La fascinació que aquest mot tricèfal exerceix sobre el filòleg segurament és directament proporcional a les dificultats que heu tingut vosaltres per llegir el títol. Per escrit, malauradament, no en podem reproduir l’entonació, però us dono una pista per a la lectura correcta: cada un dels tres homògrafs sona de manera diferent.

Poder en el sentit adverbial (com a sinònim de potser) és un d’aquells asos que els que ens sabem el diccionari de memòria ens traiem de la màniga per enredar els incauts, com aquell qui treu un colom del barret. El parlant es pensa que és una forma distorsionada, o un localisme, i que per tant no es pot fer servir en la llengua estàndard, i escriu potser. És un cas molt semblant al de professó (per processó): dos mots nascuts de la pronúncia popular, deformant el terme original per influència d’un altre, que s’escampen fins a acabar-se guanyant un lloc al diccionari (tampoc us penseu que és tan estrany, encara que hi hagi qui ho blasmi: patracol no és sinó un deformació de protocol, per exemple). El cas de poder, de fet, té tota una casuística de grafies al darrere, perquè al llarg de molts anys (com a mínim un segle, si comptem des de la reforma ortogràfica fabriana) autors teatrals i escriptors en general l’han escrit de maneres diferents, en tractar de reproduir la parla oral: podé, pudé, puder… Una mica el que passa amb la contracció de la locució causal ‘per això’, que sovint hem vist escrita perxò, per’xò, per xò…

He començat pel final perquè aquest cas de reconeixement de la parla popular em fa molta gràcia, però la gènesi semàntica de poder és, naturalment, verbal. El llatí vulgar va transformar el posse clàssic en potere, i d’aquí va venir tota la família. De fet, poder és un dels grans conceptes imprescindibles de tot idioma, a l’altura de ‘tenir’, ‘fer’ o ‘saber’, per exemple. Recordeu la Cançó del gosar poder de Ferrater: «Gosa poder ser fort, i no t’aturis…» Per això ha generat una bona colla de fills, i encara avui fabrica significats nous de gran rellevància social: empoderar i empoderar-se, per exemple. De fet, la prova més clara de la importància intrínseca d’aquesta paraula és la giragonsa semàntica que va acomplir un cert temps després: substantivitzar-se sense perdre la forma. Convertir-se en nom. I no en un nom qualsevol, sinó en aquest poder que ara l’ídem espanyol branda (per boca de la vicepresidenta) com a antídot contra la llibertat («La democràcia té poder per evitar el referèndum») i que es mereix de sobres un parell de rodamots.

Filòleg, escriptor i traductor