Arellano, al centre, amb els altres dos ideòlegs d'Art de garatge, Pol Escaler i Jonatahn Fernández. Foto: TONY LARA

Es titula Art de garatge i els seus creadors ens la venen com la primera sitcom low cost del Principat. Sonarà un pelet presumptuós, però el cert és que estem davant d'una de les aventures televisives més marcianes –per joves, atrevides, independents i ambicioses– engendrades i, si tot va bé parides en aquest racó de món els últims anys, per no dir lustres. L'estrena, el 16 de març al Teatre Comunal de a capital, amb catifa vermella i tot. La setmana següent es projectarà per ATV, i després, pel web de la sèrie, www.artdegaratge.ad. Al timó, el joveníssim Daniel Arellano (1990), a punt d'estrenar el titol de muntador i a qui hem pogut veure a la sèrie Pop Ràpid (Canal 339 i al canal vela.cat de la Federació Catalana de Vela, i perdonin la insistència.

–¿És un miracle, que un grup de xavals de 20 anys hagin aixecat una sèrie de set capítols, a Andorra?

–¡¿Un miracle!? Penso que... sí. Som pioners en el sentit que hem tirat endavant un projecte des de la idea fins a l'edició final. Sense padrins ni productora ni televisió al darrere.

–¿El més difícil d'aquesta aventura? Li demano per si algú els vol emular.

–Reunir els diners. Aquest és el repte. L'equip tècnic i artístic tampoc no és fàcil, però són amics i companys que o bé estudien alguna branca de cine o televisió, o bé han passat per l'Aula de Teatre.

– Això, ¿vol dir que treballen per amor a l'art?

–Exactament. Tot i que la idea és que al final tots puguem ingressar una petita quantitat per la feina feta. Res, una cosa simbòlica.

–Ja que parlem de diners: ¿li podem dir low cost, a una sèrie amb 37.000 euros de pressupost?

–Aquest és el pressupost sobre el paper, el que costaria produir aquesta sèrie. En metàl·lic, hem reunit 5.000 euros, i amb això hem anat fent. De totes maneres, amb 37.000 euros, a Espanya o a França no es roda una sèrie, sinó un únic capítol. Així que sí, low cost és un terme molt ajustat per a Art de garatge.

–Perdoni que em posi insidiós: s'ho poden permetre vostès, que tenen 20 anys i no paguen lloguer ni hipoteca. Si s'hi haguessin de guanyar la vida, seria inviable.

–Així és: som joves i estem estudiant. Ho fem perquè creim en nosaltres i en el projecte, un aparador, un trampolí per donar-nos a conèixer, que ho puguem utilitzar com a carta de presentació.

–¿I a què volen que s'assembli, Art de garatge?

–El model és Pop ràpid: m'agradava fer-la i també veure-la. I Plats bruts, genial. Això pel que fa a sitcoms. Com a sèries dramàtiques, m'han agradat molt Perdidos, Skins... I n'hi ha referències, a Art de garatge. Com també a Harry Potter, El Senyor dels Anells...

–¿En què quedem: Art de garatge és una sèrie amateur, o professional?

–Tots els que hi participem tenim la intenció de dedicar-nos al cine o a la televisió. I Art de garatge és una sèrie rodada amb mitjans amateurs, però amb estàndards professionals.

–Amb la que està caient al món real, presentar un grup de xavals amoïnats per si es queden o no sense local de reunió sona una mica frívol.

–Aquest és només el punt de partida. Al llarg dels set capítols se succeeixen una sèrie de subtrames, amb la crisi com a eix central però per on també hi desfilen desenganys amorosos, frustracions artístiques, patacades econòmiques...

–¿Amb un tastet de pit i cuixa, per fer-ho tirar avall?

–Hi ha romanç, sí, però no sexe. És una sitcom, no crec que sigui el lloc per a escenes de sexe.

–Si li dic que un artista incomprès, una escriptora moderneta, un músic de rock o un friki televisiu em sonen a arquetips, ¿se m'enfada?

–Un pèl arquetípics sí que ho són, però hem intentat donar-los la volta, encaixar-los en el to de comèdia que és propi del gènere. Que hi hagi moments per riure, o com a mínim per somriure.

–Rodar a Andorra, ¿ho facilita o complica tot?

–Hi ha molt poca experiència de rodatges. Hem hagut d'anar resolent sobre la marxa problemes que tenen poc a veure amb el que t'ensenyen a l'escola, més pròxim a un entorn professional com el que hi ha a Espanya. Aquí hi ha pocs mitjans: l'únic estudi que existeix, a Ordino, és massa car per a les nostres possibilitats, així que ens hem hagut d'espavilar amb el local que ens ha cedit el comú. I les productores privades són petites, quasi familiars. Costa d'entrar-hi. No hi ha indústria, en una paraula.

–¿Punts a favor?

–El boca-orella, que t'obre moltes portes; la proximitat i, lligat amb això, l'enorme suport que ens ha donat tothom, des dels mitjans de comunicació fins als comuns, passant per MoraBanc.

–El futur: l'any que ve, ¿on el trobem?

–Espero que en una gran producció. La idea és marxar al Quebec, a provar sort amb el Cirque du Soleil. O en una cadena de televisió estil HBO.

–¿I com ho pensa aconseguir, això?

–Picant portes i demostrant el que sé. Està clar que a Andorra el sector audiovisual no té present. No sé si futur, però present segur que no. Veig molt difícil, per no dir impossible, viure del cine o de la tele en aquest país. Em temo que per a la majoria de nosaltres l'opció més plausible serà emigrar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.