• Les restes exhumades a la parroquial il·lustren sobre les condicions de vida dels canillencs d'entre els segles VIII i XVIII

Mirin-se bé la dentadura d'aquí al costat. La mandíbula, ep; el crani, encara no. Pertany a un canillenc que va viure a l'edat mitjana, posem que entre els segles X i XIII, i que va morir cap als 60 anys. Una edat relativament avançada per als estàndards de l'època. Segur que hi han notat alguna cosa estranya. Sí, home, el desgast regular que presenten totes les peces dentals. Totes: incisius, canins, premolars i fins i tot molars. Un desgast sorprenent, i que encara ho és més perquè es tracta d'una característica que comparteixen les 348 dents que ha analitzat l'arqueòloga catalana Maria Rosa Aran, autora de l'estudi antropològic de les restes òssies exhumades el 2009 i el 2010 al subsòl de la nau central de Sant Serni de Canillo. Ja saben, aquell petit tresor amb restes de 37 individus datades entre els segles VIII i XVIII i que constitueixen un dels jaciments funeraris més importants del país.

Però tornem a les dents i a la mandíbula d'aquí al costat. Una mina d'informació, tal com ahir va demostrar Aran a la primera sessió de comunicacions del Congrés espanyol de Paleopatologia que té lloc al Centre de Congressos de la capital. ¿Per què presenten les dents dels canillencs medievals aquest desgast tan acusat, uniforme i generalitzat? Aran l'atribueix a la fricció causada per alguna activitat laboral, no sabem quina, i la compara a la que experimentaven en èpoques passades els pescadors de les zones costeres, que s'hi deixaven literalment les dents arreglant les xarxes, o a la dels artesans que fabricaven cistells, i que també utilitzaven la boca i les dents per fer anar el vímet. No és l'única conclusió de l'estudi de les peces dentals. N'hi ha més, i de ben sucoses: resulta que en el 35% de les dents analitzades hi ha rastre de càlculs –sarro, vaja. Un indicador, diu l'antropòloga, de la mals hàbits d'higiene bucal dels nostres avantpassats. Que es rentaven poc les dents. O gens, per dir-ho clarament. Però en això, els canillencs medievals no eren diferents de la majoria dels seus coetanis.

Els càlculs també donen una idea de la dieta que consumien, i que Aran presumeix rica en proteïnes d'origen animal. També tenien càries, com nosaltres. I en un 3% dels casos hi ha detectat fístules, infecció de la geniva que acabava afectant el maxil·lar i que tenia, arribat el cas, dolorosíssimes conseqüències. ¡I sense dentista a la vista! Per acabar aquest catàleg de calamitats bucals, una hipoplàsia, glups: exactament, infecció derivada d'una malaltia anterior que acaba provocant en la dent una característica pigmentació vermellosa. I devia ser greu, aquesta malaltia, perquè l'individu en qüestió –un nen– no va arribar a l'edat adulta. I passem al crani, el d'un canillenc adult que va viure –i morir–al segle XVIII. Serveix també per il·lustrar el desgast, i a més, ens mostra un cas de desdentegament alarmant, i general pel que es veu quan s'arribava a l'edat adulta.

Amb nom i cognoms / Fins aquí, el repàs a les dentadures, un dels apartats més fascinants de l'estudi antropomètric –fins ara inèdit– però no pas l'únic. En total, ja s'ha dit, els arqueòlegs van exhumar de Sant Serni les restes quasi completes de 37 individus. No s'hi compten, aquí, els diversos ossaris que també es van excavar i que encara esperen tanda. Potser ens reserven altres sorpreses. El gros dels cossos data de l'edat mitjana: 7 individus van morir entre els segles VIII i X, i 17, entre l'XI i el XIII. La nòmina es completa amb set individus que van viure entre els segles XIV i XVII, i sis més del XVIII. Tots, anònims, excepte set afortunats dels quals en sabem el nom i els cognoms gràcies al llibre d'òbits de la parròquia. El que no s'ha pogut –quina llàstima– és quadrar els noms amb els esquelets recuperat. Tampoc s'han pogut determinar les causes de la mort dels individus exhumats, tot i que en un sol cas, el llibre d'òbits consigna que el difunt va traspassar a causa d'un molt difús «mal d'estòmac»... Per edats, el contingent major –13– són adults entre els 30 i els 59 anys, però hi ha també sis adults joves –entre 20 i 29 anys–tres menors de 10 anys; set nounats –que podrien indicar que es destinava una zona del temple a les criatures que morien al poc de néixer– i un padrí. És clar que, segons els paràmetres de l'època, en la categoria de senil hi entren els majors de... ¡60 anys! En qualsevol cas, adverteix l'arqueòloga, la mostra és massa àmplia, des de lpunt de vista cronològic –¡quasi un mil·lenni!– i amb tan pocs individus disponibles, que es fa difícil generalitzar les conclusions. Així, l'alçada mitjana dels seus pacients oscil·la entre l'1,60 i l'1,65 metres, però els esquelets són tan escassos que resulta insensat inferir-ne l'estatura dels canillencs medievals. En canvi, Aran sí que n'ha pogut determinar l'estat físic més o menys general: patien artrosi, patologies degeneratives òssies que delaten la ingesta de poques vitamines, fractures i ossificacions. Vaja, quasi com avui. Però almenys tenim dentista».

Per a més informació consulti l'edició en paper.