Fa dos segles el prestigiós novel·lista gal Honoré de Balzac -que per cert va ser un prestigiós morós durant pràcticament tota la seva vida- entre els diversos consells sobre com eludir els creditors va escriure: «Els deutors es poden lliurar dels deutes per la prescripció; aquest mètode és tan excel·lent que li dedicarem algunes reflexions (....) La prescripció és un dels mitjans legals més eficaços per lliurar-se dels creditors i per liquidar el deute d’una vegada per totes i sense necessitat de donar-los un cèntim».
Per la qual cosa l’actitud passiva de molts morosos experimentats es basa en la idea de «deixar treballar a les lleis» a veure si hi ha sort i prescriu el deute. Els morosos avesats com a norma no paguen a ningú; si el creditor reclama li donen llargues fins que desisteixi i si és dels pocs que demanden judicialment fan ús del seu dret de «presumpte» deutor ja que correspon al creditor la càrrega de provar l’existència del deute impagat. Malauradament, moltes vegades el creditor no posseeix els documents necessaris per demostrar l’existència del deute per la qual cosa el morós surt impune. Amb tot, en la majoria dels casos el morós impenitent espera que el seu deute passi de la categoria de presumpta a la de prescrita.
La prescripció extintiva -també anomenada per la doctrina científica prescripció alliberadora- és l’extinció del dret de crèdit en virtut de la inacció del creditor durant el termini fixat per la llei. Es tracta d’una manera extintiva de drets i en l’específic, del dret de crèdit ja que afecta la seva existència mateixa, provocant la desaparició del vincle jurídic entre creditor i deutor, amb totes les conseqüències legals que d’això deriven. Per tant, la prescripció és un institut del Dret que permet al subjecte passiu d’un dret subjectiu o d’una pretensió (deutor) defensar davant els actes d’exercici del titular del dret (creditor), quan tal acte es produeix després d’un silenci de la relació jurídica, perllongat al llarg del temps marcat per la llei. Les obligacions no deixen d’existir pel simple transcurs del temps, però la llei permet al deutor morós emparar-se en el transcurs del temps per no complir amb el pagament. El motiu és que l’ordenament jurídic, per motius de seguretat jurídica, amb l’objecte que les relacions obligacionals no quedin indefinidament gravitant sobre el deutor i els seus hereus, ha creat la institució de la prescripció extintiva per permetre al deutor, quan el termini assenyalat en la llei ha transcorregut, emparar-se en la prescripció per no pagar.
La prescripció extintiva és la manera d’extingir les accions que pot exercitar el creditor per aconseguir el seu dret de cobrament pel sol fet de no donar ells adequades senyals de vida durant el termini fixat per la llei. La prescripció extintiva es consuma amb el transcurs del temps per la inacció del creditor durant tot aquest període; és el que s’ha anomenat popularment com: «qui calla atorga», de manera que tàcitament el silenci del subjecte actiu (creditor) durant un determinat lapse de temps provoca una conseqüència jurídica. A aquest silenci del creditor s’ha de sumar la inactivitat del deutor, en el sentit d’abstenir-se a realitzar qualsevol acte que suposi el reconeixement del deute.
Recapitulant, la prescripció extintiva requereix per a la seva configuració de dos elements indispensables: primer, transcurs del temps fixat per la llei per a l’exercici del dret de crèdit; segon, inactivitat del creditor i també del deutor. Perquè la prescripció es produeixi, no han d’haver existit actes que trenquin el silenci del creditor és a dir, que interrompin la prescripció -bé per reclamació del titular del crèdit o per reconeixement del deutor (subjecte passiu). Igualment, la prescripció extintiva comporta que el termini ha de comptar a partir del moment en què el titular del crèdit va poder i va haver diligentment d’actuar davant de la lesió del seu dret. Tot això significa dir, com és lògic, que els drets prescriptibles, si el silenci del creditor no existeix o es trenca mitjançant un acte de reclamació de pagament, són duradors de forma indefinida.
El creditor gaudeix del dret de cobrament del seu crèdit; ara bé, aquest dret subjectiu no és res i res representa a la pràctica si la mateixa norma jurídica que li dona vida no facilita la seva defensa. Ningú dubta que la defensa només s’aconsegueix a través de la via jurídica. La protecció del dret de crèdit s’obté mitjançant l’exercici de l’acció del creditor per la via judicial, de manera que els tribunals reconeguin el dret de cobrament per mitjà d’una sentència. L’acció és un terme jurídic inventat pels romans i que té una doble definició. D’una banda, com l’instrument que obre la porta al procés, o sigui un acte de la part creditora dirigit a l’assoliment de la tutela dels tribunals. I per un altre com la reclamació d’un dret o també podem anomenar pretensió. Els instituts de la caducitat i de la prescripció responen a l’abandonament d’un dret que el creditor podia exercir i al qual la llei o la convenció particular atorguen un determinat lapse de temps. Transcorregut aquest termini sense que el titular del dret de cobrament l’hagi exercit el seu dret, en nom del principi de seguretat jurídica, s’entén que el creditor ha perdut el seu dret. Com ha certes diferències entre aquestes dues institucions, les explicarem amb més detall, però en la pràctica, tant si es produeix la caducitat com la prescripció, el creditor no podrà exercir el dret de crèdit que tenia reconegut.
Director de Brachfield Credit & Risk Consultants