El torero escriptor
En el meu darrer article us vaig parlar d’una de les obres de teatre de Miguel Hérnandez (El torero más Valiente) i de la poesia de Lorca (Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías) totes dues dedicades a la mort d’aquest torero la qual va commocionar a tots els poetes de la generació del 27, els quals li van dedicar els seus poemes a qui, llavors, van considerar un heroi mort a l’arena. Avui vull parlar-vos de la molt poc coneguda faceta d’aquest torero com a escriptor i dramaturg de la generació del 27, ja que aquests últims dies m’he dedicat a rellegir alguns dels seus llibres.
Sánchez Mejías va triomfar com a torero, però també li va interessar la literatura i va finançar una trobada de poetes a Granada per celebrar l’aniversari de Góngora. Així, la cèlebre fotografia que avui coneixem de la generació del 27 va tenir darrere al torero com a mecenes.
La seva obra inclou tant conferències i articles periodístics, que estan recollits en la seva obra Sobre la tauromàquia, com una única novel·la i algunes obres de teatre que és al que jo he dedicat més la meva atenció.
Sanchez Mejías està inclòs en les antologies d’autors d’avantguarda. Va escriure quatre obres de teatre titulades Sinrazón, Zaya, Ni más ni menos i Soledad, aquesta darrera inèdita fins al 1988 i que jo no he tingut per ara l’oportunitat de llegir, perquè és bastant difícil trobar-la.
El 23 de març de 1928 va tenir lloc al Teatre Calderón de Madrid la primera estrena d’una peça teatral d’Ignacio Sánchez Mejías: Sinrazón una obra de caràcter avantguardista, amb claus surrealistes, en la qual el torero-dramaturg porta a les taules els problemes i les tesis freudianes sobre el món de la son, la psicoanàlisi i la neurosi. Per tant, en aquesta obra, que transcorre dins d’un manicomi, el torero intenta donar un aire nou i personal al seu teatre fent que la bogeria envaeixi l’escena.
Zaya explica la història d’un torero retirat dels toros, que es resisteix a la temptació de tornar-hi, encara que sigui com a espectador, mentre que la seva dona li pressiona per fer-ho. Sembla probable el fons autobiogràfic d’aquesta comèdia andalusa, l’acció de la qual transcorre a la finca de camp del extorero, establint-se un conflicte que avui ens sembla una mica ingenu.
Pel que fa a Ni más ni menos, es tracta d’una farsa d’ultratomba. En ella, Sánchez Mejías torna a un teatre d’avantguarda molt més atrevit que el de Sinrazón. El protagonista té una doble vida: l’elegant Lord Lister, de l’aristocràcia londinenca, és al mateix temps el lladre Raffles. Però aquest començament de comèdia policíaca es transforma aviat en un acte infernal al diví amb l’aparició del meravellós de viure la vida després de la mort, culminant tot això amb la resurrecció de la carn en el tercer acte. És, per tant, una obra gairebé impossible de representar, per la qual cosa mai es va estrenar.