La fiscalitat i l’estalvi a llarg termini
Fa unes setmanes, quan analitzava diferents opcions amb les que generar recursos addicionals per nodrir els sistemes públics de pensions, vaig indicar que, en la mesura de les nostres possibilitats, no s’ha d’oblidar mai la branca privada del sistema de pensions i volia concloure -dic volia, doncs els follets de la impremta van oblidar en algun racó la conclusió– que el que hem d’intentar és gestionar la part privada, que és la única sobre la que podem actuar buscant la màxima eficiència financera-fiscal.
Assignar correctament els actius i obtenir una mínima rendibilitat financera de vegades (o és sempre?) pot quedar fora de les nostres mans i són les mans dels «mercats», mogudes per factors cada dia més globals i moltes vegades imprevisibles i inesperats, qui la condicionen en gran manera.
D’altra banda, probablement per deformació professional, em sembla que l’eficiència fiscal és més fàcil, que no fàcil, de gestionar, al menys a curt-mig termini. No és una qüestió totalment estable ni immutable doncs també està sotmesa a possibles «forces alienes», en aquest cas als canvis normatius, però aquestes em semblem més previsibles que els «mercats».
Analitzem, doncs, quina és la fiscalitat actual dels productes financers que podem utilitzar per a un estalvi a mig-llarg termini per tal de poder discriminar a favor d’aquells que ens ofereixen una millor fiscalitat.
Donat que l’objectiu és el mig-llarg termini la fiscalitat ens porta a que hauríem de pensar més en productes d’acumulació, com ara fons d’inversió o fons de pensions que no pas directament en productes que generen rendes com dipòsits, accions i títols de deute.
Això és així, doncs en aplicació de les regles de meritació de l’IRPF, la tributació dels productes d’acumulació queda diferida al moment en que aquests productes es reemborsen o liquiden i, per tant, es trasllada al mig-llarg termini i queda vinculada al nostre horitzó temporal d’inversió.
Pel contrari, en la mesura que els rendiments de dipòsits, accions i títols de deute solen satisfer-se a curt termini, la seva fiscalitat també es merita a curt termini, amb la qual cosa el rendiment a reinvertir es veu minorat en l’impost pagat i la rendibilitat fiscal es veu minorada en relació als productes d’acumulació.
Respecte a això, no ens hem de centrar i limitar en la fiscalitat andorrana, sinó també hem de tenir molt present la suportada en el país d’origen de l’emissor dels títols.
Es pot pensar, però, que els productes d’acumulació també han d’invertir els seus fons en dipòsits, accions i títols de deute i que són ells els que tributen sobre les rendes obtingudes i, per tant, no hi ha diferència amb la inversió directa.
Efectivament, això seria així si no fos per què alguna «força» ha portat a establir, a la majoria dels països, una tributació reduïda per als rendiments obtinguts per aquests instruments d’inversió col·lectiva, que porta a que la seva reinversió de rendiments sigui fiscalment més eficient que la reinversió feta directament per una persona física. A banda, el gestionar volums elevats de valors també fa jugar les economies d’escala i que, proporcionalment, els sigui més econòmic i més senzill disposar dels mitjans per poder gestionar la correcta aplicació dels tipus de retenció dels diferents països dels emissors dels títols que tenen en cartera.
Pel que fa a la tributació en l’IRPF del partícip de fons de pensions i fons d’inversió, hi trobem les següents diferències:
-L’aportació a un fons de pensions dins dels límits, avui dia, un màxim del 30 % dels rendiments nets del treball i de les activitats econòmiques, amb el límit absolut de 5.000 euros anuals, dóna dret a una reducció del 10 %, és a dir, amb els límits i tipus actuals la reducció màxima que podem obtenir en l’IRPF és de 500 euros/any. Ara bé, aquests 500 euros no són un estalvi absolut, sinó un mer diferiment, doncs en el moment en que es rescati el pla de pensions s’haurà de tributar com a renda del treball a la base general pel total de l’import rebut, capital més rendiments.
-Per la seva banda, la compra de fons d’inversió no dóna lloc a cap reducció, però el resultat obtingut en el moment de la seva venda queda exempt de l’IRPF. No així els dividends que pugui repartir el fons, que sí s’integren a la base de l’estalvi i poden arribar a tributar un màxim del 10 %.
-Finalment, malgrat no ser un producte financer, dedicar-hi també un espai a la inversió immobiliària pot ser un bon instrument d’estalvi a llarg termini.
Les rendes obtingudes pel lloguer d’immobles s’integren a la base general de l’IRPF i, per tant, estan sotmeses al tipus del 10 %. Ara bé, el que s’integra és l’import net de la renda, és a dir, el lloguer cobrat menys despeses, dins de les que també cal considerar els interessos si hem finançat la compra. Alternativament, hi ha la possibilitat d’aplicar el règim objectiu i tributar únicament sobre el 60 % dels ingressos. Per últim, si mantenim la inversió més de 10 anys, el guany obtingut en la venda no està subjecte a tributació.
Aquesta és la fiscalitat actual, però ja s’ha avançat que no és immutable. En aquest sentit: pot ser més baixa o serà més alta la fiscalitat futura? És mantindrà el tipus de la base general en el 10% en el moment de rescatar el fons de pensions? L’exempció dels guanys derivats de la venda de fons d’inversió desapareixerà de manera sobtada en el algun moment en els propers 15 anys?
Assignar correctament els actius i obtenir una mínima rendibilitat financera de vegades (o és sempre?) pot quedar fora de les nostres mans i són les mans dels «mercats», mogudes per factors cada dia més globals i moltes vegades imprevisibles i inesperats, qui la condicionen en gran manera.
D’altra banda, probablement per deformació professional, em sembla que l’eficiència fiscal és més fàcil, que no fàcil, de gestionar, al menys a curt-mig termini. No és una qüestió totalment estable ni immutable doncs també està sotmesa a possibles «forces alienes», en aquest cas als canvis normatius, però aquestes em semblem més previsibles que els «mercats».
Analitzem, doncs, quina és la fiscalitat actual dels productes financers que podem utilitzar per a un estalvi a mig-llarg termini per tal de poder discriminar a favor d’aquells que ens ofereixen una millor fiscalitat.
Donat que l’objectiu és el mig-llarg termini la fiscalitat ens porta a que hauríem de pensar més en productes d’acumulació, com ara fons d’inversió o fons de pensions que no pas directament en productes que generen rendes com dipòsits, accions i títols de deute.
Això és així, doncs en aplicació de les regles de meritació de l’IRPF, la tributació dels productes d’acumulació queda diferida al moment en que aquests productes es reemborsen o liquiden i, per tant, es trasllada al mig-llarg termini i queda vinculada al nostre horitzó temporal d’inversió.
Pel contrari, en la mesura que els rendiments de dipòsits, accions i títols de deute solen satisfer-se a curt termini, la seva fiscalitat també es merita a curt termini, amb la qual cosa el rendiment a reinvertir es veu minorat en l’impost pagat i la rendibilitat fiscal es veu minorada en relació als productes d’acumulació.
Respecte a això, no ens hem de centrar i limitar en la fiscalitat andorrana, sinó també hem de tenir molt present la suportada en el país d’origen de l’emissor dels títols.
Es pot pensar, però, que els productes d’acumulació també han d’invertir els seus fons en dipòsits, accions i títols de deute i que són ells els que tributen sobre les rendes obtingudes i, per tant, no hi ha diferència amb la inversió directa.
Efectivament, això seria així si no fos per què alguna «força» ha portat a establir, a la majoria dels països, una tributació reduïda per als rendiments obtinguts per aquests instruments d’inversió col·lectiva, que porta a que la seva reinversió de rendiments sigui fiscalment més eficient que la reinversió feta directament per una persona física. A banda, el gestionar volums elevats de valors també fa jugar les economies d’escala i que, proporcionalment, els sigui més econòmic i més senzill disposar dels mitjans per poder gestionar la correcta aplicació dels tipus de retenció dels diferents països dels emissors dels títols que tenen en cartera.
Pel que fa a la tributació en l’IRPF del partícip de fons de pensions i fons d’inversió, hi trobem les següents diferències:
-L’aportació a un fons de pensions dins dels límits, avui dia, un màxim del 30 % dels rendiments nets del treball i de les activitats econòmiques, amb el límit absolut de 5.000 euros anuals, dóna dret a una reducció del 10 %, és a dir, amb els límits i tipus actuals la reducció màxima que podem obtenir en l’IRPF és de 500 euros/any. Ara bé, aquests 500 euros no són un estalvi absolut, sinó un mer diferiment, doncs en el moment en que es rescati el pla de pensions s’haurà de tributar com a renda del treball a la base general pel total de l’import rebut, capital més rendiments.
-Per la seva banda, la compra de fons d’inversió no dóna lloc a cap reducció, però el resultat obtingut en el moment de la seva venda queda exempt de l’IRPF. No així els dividends que pugui repartir el fons, que sí s’integren a la base de l’estalvi i poden arribar a tributar un màxim del 10 %.
-Finalment, malgrat no ser un producte financer, dedicar-hi també un espai a la inversió immobiliària pot ser un bon instrument d’estalvi a llarg termini.
Les rendes obtingudes pel lloguer d’immobles s’integren a la base general de l’IRPF i, per tant, estan sotmeses al tipus del 10 %. Ara bé, el que s’integra és l’import net de la renda, és a dir, el lloguer cobrat menys despeses, dins de les que també cal considerar els interessos si hem finançat la compra. Alternativament, hi ha la possibilitat d’aplicar el règim objectiu i tributar únicament sobre el 60 % dels ingressos. Per últim, si mantenim la inversió més de 10 anys, el guany obtingut en la venda no està subjecte a tributació.
Aquesta és la fiscalitat actual, però ja s’ha avançat que no és immutable. En aquest sentit: pot ser més baixa o serà més alta la fiscalitat futura? És mantindrà el tipus de la base general en el 10% en el moment de rescatar el fons de pensions? L’exempció dels guanys derivats de la venda de fons d’inversió desapareixerà de manera sobtada en el algun moment en els propers 15 anys?