El viatge de tornada Changchun-Andorra –amb escales a Moscú, Berlín i Barcelona– és una petita odissea aèria de quasi 24 hores. Tot just va arribar dissabte a la nit, així que encara arrossega, ja se sap, la ressaca del jet lag. Però les primeres impressions de l'aventura xinesa no poden ser més entusiastes: «Si hagués pogut, m'hi quedava. I hagués pogut només que parlés una mica de xinès...» Així s'expressa Ángel Calvente després de la segona experiència al Simposi internacional d'escultura de Changchun –la primera va ser ara fa cinc temporades. Contextualitzem, però: el Simposi és una de les trobades artístiques més multitudinàries que es convoquen a l'univers sencer. Durant dos mesos, des del 14 de juliol fins al 10 de setembre, 104 artistes de 104 nacionalitats han conviscut en aquesta enorme i pròspera ciutat del nord-est de la Xina –capital per cert als anys 30 de Manchukuo, l'estat titella de Pu Yi, l'últim emperador de Bertolucci– amb l'únic compromís de crear una peça monumental per al parc internacional d'escultura on any rere any es planten les obres d'una comuna artística que ja va per la 12a edició.

El 2006 Calvente hi va deixar com a llegat Reflections on war and peace. Aquest any ha repetit amb un altre bronze de la sèrie Vincles –el de les mans de la plaça de la Germandat laurediana, per entendre'ns. Ara, però, i a diferència del seu germanet andorrà, de proporcions ciclòpies, a l'estil xinès: 4,80 metres de llargada, per 2,80 d'amplada i 3,10 d'alçada. Només comparable, entre la seva obra, a la també monumental Calidea, a la boca escaldenca del túnel del Grau de la Sabata. Calvente es va plantar a Changchun convidat pel ministeri de Cultura xinès, que va donar a la tropa d'artistes dues úniques consignes: el lema, oportunament ambigu –Innovació/Salt/Somni– i el material, forçosament bronze, pedra o ferro. A Vincles, un home de mans descomunals subjecta un poderós equí que intenta fugir. El conjunt, diu l'escultor, simbolitza «l'instint de superació, l'egocentrisme i l'afany de poder que destrueix la unió ancestral de l'home amb la naturalesa». Una oberta crítica, diu, amb l'ambició desmesurada de l'home contemporani. L'europeu, sí, però també el xinès, perquè Calvente ha tornat de l'altra punta del món amb una visió que combina a parts iguals l'admiració i l'escepticisme davant del miracle xinès. Llegeixin l'entrevista d'aquí baix, i ho veuran.

fang, resina, bronze / Al parc d'escultura –que aquesta edició s'ha ampliat fins a les 30 hectàrees de superfície– hi ha deixat uns Vincles de resina de polièster. Una peça provisional mentre no es fon la definitiva, en bronze. Diu que ha sigut una de les més complexes que ha sortit de les seves mans. Per les dimensions i també per les formes sinuoses d'home i equí. El taller el va instal·lar al poliesportiu de la universitat de Jilin, la més gran del país, amb prop de 70.000 estudiants. Aquí es va muntar aquesta mena de comuna artística: entre el centenar de col·legues, dos portuguesos (Carlos Dutra i Arlindo de Arez), un de francès (Philippe Gotz) i una espanyola (Gemma Domínguez Guerra). Com és habitual en aquest tipus d'obres, el primer pas va ser la creació d'un model de fang a mida natural, bastit sobre una estructura de ferro i fusta.

D'aquesta primera figura, els artesans xinesos en van treure un motlle de guix, «a l'antiga, com es feia aquí fa 20 o 30 anys». I d'aquest motlle de guix en va sortit la definitiva peça en resina de polièster que, degudamet policromada –color de bronze envellit– ha anat a parar al parc d'escultura, en una ubicació privilegiada perquè està situada al costat del complex d'hotels i restaurants del parc. «Un lloc de pas obligat», diu. I de passada, un aparador per a Andorra que s'afegeix a la presència de Francisco Sánchez i Helena Guàrdia a la Biennal de Venècia. Val a dir que l'aventura a Changchun –viatge, matèrial i estada– ha corregut quasi completament per compte del govern xinès, amb un ajut, això sí, del ministeri de Cultura. I poca broma, perquè només el bronze i la fosa de Vincles pot pujar, especula l'escultor, a més de 50.000 euros. «La meva feina, a part». «Però quan et conviden a un esdeveniment d'aquestes característiques, has d'aprofitar per fer-hi peces de grans dimensions que d'altra forma difícilment t'encarregarien». Dit i fet. Tenim una pica clavada a la província xinesa de Jilin. I porta el nom de Calvente, el nostre escultor més oriental.

Per a més informació consulti l'edició en paper.