• El boiximà de Banyoles va morir de forma natural als 27 anys, conclou l'estudi antropològic presentat ahir a la capital

La història és prou coneguda però no per això menys truculenta. Ja ho han vist: això va del Negre de Banyoles, el boiximà dissecat del museu Darder d'aquesta localitat gironina. Molts pensàvem que el cas estava mort i enterrat des que l'octubre del 2000, i després d'un decenni de trifulgues diplomàtiques –recordin l'amenaça de boicot africà als Jocs de Barcelona–, l'home va ser inhumat en un parc de Gaborone, la capital de Botswana. Amb honors d'heroi nacional, per cert. Però no era així. L'equip de l'Institut de medicina legal de Catalunya que abans de repatriar el cos va sotmetre el Negre a un exhaustiu examen antropològic ha reobert el cas i té previst publicar en breu l'informe definitiu. Ahir en va avançar les conclusions en una de les ponències més mediàtiques del Congrés espanyol de paleopatologia que es clausura avui a la capital.

Es tractava, diu el cap de l'equip, el metge forense Narcís Bardalet, de donar resposta científica a les incògnites que plantejava el Negre. La primera de totes: ¿va morir de forma natural, o el van matar per fornir de material els germans Verreaux, els naturalistes francesos que se'l van endur cap Europa? Ras i curt: ¿és plausible, la història que explicaven els Verreaux i segons la qual només havien robat el cadàver d'un home l'endemà de ser enterrat? ¿O es tracta d'una simple coartada? ¿Com va ser tractat el cos abans d'arribar a Europa? Convé tenir en compte que som al 1830: l'esclavitud era encara una realitat quasi universal. Primera conclusió: el Negre va morir per causes naturals. Bardalet i l'odontòloga forense Maria José Adserias descarten una mort violenta. El més probable, a partir de les característiques ungles i dits corvats que presentava el cos, és que morís a causa d'una malaltia cardiorespiratòria, potser una fibrosi pulmonar, potser a conseqüencia d'una tubercul·losi mal curada que podria haver patit de nen.

Examen anatòmic i forense

Així que l'examen confirma la coartada dels Verreaux. D'acord, però els estòmacs sensibles que no continuïn: els naturalistes francesos van tractar el cadàver com si fos un dels animals de la seva col·lecció. El van eviscerar, li van extreure la columna vertebral i el que en quedava del Negre ho van expedir des de Ciutat del Cap cap a Rochelle enrotllat «com si fos un catifa»: exactament, com feien amb els elefants, rinoceronts, lleons i altres bèsties amb què fornien el mercat europeu d'animals exòtics. Una vegada a París, la pell va ser untada amb un betum que li donava el to enfosquit amb què l'hem conegut, molt més negre, diu Bardalet, que el marronós que és propi dels boiximans. Els fèmurs, húmers, tíbies, cúbits i radis són, això sí, els originals.

Per donar-li forma i consistència, van substituir la columna per una estructura de fusta i filferro, i van omplir el cos amb fibra vegetal. L'examen conclou que el cabell i el bigoti són humans, que el Negre feia 1,55 metres i que tenia en morir entre 22 i 32 anys, edat considerable per a un boiximà de principis del XIX. Li faltava un mugró, tenia el melic més avall del normal, presentava un orifici a l'orella esquerra, i una gran cicatriu que anava des de la zona occipital fins a l'anal. I tenia –glups– l'anus suturat. Per acabar el quadre, li faltaven els quatre incisius inferiors, possiblement a causa d'una extracció ritual practicada en vida. ¿Inhumà? Bardalet i Adserias opinen que no, que el Negre s'exposava al Darder amb tota la dignitat i sense cap ànim vexatori. «Era una obra d'art antropològica», diu Adserias. I llencen la pregunta clau: ¿quina diferència hi ha entre el Negre i l'exèrcit de mòmies i altres espècimens humans que s'exhibeixen en museus de tot el món? El cert és que onze anys després de ser inhumat a Botswana, el Negre jau avui en una tomba semiabandonada convertida en referència per al punt de córner d'un camp de futbol de barri. Tant de soroll, per a això.

Per a més informació consulti l'edició en paper.