Cada cert temps es posa sobre la taula el debat sobre si és necessari o no rebaixar els anys de residència per obtenir la nacionalitat. Un debat que esdevé totalment estèril, ja que més enllà de les paraules boniques que criden a la integració dels nouvinguts no porta enlloc. Els principals arguments dels defensors de mantenir els vint anys de residència passen per recordar les petites dimensions del país. Un fet que, òbviament, té cert pes en la protecció del Principat. Ara bé, vint anys sense participar de les decisions polítiques ni tenir certs privilegis en alguns sectors laborals és més que exagerat.

Una afirmació que queda més que demostrada quan parles amb persones que porten més de dues dècades treballant, construint records, una família i uns projectes de futur al Principat i transcorregut el temps exigit decideixen renunciar al seu dret a l’andorranització oficial. No fa gaire, una dona m’explicava que malgrat portar més temps al Principat que fora i haver-se casat, separat i tornat a enamorar després de criar dos fills, no podia parlar d’Andorra amb l’estima pròpia que s’hauria de tenir al país que t’ha acollit durant tants anys, sinó més aviat en feia referència amb el rebuig propi d’una persona que no s’ha sentit part del lloc on viu.

En un país en què la meitat de la població és immigrant costa d’entendre que haguem de trigar dues dècades per poder decidir, entre d’altres coses, qui gestiona els impostos que paguem. Bé, costa d’entendre si creguéssim en la voluntat integradora que lloen els polítics però que no fan efectiva. No fa pas gaire que des del partit que actualment governa, Demòcrates per Andorra, se’ns demanava als periodistes conèixer més la realitat andorrana. Això sí, conèixer la seva realitat andorrana per explicar-la amb els seus ulls, sense crítica, i, per descomptat, sense poder-hi participar. Demanar saber d’una realitat sense el dret a participar-hi és una petició certament hipòcrita.

Juntament amb el primer debat estèril s’hi afegeix un segon que encara suma menys arguments: la prohibició de tenir dues nacionalitats. I és que després d’esperar vint anys perquè el Principat consideri que ja ets prou digne per ser andorrà t’obliga a renunciar a la teva nacionalitat d’origen. Com si així, d’un dia per l’altre, el lloc d’on pertanys desaparegués.

Així com en el primer cas entenc les mesures proteccionistes –malgrat considerar-les exagerades– en aquest segon, encara no he aconseguit que ningú pugui donar-me una raó de pes per haver d’escollir entre la nacionalitat d’on vens i la d’on vas.

I el millor de tot plegat, no ens enganyem, és que novament guanya la hipocresia. O és que qui més qui menys no coneix un andorrà que té més d’una nacionalitat?

Senyors polítics, si el que volen és seguir controlant el seu petit país sense que els que arribem de fora els desmuntem la ideologia de les altes esferes no cal que dissimulin. No cal que cada vegada que s’acosten eleccions facin veure que els importa la nostra opinió i deixin entreveure que com a mínim en els comicis comunals podrien fer l’esforç de deixar-nos decidir qui gestiona els nostres diners. No cal que s’hi escarrassin perquè després de tants intents fallits, la gent ja no s’ho creu.