Post-Veritat
Llegia l’altre dia que Oxford Dictionaries ha resolt que la paraula de l’any 2016 és post-truth, és a dir, post-veritat.
Aquest mot descriu la situació en la qual, a l’hora de crear i modelar la opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals.
Estem entrant en una nova era de la comunicació política: una etapa en què la percepció que tenim de les coses acaba configurant la realitat per més que les dades objectives ens ho desmenteixin. El 2016 hem assistit a dos exemples frapants de la utilització d’aquests mètodes: la victòria electoral de Donald Trump i el brexit. Tant el nou president dels Estats Units com els partidaris que la Gran Bretanya deixi la UE han aconseguit arribar a un nombre de ciutadans suficient com per què, a través de les emocions i les creences, donin suport a les seves causes. Que després aquestes creences siguin certes o no té poca o cap importància.
La post-veritat és potencialment la porta d’entrada a la manipulació de bona part de la població sense que aquesta se’n pugui arribar a adonar mai.
La utilització de mitjans de comunicació digitals com eina de difusió d’aquests missatges és cada cop més freqüent i pervers. I més si tenim en compte, tal com afirmava un recent informe de la Universitat de Standford, que un 82% dels joves són incapaços de discernir una notícia real d’una falsa.
El nostre país no és aliè a aquests estratègies comunicatives perverses, ho estem vivint malauradament gairebé a diari d’ençà la intervenció de Banca Privada d’Andorra.
Tots nosaltres som capaços de recordar les moltes notícies que han aparegut en certs mitjans de comunicació forans principalment digitals. Mitjans que, dit sigui de pas, publicaven poc o pràcticament res referent a Andorra abans del març del 2015. Això pot portar a pensar que, o bé és un cúmul de causalitats descomunal, o bé forma part d’una campanya ben orquestrada. Cadascú és lliure de considerar el que li sembli més creïble.
Les informacions que apareixen amb comptagotes van sempre en la mateixa direcció i contra els mateixos. I malauradament, dona la sensació que per imposar el seu credo busquen exacerbar els sentiments més baixos de l’ésser humà.
La darrera aparició fa referència que l’actual cap de Govern durant els seus mandats com a cònsol major d’Escaldes-Engordany va exercir d’arquitecte i per tant va percebre unes remuneracions pels seus treballs. Aquesta notícia apareix curiosament primer en un mitjà digital espanyol i amb tot luxes de detalls, fent un èmfasi especial en la suma de diners percebuda. Uns detalls als quals, dit passant, pocs hi tenen accés.
Poc importa si el Sr. Martí complia escrupolosament amb la legalitat.
Poc importa que mentre era cònsol tothom sàpigues que exercia també d’arquitecte a temps parcial. No se’n va amagar mai.
Poc importa que fins avui hagi estat una pràctica habitual compatibilitzar les responsabilitats de cònsol d’una parròquia amb alguna altra feina o negoci.
Poc importa si el Sr. Martí va esmerçar més hores que ningú durant els seus dos mandats de cònsol per fer d’Escaldes Engordany una parròquia encara més endreçada i dinàmica, amb uns resultats contrastables per qualsevol que ho vulgui apreciar.
Poc importa, en definitiva, la veritat i la realitat.
Secretari d’organització de DA
Aquest mot descriu la situació en la qual, a l’hora de crear i modelar la opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals.
Estem entrant en una nova era de la comunicació política: una etapa en què la percepció que tenim de les coses acaba configurant la realitat per més que les dades objectives ens ho desmenteixin. El 2016 hem assistit a dos exemples frapants de la utilització d’aquests mètodes: la victòria electoral de Donald Trump i el brexit. Tant el nou president dels Estats Units com els partidaris que la Gran Bretanya deixi la UE han aconseguit arribar a un nombre de ciutadans suficient com per què, a través de les emocions i les creences, donin suport a les seves causes. Que després aquestes creences siguin certes o no té poca o cap importància.
La post-veritat és potencialment la porta d’entrada a la manipulació de bona part de la població sense que aquesta se’n pugui arribar a adonar mai.
La utilització de mitjans de comunicació digitals com eina de difusió d’aquests missatges és cada cop més freqüent i pervers. I més si tenim en compte, tal com afirmava un recent informe de la Universitat de Standford, que un 82% dels joves són incapaços de discernir una notícia real d’una falsa.
El nostre país no és aliè a aquests estratègies comunicatives perverses, ho estem vivint malauradament gairebé a diari d’ençà la intervenció de Banca Privada d’Andorra.
Tots nosaltres som capaços de recordar les moltes notícies que han aparegut en certs mitjans de comunicació forans principalment digitals. Mitjans que, dit sigui de pas, publicaven poc o pràcticament res referent a Andorra abans del març del 2015. Això pot portar a pensar que, o bé és un cúmul de causalitats descomunal, o bé forma part d’una campanya ben orquestrada. Cadascú és lliure de considerar el que li sembli més creïble.
Les informacions que apareixen amb comptagotes van sempre en la mateixa direcció i contra els mateixos. I malauradament, dona la sensació que per imposar el seu credo busquen exacerbar els sentiments més baixos de l’ésser humà.
La darrera aparició fa referència que l’actual cap de Govern durant els seus mandats com a cònsol major d’Escaldes-Engordany va exercir d’arquitecte i per tant va percebre unes remuneracions pels seus treballs. Aquesta notícia apareix curiosament primer en un mitjà digital espanyol i amb tot luxes de detalls, fent un èmfasi especial en la suma de diners percebuda. Uns detalls als quals, dit passant, pocs hi tenen accés.
Poc importa si el Sr. Martí complia escrupolosament amb la legalitat.
Poc importa que mentre era cònsol tothom sàpigues que exercia també d’arquitecte a temps parcial. No se’n va amagar mai.
Poc importa que fins avui hagi estat una pràctica habitual compatibilitzar les responsabilitats de cònsol d’una parròquia amb alguna altra feina o negoci.
Poc importa si el Sr. Martí va esmerçar més hores que ningú durant els seus dos mandats de cònsol per fer d’Escaldes Engordany una parròquia encara més endreçada i dinàmica, amb uns resultats contrastables per qualsevol que ho vulgui apreciar.
Poc importa, en definitiva, la veritat i la realitat.
Secretari d’organització de DA