• El 'Calendari dels Pagesos' supera els 150 anys convertit en un monument etnogràfic
• La biblioteca de Sant Agustí consagra una exposició en aquesta relíquia que compendia pronòstics, santoral, fires, mercats, festes i informació agrícola

Al·legoria del mes de març apareguda al Calendari del 1938 i obra d'Opisso, il·lustrador de l'almanac des del 1927. Foto: RICARD OPISSO / EL CALENDARI DELS PAGESOS

Només per curiositat, però, ¿té l'hipotètic lector d'aquest racó de diari la més remota idea de l'hora que avui ha sortit el sol? ¿I de l'hora que es pondrà? ¿O de les festivitats que celebrem –que se celebren, vaja– un 16 de febrer? No cal que li demanen al senyor Google, el repel·lent aquest que ho sap tot. No. En faran prou a consultar el Calendari dels Pagesos, aquesta revista en rigorós blanc i negre, sense fotografies ni –oh, sorpresa– publicitat, impresa en humil paper d'estrassa –o que ho sembla– i que des de fa un segle i mig i sense interrupció surt puntualment al carrer per Sant Narcís, patró de les mosques. Exactament, des del 1856. Per Sant Narcís, sí: el 29 d'octubre, segons –és clar– el Calendari.

I tornem al començament. No cal que ho busquin, dèiem: el sol ha sortit aquest matí a les 6.45, i es pondrà, si les coses no es torcen, a les 17.26. Hora solar o astronòmica, és clar. Hi sumi el lector seixanta minutets, ja sap, per tenir l'hora local. Si li ha quedat el rau dels sants del dia, aquí van: Onèsim i Faustí, bisbes; i Juliana, verge i màrtir. I avui, ja que hi som, és Dijous Gras. Tot això, ja s'ha dit, al Calendari dels Pagesos. Si se n'han quedat amb les ganes de saber-ne més, estan de sort: la biblioteca de Sant Agustí de la Seu li consagra fins al 29 de febrer una curiosa exposició, 150 anys mesurant el temps, que gira per terres catalanes des que el 2011 va celebrar el primer segle i mig de vida.

No és que siguin informacions vitals per a la supervivència diària, francament, però per al lector actual combinen un cert regust atàvic, com de retorn als orígens menestrals, de la casa i l'hortet, i un patracol d'informacions absolutament exòtiques per a la mentalitat contemporània. En l'edició del 2012 s'ha prescindit de la informació estrictament agrícola –¿quan sembrar? ¿I què? ¿O quan collir?– per una mena de guia de la fruita de temporada. Molt útil en aquests temps estranys en què al supermercat hi trobem melons i maduixes en ple hivern, com si fos el més normal del món. Doncs no. Si fem cas del Calendari dels Pagesos –i convé fer-li'n, en aquest punt– els cítrics són les úniques fruites que es pleguen al febrer. I encara, no tots: toquen la taronja navel –o californiana– i la sanguina, així com la mandarina fortuna. No toca, en canvi, la clementina. Ho diu el pagès.

Supervivent nat

El Calendari es publica, ja s'ha dit, des del 1856. Just l'any següent que les Corts espanyoles reconeguessin la llibertat de premsa i liberalitzessin la publicació d'almanacs, fins aleshores monopoli estatal amb dades a. I no devia ser un mal negoci, perquè l'oficial havia arribat a tirar tres milions d'exemplars. Van proliferar com bolets: n'hi havia de satírics, de polítics, de literaris, de meteorològics, de religiosos... De tota aquella efervescència, només n'han sobreviscut tres: El Zaragozano –el més veterà, es publica des del 1840–, El calendario del Ermitaño de los Pirineos (1873) i, és clar, el Calendari dels Pagesos, l'únic en català i que ha passat en aquest segle i mig per tres mans: les del fundador, la Casa Llorens de Barcelona; la Llibreria Camí, que el 1907 en va adquirir els drets per 25.000 pessetes, i la família Tomàs, que l'edita des del 1975 i que el combina amb El Ermitaño. Convé insistir en la irreductible vocació de supervivència del Calendari dels Pagesos: no van poder amb ell les vicissituds revolucionàries, tot i que l'anticlericalisme que es respirava a Catalunya durant la guerra civil espanyola va aconsellar de substituir el santoral per una dos extra de conselles agrícoles i a rebatejar certs municipis massa sacres (Vilaboi per Sant Boi, Vall Florida per Sant Esteve de Palautordera, Aigüestortes de Llobregat per Sant Andreu de la Barca, i anar fent). Tampoc el va fer callar el franquisme: ara bé, si el 1940, I año Triunfal, encara es va publicar en català, entre el 1941 i el 1975 ja va sortir només en castellà.

Pel que fa al contingut, ja s'ha anat veient: calendari pur i dur informació comercial –fires, mercats, festes majors–, religiosa –santoral, penitència, abstinència, desdejuni– i, atenció, els pronòstics per a l'any en curs, amb la incorporació a partir de l'edició del 1874 de la fascinant roda perpètua. La tenen aquí sota, i prediu si la terra complirà o no amb el pagès: el 2012, per cert, està marcat com a any especialment estèril. I els que vindran, també. ¿Que quina base científica tenen aquests pronòstics? «Hi ha qui s'ha molestat a comprovar-ho i sembla que tenim un 75% d'encerts», diu Norbert Tomàs, avui al capdavant del Calendari. Però hi ha una dosi important de sentit comú i d'observació per part de moltes generacions de pagesos, adverteix: «Per saber el temps que farà en un lloc concret un dia determinat, consulti millor meteocat.cat. Per tenir una visió general al llarg del mes, de l'estació o de l'any, molt probablement li sigui de més ajuda el Calendari».

Una mina, en fi, que l'edat venerable i el regust de tradició, d'arrels, d'autenticitat, ha convertit en monument etnogràfic i objecte de consum no pas dels pagesos, els seus primigenis destinataris, sinó dels urbanites que busquen un vincle amb el passat ruralitzant. Per això no hi ha en perspectiva edició digital. De fet, Tomàs exhibeix un envejable optimisme i augura que el Calendari sobreviurà a Internet. Ja es veurà. Però qualsevol li ho discuteix a un artefacte amb 150 anys de vida. De moment, disfrutem-lo herboritzant curiositats a dojo: ¿Que volen saber la pròxima lluna plena, per anar fent plans? El 8 de març, per servir-los. ¿I el pròxim eclipsi? El 28 de novembre. I poca cosa: un humil eclipsi penombral de lluna, visible entre les 12.12 i les 16.53 hores. Hora solar, recordin.

Per a més informació consulti l'edició en paper.