Bonaventura Adellach i Baró
Ens ha deixat definitivament una de les ments andorranes més lúcides dels darrers 50 anys, en Bonaventura Adellach i Baró (Llorts, 18 de desembre 12 del 1928-Marsella, 15 de maig del 2021).
L’any 1973 escrivia a Realitats Andorranes i Objectius : «Hi ha dues classes de problemes per l’urbanisme: al nivell de l’enginyeria els problemes que acabem de citar [...] i al nivell més alt de l’art noble d’imaginar, de veure i de construir els allotjaments en els que es trobaran bé els homes del futur. Aquí, a Andorra, no s’ha pres encara fins avui consciència ni del primer ni del segon nivell de l’urbanisme. Convindria que això vingués aviat».
Van haver de passar encara 30 anys per posar-s’hi.
I encara no hem recuperat el destinar recursos humans permanents a estudiar, preveure i planejar com satisfer les necessitats futures d’Andorra. I continuem improvisant, en gairebé tots els fronts públics.
La seva petjada es troba encara avui darrere de totes les carreteres generals i secundàries del país, la circulació viària, la cartografia, les pol·lucions d’aigües, de l’aire, pel soroll, del paisatge, el cadastre, el coneixement del territori en la seva geografia física i humana, l’urbanisme amb els espais verds i els aparcaments, la densitat de població, les estacions d’esport d’hivern, la protecció de la natura...
Però no només fou un visionari sinó un professional que va saber concretar les seves idees, creant una oficina de planejament i generar projectes adaptats al país. I va saber-los explicar i donar a conèixer, als polítics primer i després també a tots els ciutadans, deixant-ne traça, en un llenguatge planer, en les diferents publicacions, més de 10, que va realitzar (sol o en col·laboració) o dirigir, totes elles bàsiques i referents.
La seva trajectòria vital la podríem simular utilitzant els grafismes dels seus estudis de seguiment de la trajectòria del sol sobre l’horitzó andorrà, a l’etapa final de la seva vida.
Va emergir el 18 de desembre del 1928 a Cal Fijat de Llorts a Ordino, impregnant-se de llibertat i natura, amarat dins la cultura de l’ Andorra tradicional i pastoral, al mig del procés de la seva transició de la vella a la nova Andorra; es va enlairar a l’escola d’Ordino en català, a les escoles de la Seu d’Urgell en castellà i a Tolosa en francès, formant-se en estudis superiors en electrònica, electricitat, hidràulica, matemàtiques i física, esdevenint un professional de prestigi en un registre d’home de grans projectes i obres, treballant a Marsella, Aix-les-Bains, París i Andorra amb retorn a Marsella; i, retirat, va tornar posant definitivament en relació el món antic i tradicional amb el món de la ciència, a través de l’astronomia, amb la voluntat de conèixer millor la terra i respectar la natura.
Es definia en alguns trets del seu caràcter com «malgrat les dificultats no m’ha agradat mai deixar les coses mig fetes i encara menys d’abandonar pel camí. Alguns podran pensar que és per aplicació i d’altres per obstinació; potser per les dues raons a la vegada».
Certament ha estat un home tenaç, que no abandona, resistent en els esforços, ferm en les seves opinions, en els seus propòsits i en les seves resolucions.
I també fou algú molt capaç amb possibilitat de contenir molt i d’aquí la seva extensa i profunda alhora formació en diverses matèries. I per tant d’entendre les coses en gran, pensant en gros. Treballador incansable, amb amplitud de mires i sabent aprofundir fins al fons. I qualificat per a fer i fer-ho bé, tot allò que s’ha proposat, com ha demostrat en tota la seva llarga vida.
Igualment ha estat un home expansiu, tant de caràcter, manifestant clarament els seus sentiments quan calia, com en el treball d’abast dilatat.
Aquestes qualitats pròpies del seu caràcter l’han portat a assolir-ne d’altres com el de saber construir diversos i grans projectes complexos que requereixen de llargs terminis i molt rigor i treball.
A l’altre costat de la balança hagué de fer front a les flaqueses de la distracció, de la frustració i de l’obstinació.
El seu reeiximent, com mostra tot el que ha deixat fet, escrit i assolit ha estat però gràcies a l’entorn familiar, d’amics i col·laboradors que l’han recolzat i acompanyat fins al final.
Cal destacar la importància de la seva gran família, de Cal Fijat de Llorts per part de pare amb vuit germans i de Cal Sucarà de la Cortinada per part de mare amb sis germans, primer i després el seu nucli famíliar (Annie, Danielle, Philippe, Nathalie....) que li han procurat el marc d’afecte, suport, empenta i llibertat necessaris per a desenvolupar-se equilibradament.
En la seva evolució personal es va ràpidament adonar que no era compatible l’acció política (per intentar ser més efectiu i convincent amb les seves idees) amb la tècnica i va acceptar ràpidament la realitat, amb humilitat tot i que amb disgust, escrivint després dels seus quatre anys com a conseller general per la Massana «no crec que hàgim tingut cap resultat palpable i visible dins l’immediat... Després de nosaltres en vindran d’altres i podran triar la bona planta de la dolenta. És aquest crit d’esperança en la joventut que ens segueix que ens reconforta mirant el futur de la nostra col·lectivitat».
Fins i tot, però sense tenir raça política, va voler deixar publicada la seva experiència política perquè fos aprofitada pels que vinguessin darrere... Pocs polítics ho fan.
Els seus dos últims llibres fets amb en Jaume Riba i Sabaté (El Pic d’Arcalís, 2004 i La Muntanya Solar, 2007) són dues obres sorprenents i magnífiques.
En l’última hi ha escrit al final «l’esperit científic diu d’una manera contundent que només accepta les explicacions Racionals que poden ser confirmades. El món del Per què de les coses no fa part del món científic, fa part de les creences i la ciència no hi vol ficar el nas... La Raó Humana té el dret, fins i tot potser l’obligació, de posar-se aquestes preguntes... Penso que l’home, tenint en compte tot el que ignora, estaria ben inspirat si pogués carregar en les seves alforges una mica més de modèstia i molta més prudència, front a les conseqüències possibles i desconegudes de les seves actuacions».
He tingut la sort des de l’any 1977 de poder seguir els seus escrits, i tenir-lo com a referent professional.
La concessió del Premi Àgora Cultural 2008 i el seu nomenament com a membre número 1 de la Secció Acadèmica de la Societat Andorrana de Ciències l’any 2019 m’han permès però d’atansar-m’hi i conèixer-lo personalment.
Entre els seus principis, el del respecte de la natura; el de respecte de l’interès i del bé general; de preveure, anticipar i ordenar el creixement segons uns valors i objectius de desenvolupament preestablerts; el de que les administracions no perdin la mesura que és el servei de la persona tenen plena vigència i sentit i hauríem de mirar d’anar-los aplicant o incorporar-los conscientment com a nord en la brúixola del país, ja que la majoria els compartim tots.
La seva pèrdua física era previsible. La seva pèrdua intel·lectual depèn de cadascú de nosaltres.