Oscar Pichel

Andorra és un país pioner en molts aspectes; la sanitat i l’educació en són dos exemples molt clars. Tot i així aquesta última sembla coixejar. Després d’aquestes últimes avaluacions, els alumnes de diversos centres educatius de secundària del sistema educatiu andorrà del principat han començat a recollir firmes per manifestar el seu malestar envers el sistema d’avaluació de l’innovador Permsea. I és que el substitut de l’antic sistema, aplicat per primer cop el 2012 a la secundària andorrana (ara ocupa des dels primers anys de primària fins al final del Batxillerat), té tants punts a favor com en contra. Treballar per projectes és un dels canvis més positius en l’educació; estudiar durant una unitat temporal sencera (equivalent a un trimestre, a Batxillerat) cobra sentit quan es té un objectiu. La llibertat d’escollir les assignatures i matèries al teu gust abans de començar l’ensenyament no obligatori és un altre dels punts forts d’aquest sistema. Aquests canvis fan del Permsea un dels sistemes educatius més innovadors però, no tot és positiu.
Com en qualsevol invenció creada des de zero, hi ha problemes que no es poden controlar i conseqüències imprevisibles que s’han d’anar regulant a mesura que passa el temps. Però això no treu que als alumnes des de sempre ens ha donat la impressió que el que fèiem s’estava moldejant sobre la marxa. La meva generació (la primera) és el testimoni viu dels errors del sistema i dels punts que esperem que millorin de cara a les generacions vinents. Canvis d’última hora, explicacions sobre com havíem de respondre als exàmens que arriben a les avaluacions finals, barems de correcció que semblen ser poc precisos i en part subjectius entre altres problemes amb els que ens hem topat, són un resum de la situació actual.

Aquest últim punt és el que ha causat més rebombori: avaluar als alumnes amb una escala de quatre lletres (A per l’excel·lència, B per l’esperat, C pel just i D per la realització pèssima o nul·la), deixa molts més dubtes que una escala numèrica. Per exemple, el fet que la mitja entre tenir dues A i una D resulti en una C és considerat per molts injust, però el que més convulsions provoca no és aquest fet, sinó que en un principi, a la pregunta de perquè unes mitjanes tan aleatòries els professors responien que era la «màquina» (l’ordinador) la que les realitzava, que ells només introduïen els resultats, provocant indignació general entre els alumnes. Ara però, sembla ser que professorat i alumnat comencem a entendre millor el sistema. Se’ns comença a donar indicacions més precises i clares sobre com hem d’avançar i en general, se’ns planeteja un futur molt més esperançador. Així i tot, els alumnes de la generació 1, els primers individus de l’experiment, seguim esperant que se’ns demani la nostra opinió, cosa que no s’ha fet des que vam començar fa sis anys.