Probablement hagi passat més temps dins la piscina que fora. La Núria Llacuna ha dedicat la seva vida a l’aigua, i especialment al ballet aquàtic. Va ser sis vegades campiona d’Espanya en el que ara es coneix com natació sincronitzada. Quan va arribar al Principat, acabada de casar, va començar la seva aventura per transmetre a les escoles l’amor per aquest esport.

–En una vida anterior vostè deuria ser un peix.
–Jo i la resta de la meva família! Som un banc de peixos. Dos dels meus fills són nedadors màsters, una filla a la Federació Andorrana de Natació que és l’única àrbitre internacional de natació, i dels meus nets, un té rècords absoluts i competeix a nivell internacional, un altre és nedador aleví, i tinc una neta que comença a despuntar com nedadora benjamí.

–D’on li ve aquest gust per l’aigua?
–Quan era petita, el meu pare ens portava al meu germà i a mi al mar, i el veiem nedar travesses. També ens va apuntar al Club Natació Sabadell i ens va federar. 

–Però vostè va decidir ballar dins la piscina...
–Aleshores la gent no sabia què era el ballet aquàtic, només ho havien vist a les pel·lícules de l’Esther Williams. Abans, dins l’aigua no sentíem la música com ara, que tenen altaveus dins la piscina per poder seguir tots els moviments de cames. 

–I com s’ho feia per ballar sense música?
–A base d’entrenar i entrenar. De tantes vegades que el feiem, acavabem interioritzant el ball. Només seguiem indicacions com ‘en aquesta part ves més lenta o més ràpida’. Tampoc els vestits de bany eren tant vistosos com ara.

–Era tan bona que va ser campiona nacional.
–La primera vegada que vaig guanyar tenia només 15 anys i no m’ho esperava perquè no estava entre les millors. Vaig ser sis vegades campiona d’Espanya fins els 21 anys. 

–Però es va casar i va venir al Principat...
–Vaig deixar el ballet aquàtic quan al 1970 vaig arribar al país, però en canvi vaig acabar fundant la Federació Andorrana de Natació, juntament amb el meu marit. Hem ensenyat molta gent a nedar al llarg d’aquests anys! Quan vam arribar, no hi havia cap piscina coberta a les escoles i vam lluitar per posar-hi remei.

–Imagino que el país li haurà agraït. 
–Sí, una vegada el Govern va fer una festa amb totes les persones d’Andorra que vam ser pioneres en un esport, i jo ho vaig ser de natació sincronitzada. Ens van posar una insignia a tots, va ser un orgull, no només pel reconeixement al meu esport sinó per la feina que vam fer de portar la natació al país.

–I ara, encara neda?
–I tant! i també dono classes de natació a 15 nens de sis i set anys del Club Esportiu Sant Ermengol. Durant molts anys vaig fer de professora de natació a diverses escoles del país.