La política del cos
Des de 1979 en què va guanyar la revolució islàmica de l’aiatollà Khomeini les dones iranianes han recorregut un camí d’invisibilització i submissió. Va ser aleshores quan es va imposar l’ús obligatori del vel i moltes de les que van donar suport a aquell canvi de règim es van trobar de cop i volta traïdes. Després han anat intentant d’una forma discreta però constant alliberar-se d’aquest jou, sense èxit però. Són per tant 43 anys de repressió i de manca de llibertats, sense cap indici que hi pugui arribar un reformisme real promogut des dels alts estaments. L’espai públic per a la dona iraniana ha esdevingut doncs una mena de presó en la qual qualsevol individu del sexe oposat té via lliure per a increpar-la i humiliar-la en raó d’unes regles que es podrien definir com arbitràries o relatives. La revolta causada per la mort de Masha Amini fa gairebé 20 dies ha encès els carrers, les escoles i les universitats. La jove iraniana d’origen kurd morta en circumstàncies no esclarides havia estat detinguda per la policia moral en no dur el seu vel de forma correcta, és a dir, mostrant part dels seus cabells. Segons les autoritats però hauria patit un infart. L’accès a internet s’ha restringit aquests darrera setmana per mirar de frenar l’impacte mediàtic de la revolta, sobretot a l’exterior ja que les autoritats acusen als Estats Units i a Israel de ser els promotors de les protestes. Aquestes, secundades per els sectors més progressistes, van en augment a mesura que s’escolen els dies, agafant l’embranzida d’una revolució important. Les autoritats implacables, han exercit una repressió inflexible, disparant foc real als manifestants i causant més de 90 morts. Tot i així una multitud de dones valentes s’ha mostrat amb el cap al descobert, han cremat els seus vels i s’han tallat els cabells com a protesta en un dels països més conservadors del món. Parlant de la seva pròpia experiència de l’ús del vel en un passat, la periodista i activista feminista Mona Eltahawy ha arribat a afirmar que havia sentit que un tros de tela l’havia suplantat. Dit d’altra manera un accessori tèxtil resultaria ser molt més important que la seva pròpia portadora, com si la peça de roba atorgués identitat a la dona i no a l’inrevés. I pel que sembla són milers de dones les que podrien sentir-se d’aquesta manera, en ple segle XXI. A l’Iran es fa palesa l’esgotament i la desesperació per haver d’assumir una identitat femenina que a més d’una feixuga càrrega sembla ser una condemna de per vida. I a aquestes circumstàncies s’hi afegeix la situació d’opressió general, que també castiga de valent al col·lectiu homosexual i altres dissidències. En tot cas però l’ús del vel no seria el problema, sinó més aviat la seva dura imposició. Encara no sabem si la revolta continuarà estenent-se a altres estrats professionals i socials representant així un pols important als poders fàctics de l’actual règim al poder. Si la rebel·lió, i la narrativa que se’n fa, romanen centrades en el tema del vel, aquest esclat popular restarà inscrit en el terreny de la gran crisi interna que pateix l’Islam des de fa dècades, profundament dividit entre la recerca espiritual per una banda i la doctrina dogmàtica i patriarcal més constrenyedora i violenta per una altra. Cal recordar però que el cos de la dona ha estat i segueix estant a l’ull de l’huracà arreu, no només en països amb governs teocràtics. El seu tractament a l’espai públic, les lleis a les quals ha de respondre, siguin escrites o no, han fet que aquest hagi esdevingut una qüestió política de primer ordre.