Fiscalitat per la Covid-19
L a lluita contra la pandèmia de la Covid-19 ha portat a un increment extraordinari de la despesa pública en la majoria dels països. D’una banda, s’ha produït un increment de la despesa sanitària. D’una altra, l’imperatiu d’adoptar mesures de confinament de la població i d’haver de posar en hibernació l’economia ha portat als governs a la necessitat d’instrumentar tot un conjunt de mesures per minimitzar els efectes socioeconòmics d’aquesta paralització sobtada de l’activitat econòmica. Així mateix, la frenada de l’activitat econòmica ha comportat també una reducció dels ingressos fiscals. Tot plegat ha generat un important daltabaix en el pressupost dels Estats que s’haurà de finançar per part dels ciutadans.
A banda d’això, molts països ja estan estudiant i començant a aplicar mesures fiscals per a tornar a rellançar la seva economia i assolir, el més ràpid possible, els nivells previs a la pandèmia. En aquest sentit, per exemple, Alemanya ja ha anunciat una rebaixa del tipus de l’IVA general del 19 al 16% fins a final d’any per tal d’estimular el consum.
Inicialment, tota aquesta despesa extraordinària sembla que s’està finançant majoritàriament amb més deute, però també s’està treballant ja en la recerca de nous recursos que no podran sorgir si no per la via impositiva, incrementant la recaptació dels impostos actuals o establint-ne de nous.
Els tipus d’interès baixos o negatius actuals poden donar un marge petit per esperar que la economia torni al nivell previ a la Covid-19 abans de prendre mesures recaptatòries, però aquestes s’hauran de prendre en un moment o altre. De fet, les iniciatives ja s’estan posant sobre la taula.
Les més conegudes: impostos a les grans fortunes, impostos sobre successions, augment de la recaptació de l’impost sobre societats, IRPF i impostos indirectes, fonamentalment per la via de la reducció i l’eliminació de deduccions i bonificacions.
Les dues primeres mesures tenen més un component polític que eminentment recaptatori, doncs pel seu propi àmbit subjectiu el seu abast és limitat; d’altra banda, quan la recaptació es vol concentrar en imports individuals elevats és probable que porti a aquests subjectes, amb capacitat suficient, a buscar alternatives de tributació més baixes, fins i tot traslladant la seva residència real i efectiva per evitar la càrrega impositiva.
Les mesures dels impostos sobre els beneficis, la renda i el consum tenen més potència recaptatòria, però cal anar amb compte i ser selectius per no afectar directament en l’activitat econòmica.
Per això, crec que, com en d’altres aspectes la Covid-19 segur que ens portarà a evolucionar positivament, també s’hauria de fer en l’àmbit tributari i el que cal és aprofitar per a redissenyar els sistemes tributaris i donar-los l’impuls necessari per adaptar-los a la nova realitat, de manera que no s’incrementi la pressió fiscal sobre les rendes tradicionals, sinó sobre aquelles fonts de riquesa, no sempre necessàriament noves, però que actualment tenen més rellevància. També caldria redefinir amb seny la fiscalitat anomenada ecològica.
En aquest sentit, em semblen molt interessants les propostes fetes per la Unió Europea (UE). I em semblen interessants no solament per la seva novetat, sinó per que es basen en una anàlisi de cost-benefici que, òbviament, té un fons recaptatori, però que, seguint els principis d’actualització tributària que acabo d’indicar, no estan construïdes a partir de la recaptació per se, sinó buscant gravar a qui realment està obtenint un benefici.
També es cert que si la UE vol generar ingressos propis, ha de ser imaginativa, doncs les fonts tradicionals d’ingressos tributaris ja estan en mans dels Estats membres, i l’IVA, doll d’ingressos de la UE, té un recorregut limitat.
Així, la UE proposa, d’una banda, actuar sobre les fonts de riquesa que actualment no estan gravades, com ara els beneficis obtinguts per les grans empreses fruit del mercat únic, i l’impost sobre activitats digitals. El primer és tota una novetat que busca gravar l’avantatge econòmic que obtenen les grans empreses del mercat únic europeu. Una idea novadora, però coherent amb els principis bàsics de la imposició moderna. De fet, ve a ser com pagar una mena de peatge pels beneficis de l’ús d’una infraestructura. Veurem com s’instrumenta en la pràctica.
Una altra iniciativa, el nou impost sobre les activitats digitals, ja està més avançada i pretén anticipar-se a les iniciatives sobre el tema dels diferents Estats membres, si no prospera la iniciativa al respecte a un àmbit més ampli proposada per l’OCDE.
L’altre bloc impositiu per a finançar la reconstrucció post-Covid són els impostos mediambientals, amb la doble finalitat de reconduir els hàbits per a la millora del medi ambient i obtenir recursos. Uns impostos lligats al comerç dels drets de carboni i un ajust de frontera per emmotllar els preus dels productes provinents de països a mesures mediambientals més laxes. No obstant, em sembla més interessant el nou impost sobre els envasos de plàstic no reciclable. Entenc que seria una modalitat més d’impost especial, com l’actual sobre el tabac. En aquest cas, per desincentivar l’ús d’aquests tipus d’envasos.
En qualsevol cas, el que cal ara és que baixem el focus a nivell de país i actuem i busquem, si és necessari i quan sigui necessari, la inspiració en les bones iniciatives i sapiguem adaptar-les a la nostra realitat particular.