• La sala de Govern recupera l'aroma de les grans cites amb una retrospectiva de l'artista mexicà H A finals d'any recalarà a la capital la col·lecció Gelonch Viladegut

El gravador mexicà Miguel Condé posa davant d'un monogravat de la sèrie Canto al cuerpo (2004) Foto: TONY LARA

Els més joves del lloc ni ho recordaran, però hi va haver un temps que per la sala de Govern hi desfilaven artistes i col·leccions de primeríssima fila mundial: Thyssen, Dalí, Mir, Warhol, Piranesi... Per fer venir salivera, ja ho veuen. Tot això havia passat al sac dels records, i vet aquí que quan alguns ja ho donàvem per perdut –més o menys com la programació de l'Auditori Nacional, ja que ens posem nostàlgics– va el ministeri i es treu de la màniga aquesta retrospectiva consagrada a l'obra gràfica del pintor i gravador mexicà Miguel Condé (Pittsburgh, 1939). Una mostra gran, enorme, espectacular, que destil·la l'aroma de les altes ocasions d'antany i que tindrà continuïtat a l'últim trimestre del 2012, quan recalarà a l'antiga caserna de Bombers de la capital La permanència del gravat, amb fons procedents de la col·lecció Gelonch Viladegut.

A la gent de Promoció cultural li ha donat pel que es veu pel gravat, una solució imaginativa en temps de vaques magres i que s'inscriu a més en la tradició històrica de la casa, que des de finals dels anys 80 ha portat tres magnes exposicions consagrades al gènere. I atenció als noms: Goya, Kathe Kollvotz i Piranesi. Des d'ara caldrà afegir Condé en aquesta gloriosa estirp: sota el lema El cant del Gravat ha aplegat una seixantena d'obres –aiguaforts, aiguatintes i monogravats– que repassen exhaustivament la seva trajectòria com a pintor-gravador, des del 1977 fins al 2007. Exactament, des de la monumental sèrie Guggenheim, estampada a París a la casa Lacourier-Frélaut. D'acord, potser no els digui gaire cosa, el nom: però és el mateix taller que treballava amb Picasso, Miró i Dalí. Quasi res. Amb Lacourier va trebvallar Condé durant tres lustres, i amb Lacourier va aprendre els secrets de l'ofici. La sèrie Guggenheim bastaria per posar el mexicà –nascut als EUA, instal·lat des de principis dels anys 70 a Sitges– en la llista dels grans gravadors de l'últim terç del segle XX, i prefigura a més el personalíssim univers temàtic i iconogràfic de l'artista, una figuració romàntica més a prop de Goya, per entendre'ns, que de l'abstracció conceptual i formal dels seus (quasi) coetanis, des de Chillida fins a Tàpies.

Gravats ‘Matutano'

Els gravats de Guggenheim –així titulada per la beca que a mitjans anys 70 li va permetre instal·lar-se a París– està esquitxada de personatges fabulosos, estrafets, deformes, que s'entreguen a inquietants jocs de vivisecció, qui sap si de tortura. No hi busquin un fil temàtic, perquè no n'hi ha, adverteix Condé: es tracta d'un conjunt d'idees inconnexes, més aviat de visions que com a molt il·lustren el moment vital de l'autor. ¿Monstres? «Potser sí, però és que això –monstres–és precisament el que som molts de nosaltres en un moment o altre de la vida». El gust pel detall, la morositat i l'horror vacui que destil·len els gravats inicials s'anirà depurant amb el transcurs dels anys: es sèries Baltrusaitis (1983), així batejada en honor de l'historiador lituà Jurgis Baltrusaitis, i Tempestes (1991) denoten ja una clara tendència cap a la simplificació conceptual que culmina en Canto al cuerpo (2004) i Cabeza (2007), on d'altra banda explota una particular tècnica consistent a obtenir obres diferents a partir de la planxa mestra sobre la qual va aplicant matrius diverses. Amb Condé, en fi i ja perdonaran el gir pop, passa com amb les patates Matutano: no te'n pots cruspir un de sol. En veus un, t'hi quedes enganxat i fins que s'acaba no ho pots deixar. Provin, provin.

Per a més informació consulti l'edició en paper.