• La comunitat filipina planta al Parc Central un bust en memòria de l'heroi de la independència de l'arxipèlag

Inauguració del bust en memòria de José Rizal, ahir al Parc Central: un bronze obra d'Ángel Calvente, que pesa 100 quilos i fa 2,16 metres d'altura Foto: TONY LARA

L'ocurrència la va deixar anar a l'hora dels parlaments Hans-Peter Holbach, el cònsol honorari de les Filipines al Principat –perquè n'hi ha, ja ho veuen– i té gràcia, la veritat: el doctor José Rizal és des d'ahir «resident honorari» al nostre racó de món. Per obra i gràcia del mateix Holbach, que ha donat generosament el bust a la capital, i d'Ángel Calvente, que ha encunyat un Rizal de bronze que pesa 100 quilos, gram amunt gram avall, fa –amb peana– 2,16 metres d'altura (exactament, com Marc Gasol), i tot ell recobert amb pàtina de ferro per dotar la figura –diu Calvente– de la potència i la durabilitat d'aquest metall. El cas és que Rizal –heroi de la independència filipina, acusat de sedició i afusellat el 1896 per la mare pàtria (espanyola), i del naixement del qual es va commemorar l'any passat el 150è aniversari– és des d'ahir el nou inquilí del Parc Central de la capital. I això és notícia perquè es tractava fins ara d'un espai escultòricament verge, cosa rara si es té en comte que els últims anys, i tant a la capital com a d'altres parròquies, han proliferat com bolets les escultures públiques.

La pregunta òbvia era ahir per què: ¿per què un bust consagrat precisament a Rizal, personatge de mèrits indubtables però certament exòtic al Principat? Va ser la cònsol de la capital, Rosa Ferrer, qui va assajar una resposta apel·lant a la «discreta i treballadora» comunitat filipina resident al Principat. Una comunitat integrada per prop de 700 persones, entre primera, segona i ben aviat tercera generació, que va descobrir Andorra a finals dels anys 70 –Legaya i Lino Parducho, arribats el 1979, van ser els primers filipins entre nosaltres– i que els últims anys –diu Carlos Canlas, president de l'Associació de residents filipins– ha trencat el sostre de vidre que semblava confinar-los al sector domèstic i de la neteja i ha començat a colonitzar –si es pot dir així– altres nínxols laborals: «Avui és possible trobar filipins o andorrans d'origen filipí en qualsevol feina», diu Canlas amb legítim orgull, «tot i que també n'hi ha que s'han quedat sense feina a causa de la crisi». La cara i la creu del somni andorrà.

El millor lloc on viure / Ferrer no es va cansar de repetir-ho: la filipina és una comunitat «especialment participativa, que col·labora activament en els actes organitzats des del comú i que constitueix un exemple d'integració». Per tant, va concloure, «forma part de la més estricta normalitat que ens proposessin erigir un bust en honor de Rizal». En un sentit similar es va pronunciar el ministre d'Exteriors, Gilbert Saboya, per a qui la presència i importància de la comunitat filipina «demostra» que Andorra «ha sigut i és terra d'oportunitats». Més protocol·lari es va mostrar l'ambaixador filipí, present també ahir al Parc Central, que no va tenir manies a descriure Andorra «com un dels millors llocs on viure, sens dubte», i que va agrair «el tracte amable i les excel·lents condicions laborals» de què disfruten els seus conciutadans. Prop d'un centenar llarg d'ells es van congregar ahir a la capital per honrar la memòria de Rizal, que en endavant assistirà impertèrrit a les patxangues que s'improvisen en el seu racó del Parc Central. De fet, i molt probablement, no li quedarà més remei que fer algun que altre cop de cap a la pilota. Però com dirien els Manel, «són les coses bones de passar a l'eternitat».

Per a més informació consulti l'edició en paper.