• L'estendard del segle XVIII que es treia en processó a Canillo per Corpus i sant Roc tornarà l'octubre a 'casa'
• La peça, restaurada, s'exposarà a la parroquial només dos mesos l'any

Tal com es va trobar, descolorit, brut i estripat; fa 4,20 metres d'alt i 2,60 d'ample. A la galeria, dues imatges de la processó de Corpus a Canillo a principis del segle XX Foto: EL PERIÒDIC

Només els més grans de Canillo recorden haver-los vist en acció. I encara, perquè segons la tradició oral de la parròquia, els pendons de Sant Serni van deixar de sortir en processó –per Corpus i per sant Roc– quan la llum va arribar al poble. Això va ser cap al 1928. I no devia ser cosa fàcil, treure a passejar una peça monumental que fa, en el cas del germà gran, el que ara ens ocupa, 4,30 metres d'alçada per 2,60 d'amplada: segons l'historiador Martí Salvans, hi ha memòria que un dels portadors de l'estendard va quedar herniat. Una hèrnia amb butlla incorporada, cal pensar. I quan feia vent, pitjor: per evitar l'inquietant balanceig del pendó, es lligava una corda a cada costat de la bandera,que subjectaven dos camàlics.

Però la culpa que Canillo es quedés sense processons la tenen, dèiem, els cables de la llum, que travessaven el carrer major de banda a banda. Els estendards eren tan alts que no passaven per sota, diu Salvans. Així que la modernitat va acabar amb les processons. I quasi, quasi amb els pendons, que van quedar abandonats en un racó sota l'escala del campanar, se'n va perdre la memòria i no van tornar a cridar l'atenció del personal fins que no van començar les obres de reforma de la parroquial, la tardor del 2009. Aquest oblit històric està a punt de ser reparat: l'octubre que ve tornarà a Sant Serni el major dels dos estendards, de color vermell –símbol del martiri–, decorat amb una composició floral –el cèlebre damasc– i que ens ha arribat en un pèssim estat de conservació. Tant, que ha la pèrdua cromàtica és «irreversible», segons la restauradora catalana Montserrat Xiurau, que l'ha tractat els últims sis mesos. L'estendard és a punt de sortir de l'UVI: a l'octubre tornarà a casa. A partir de llavors, s'exposarà al públic al mateix temple però –atenció– només durant dos mesos l'any. Es tracta, diu Lourdes López, tècnic del servei de Patrimoni, de respectar-ne la funció litúrgica original sense posar, però, en perill la conservació de la peça. «En un museu, la col·locaríem en posició horitzontal, perquè no hagués de suportar tot el pes. En una església tan petita com Sant Serni, això és impossible, a banda que donaria una impressió massa museogràfica. Així que hem optat per una solució intermèdia: deixar-la en posició vertical, però de forma temporal».

Convé afegir que, entre les nombroses patologies que l'afectaven, l'informe de la restauradora destaca el debilitament de les fibres, probablement de seda natural; l'acumulació de brutícia; les taques d'humitat; els estrips; les deformacions i els descosits de les costures. Només cal veure la imatge d'aquí al costat, just abans de començar la restauració: més que un estendard, sembla un drapot brut. La intervenció de Xirau, que no pretenia una reconstrucció integral i ideal de la bandera, ha consistit a desmuntar el serrell, netejar i consolidar el teixit, i alinear i corregir les deformacions de la tela. Res més.

Incerts orígens

El resultat, ja s'ha dit, el veurem a l'octubre. El cost del lífting, 4.400 euros en total, se l'han repartit el ministeri de Cultura (3.500) i el comú de Canillo. No es tracta d'una peça única, però quasi: només es coneix l'existència d'altres quatre pendons processionals: dos de procedents de Santa Eulàlia d'Encamp, datats el 1882 i un tercer del XVIII o XIX. d'origen incert, tots tres conservats a Patrimoni; i un quart també del XVIII, conservat in situ a Sant Iscle. Pel que fa al de Sant Serni, quedaran encara alguns serrells per escatir: d'entrada, la datació del pendó. La dada més concloent la trobem en un inventari del 22 de juliol del 1803, que fa referència a «una bandera nova de domàs carmesí de la forma major, una altra bandera blanca de domàs mediana, i un pendó vermell de domàs ab plomalls».

Sembla, per tant, que a principis del XIX la parroquial disposava de tres estendards, dos dels quals han sobreviscut fins avui: el de «domàs carmesí» que ara s'ha restaurat, i el de color cru que apareix al centre de la fotografia de Builles que encapçala aquest reportatge i que no ha passat (de moment) per cal cirurgià. Ni rastre, però, del «pendó vermell de domàs ab plomalls», que podria ser el més petit dels tres d'aquí dalt. Fent un acte de fe, encara podríem anar un segle enrere, perquè un altre document, aquest del 1716, parla de «2 banderas de domás carmezín»... La prudència aconsella, però, quedar-nos al 1803, que tampoc no està malament. Però queda clar que com a mínim des de principis del XVIII els feligresos de Sant Serni tenien una especial dèria per les banderes.

Una altra incògnita és l'origen. També aquí hi ha només hipòtesis recollides de tradició oral per Salvans: segons uns, el pendó és el resultat final d'un plet que havia enfrontat Canillo amb una comuna francesa; la pau, a favir dels andorrans, es va segellar amb el regal de l'estendard. Segons altres, és el pagament d'una penyora de bestiar a les Costes del Pinet... Això, pel que fa al pendó d'aquí al costat; del blanc no sen sap res. Més clara sembla la ubicació a l'interior del temple: el vermell, diu Salvans, «a la paret dreta de Sant Serni: el pal reposava horitzontalment sobre dues bares de ferro clavades a la paret, amb l'estendard penjant. El de color cru, sempre en posició vertical a l'esquerra de l'altar». Quan torni l'octubre a Sant Serni, el pendó major compartirà protagonisme amb les tombes del cementiri interior. L'església comença a semblar un petit museu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.