Mª Luisa Luna

He tingut una estranya sensació de Nadal aquests dies. Ha tornat a ser temps d’il·lusió i de promeses amb els representants de les diferents opcions polítiques concurrents a les eleccions recollint, com els Reis Mags, els desitjos i els neguits d’una part de la ciutadania i dels representants dels diferents sectors econòmics i socials.

Enrere han quedat els errors o les mancances del passat, o si més no, una mica desdibuixats. Perquè el temps té la gran qualitat de difuminar les experiències lleugerament negatives i d’enaltir les positives. És simplement un senzill mecanisme del nostre cervell per resistir i afrontar la vida de la forma més optimista possible. 

Una altra cosa és la persistència de records impactants associats a estats emocionals de por o de gran enuig, lligada a l’hormona coneguda com de la lluita o la fugida –noradrenalina– que, alliberada sota una forta tensió emocional,sembla augmentar la sensibilitat química de les neurones i la fortalesa de les seves connexions.

Però és que de connexions, també n’hi ha de molt fortes amb alguns partits polítics, de forma que no perillen per importants que arribin a ser les sacsejades de l’endormiscat pensament crític.
Així, fent creu i ratlla, hem parlat del futur, de vegades amb cares noves per oferir la tan necessària credibilitat per portar els projectes cap endavant. I és que són nombrosos els temes que s’han de continuar treballant, reorientant o corregint segons la tendència política de cada grup, amb, molt sovint, diferents fórmules. 

Ara bé, n’hi hauria d’haver alguns que s’haurien d’analitzar amb una clarividència meridiana des de qualsevol de les òptiques del Govern. Un d’ells és, sense dubte, el suport que mereixen els petits autònoms o treballadors per compte propi i, especialment, els que s’enfronten al sistema per primer cop: els emprenedors.

Durant els primers mesos d’una activitat, i deixant de banda el feixuc camí que s’ha de recórrer per iniciar-la –que mereix un capítol sencer–, la cotització a la Caixa Andorrana de la Seguretat Social esdevé un element clau que en condiciona notòriament la supervivència. És per això que, hagi estat quina hagi estat l’opció política guanyadora, seria molt recomanable una reflexió sobre aquest important aspecte pel desenvolupament econòmic de la nostra societat.

Durant el darrer mes de febrer de l’anterior legislatura s’ha portat a terme una modificació de la Llei 17/2008, del 3 d’octubre, de la seguretat social amb un suport més que ampli de l’hemicicle. La nova Llei 9/2019 entrarà en vigor l’1 de setembre, i tres mesos més tard es disposarà del text consolidat. 

Entre els canvis –i com a conseqüència de la modificació de l’article 101 de la llei en vigor i de la disposició addicional quinzena del seu text refós– es va promocionar molt l’esglaonament de la cotització dels autònoms en funció de la seva renda neta. A priori, sembla una mesura molt necessària que dona resposta a una demanda continuada del sector; això si s’obvia la major cotització que implica per a les rendes superiors.

Els quatre trams existents: del 25%, del 50%, del 75% i del 100%, passaran a set amb la incorporació de tres de nous: del 62,5%, del 125% i del 135%. A més, un aspecte realment interessant és la creació d’un règim de cotització especial per als emprenedors de menys de 35 anys, amb una cotització plana de 60 euros mensuals durant els dos primers anys d’activitat. 
En el seu moment, el llavors ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior va declarar que es donava «resposta a una reivindicació històrica» alhora que es garantien «els criteris de sostenibilitat del sistema de seguretat social». Malgrat això, una lectura detallada del text nou normatiu posa en evidència que no tot són flors i violes.

Anem al detall de les rendes netes inferiors. Al text legislatiu vigent, la disposició addicional quinzena estableix una base de cotització corresponent al 75% de la base prevista per als autònoms que presentin en l’exercici econòmic anterior un resultat inferior als 24.000 euros, així com una xifra de negoci inferior als 150.000 euros per als negocis relacionats amb serveis professionals i empresarials, i a 300.000 euros per a la resta de negocis. Aquesta base baixa al 50% si el resultat de l’exercici econòmic anterior és inferior als 12.000 euros; i encara descendeix fins al 25% si, mantenint un resultat inferior als 24.000 euros inicials, l’activitat l’exerceix una persona assalariada per la qual es cotitzi com a mínim el salari mínim, o una persona beneficiària d’una pensió de jubilació. 

Segons el nou text, el mateix treballador que ja cotitza com a assalariat almenys el salari mínim i que té una renda neta anual de, posem per cas, 20.000 euros –per la qual actualment paga un 25%– passarà a pagar el 75% per fer la mateixa activitat per compte propi. Crec que necessito que m’expliquin bé aquesta millora...

El que ha passat és que la forquilla de fins a 24.000 euros amb les xifres de negoci abans expressades s’ha dividit en quatre trams: fins a 5.999 euros s’aplicarà el 25% únicament per a les persones assalariades que cotitzin com a mínim el salari mínim (i per a les beneficiàries d’una pensió de jubilació o d’una d’invalidesa derivada d’accident no laboral o malaltia comuna del grup 1); de 6.000 euros a 11.999 euros s’aplicarà el 50% a qualsevol tipus d’autònom; de 12.000 euros a 17.999 euros el 62,5%; i de 18.000 euros a 23.999 euros el 75%. 

Per tant, hi haurà una millora per als autònoms amb una renda neta d’entre 12.000 euros i 17.999 euros, però un gran empitjorament per als que ja són assalariats en les condicions comentades i tenen una renda d’entre 6.000 euros i 23.999 euros. 

En el nostre exemple, el d’un autònom que ja cotitza com a assalariat almenys el salari mínim i que, per tant, ja paga les possibles prestacions que pugui rebre, se li ha de continuar cobrant pel mateix que ja se li ha cobrat? És que la Caixa Andorrana de la Seguretat Social li oferirà més o millors serveis mèdics? És clar que no. I a més, aquest autònom tampoc gastarà més en prestacions sanitàries que la sola persona física que representa per més que es dupliqui la seva persona cotitzant. El que sí que farà és comprar més punts de cara a una futura jubilació, però, potser, no és el que realment necessita ni vol.

Llavors, per què es capfiquen en fer creure que no es contribueix a la sostenibilitat del sistema si aquests assalariats no tornen a cotitzar com a autònoms? El nostre emprenedor –que, recordem de nou, a més cotitza com a assalariat almenys el salari mínim–, quan tingui un benefici mensual de 500 euros haurà de pagar a la Caixa Andorrana de la Seguretat Social 232,31 euros, és a dir, el 46% del seu sou. Una cotització més pròpia de les rendes més elevades a qualsevol país. No s’hauria d’evitar que els salaris més baixos cotitzin molt més, en proporció, que els més alts? Si aquesta persona, en comptes de treballar també per compte propi, ho fes únicament per compte aliè, el mateix sou de 500 euros cotitzaria 110 euros, el que equival solament a un 22%. No entenc la lògica.

Però tornant a la vertadera millora de la llei, aquella que s’aplica als emprenedors menors de 35 anys, què passarà amb els que tenen aquesta edat o són més grans? Actualment aquests es poden beneficiar d’una reducció de la cotització durant el primer any, però amb la nova llei ja no hi tindran dret, malgrat estar en el període més crític del seu projecte. 

Recordem també que, habitualment, a mesura que augmenten els anys dels treballadors, es redueixen les seves opcions d’escollir feina. A sobre, el sistema els ha de ficar pals a les rodes malgrat que els quedi molta vida laboral per endavant? I centrant-nos en la definició d’emprenedor, és que val més un emprenedor de 30 anys que un de 50? És que un emprenedor de 50 no pot oferir igualment il·lusió i motivació per iniciar una activitat i, encara més, una experiència? És que el seu producte o servei no pot significar igualment una riquesa pel país i una diversificació de la seva oferta? És que no necessita també una mica de temps per mirar d’establir-se i consolidar mínimament el seu negoci? Les oportunitats s’han de facilitar per a tots aquells que tinguin una visió. El règim especial per a les persones menors de 35 anys que realitzen una activitat per compte propi és una bona iniciativa, però s’hauria de fer extensiu a totes les persones que inicien una activitat (tinguin l’edat que tinguin) perquè necessiten d’un cert acompanyament –i no d’una mà al coll– abans de saber si el seu producte o servei serà acceptat o rebutjat pel mercat.

En qualsevol cas, segurament la majoria dels autònoms estarien encantats de pagar el percentatge que fos del que realment cobren, però se’ls fa molt difícil assumir qualsevol import –més encara si aquest és important– del que no cobra. Per això, més enllà de les fórmules de tarifa plana, la gran reivindicació seria aconseguir, per a aquells que comencen o que no superen certs llindars, que es respecti el principi de proporcionalitat i que se’ls cobri un percentatge determinat sobre els seus beneficis reals. L’argument de mantenir la sostenibilitat de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social no es pot basar en la limitació de la creativitat i l’emprenedoria de la nostra societat.

Que es pugui reconduir la llei de la seguretat social per fer-la vertaderament justa em genera més dubtes dels que vaig tenir de petita mentre descobria la naturalesa dels Reis Mags. Respecte als regals que en aquest sentit pugui portar la nova legislatura, malauradament no n’espero gaires. Tanmateix, sempre s’ha de mantenir la il·lusió.