques i el respecte als drets humans, els drets laborals i la cura del medi ambient.
El Global Compact o Pacte mundial de Davos és, segurament, la iniciativa de RSC internacional voluntària més important dels darrers anys que es basa en l’acompliment de deu principis bàsics establerts en quatre àrees diferents: drets humans, laboral, medi ambient i lluita contra la corrupció.
Uns anys més tard, el 13 de març del 2007, el Parlament Europeu va aprovar un text sobre la responsabilitat social de les empreses amb 69 resolucions la primera de les quals diu:
Resolució primera: «El Parlament de la UE manifesta la seva convicció que una major responsabilitat social i mediambiental per part de les empreses, unida al principi de responsabilitat empresarial, representa un element essencial del Model Social Europeu i de l’Estratègia Europea de Desenvolupament Sostenible a la vegada que respon als reptes socials de globalització econòmica».
El terme desenvolupament sostenible, sustentable o perdurable s’aplica al desenvolupament socioeconòmic i es va formalitzar per primera vegada en el document conegut com a Informe Brundtland (1987), fruit dels treballs de la Comissió Mundial de Medi Ambient i Desenvolupament de les Nacions Unides, creat en l’Assemblea de les Nacions Unides el 1983. Aquesta definició s’assumiria en el tercer principi de la Declaració de Rio (1992):
«Satisfer les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les del futur per atendre les seves pròpies necessitats».
En aquest sentit, quan l’empresa incorpora la RSC a la seva gestió adopta uns compromisos que s’ajusten a les conseqüències de l’activitat empresarial en els àmbits social, laboral mediambiental i dels drets humans. La RSC incideix tant en la gestió de les activitats productives i comercials com en la relació amb els seus grups d’interès ‘stakeholders’, aquells agents que tenen algun tipus d’interès en les activitats d’una empresa (treballadors, clients, proveïdors, la comunitat o els inversors)
Mitjançant els projectes mundials, el que es busca també és uniformitat de principis, actuacions i mesuraments de la RSC de manera que la feina de les empreses pugui tenir reconeixement, no només en l’entorn més proper, sinó també en l’àmbit internacional. Entre la majoria d’empresaris s’està reforçant la visió que ja no és suficient conèixer el balanç final d’una empresa i que és necessari entendre el seu origen i procés per obtenir aquest balanç. Per aquest motiu, els índexs financers, les guies i els estàndards permeten aplicar instruments mesuradors per explicar les utilitats financeres i, a més, conèixer també l’impacte social i ambiental de tota empresa dintre de la comunitat, tant local com global.
En els últims anys s’han anat multiplicant les iniciatives mundials que han impulsat la incorporació de la Responsabilitat Social a l’estratègia empresarial, alguna de les més destacades són: el Pacte Mundial de les Nacions Unides (‘Global compact’), el GRI (‘Global Reporting Initiative’), el Llibre Verd de la Unió Europea, les línies directrius de l’OCDE per a empreses multinacionals, la ISO 14001 o el Ceres (‘Coalition for Environmentally Responsible Economies’) entre d’altres.