• Editorial Andorra publica per Sant Jordi una antologia de l'autor català H El crític Sam Abrams ha recollit a ?Marbre d'aire' un centenar i mig de poemes de temàtica artística i literària, amb la torna d'un inèdit ?andorrà'

El poeta català presentarà el volum el 19 d'abril a la Llacuna Foto: JOAN CORTADELLAS

La connexió andorrana li ve al poeta i arquitecte català Joan Margarit (Sanaüja, Lleida, 1938) per via paterna: el seu progenitor, el també arquitecte Joan Margarit, és l'autor de la plaça de les Arcades de la capital i –last but not least: perdoni el lector, però tenia ganes d'escriure-ho– del primer (i deliciós) pavelló del Park Hotel, el mateix que ha quedat empetitit, per no dir sepultat, amb l'ampliació de l'hotel perpetrada fa uns anys. Però aquesta és una altra història. Parlàvem dels Margarit: resulta que el projecte de poeta va fer a principis dels anys 50 una fructífera estada a la capital, mentre el pare supervisava pel que es l'erecció del Park Hotel. El nen Margarit tenia 12 anys, edat propícia, i va projectar l'experiència del primer amor en la petita dels Rebés, companya de jocs del futur poeta.

I és clar, el que passa amb els poetes: anys més tard, aquell record es va convertir en poema. Es titula Hotel Andorra Park, el tenen aquí al costat i evoca aquella relació platònica i epistolar. Es va publicar per primera vegada a Casa de Misericòrida –el poemari pel qual va rebre els premis nacionals de poesia de Catalunya, primer, i d'Espanya, després– i dos anys enrere a l'antologia Poesia amorosa. Ara –per això en parlem avui aquí, i tan extensament– obre Marbre d'aire, el recull (diguem-ne) metapoètic que Editorial Andorra publica per Sant Jordi dintre de la col·lecció Poesia. Són en total un centenar i mig de poemes que el crític Sam Abrams –prologuista i traductor a l'anglès dels Haikus bartrians, publicats l'any passat per la mateixa Editorial Andorra– ha anat esporgant entre la ingent obra de Margarit. Feia temps, diu, «que Abrams tenia la idea de reunir en un volum poemes meus que toquen directament o indirectament les arts, les lletres, la pintura, l'escultura, la filosofia... I el resultat és aquest Marbre d'aire». Un títol, per cert, que remet directament a un altre poema, Tors d'Apol·lo arcaic, en què Margarit ret explíct homenatge i ja des del títol a un dels seus mestres confessos, Rilke. I que també forma part de Marbre d'aire.

Laberíntic, potser, i un joc poètic apte només per a entesos. Però només aparentment, perquè Margarit pot ser moltes coses, –poeta orgullosament sobiranista, per exemple, com va quedar clar en el pregó de la festa major de Barcelona del 2010– però mai un poeta abstrús, hermètic o inaccessible. En tot cas, té la rara virtut de practicar sempre (o quasi sempre) un eficaç doble nivell de lectura. Vaja, que és un poeta per a tots els públics.

Tancar el cercle

Queda per escatir què hi fa Hotel Andorra Park en una antologia metapoètica: doncs és –ho apunta el mateix Margarit– la baula andorrana d'un volum que respon a dues lògiques. D'una banda i com ja s'ha dit, la temàtica; de l'altra, la sentimental, perquè el poeta s'ha donat el gust de publicar al segell fundat per Bartomeu Rebés, el pare de la nena amb qui un dia, fa sis decennis, va compartir jocs i que li va inspirar la peça d'aquí al costat. Val a dir que no és l'única nota vagament local de Marbre d'aire: també hi figuren poemes inspirats en el violoncel més internacional del país –Lluís Claret: tres suites, i Matí de diumenge amb música de Lluís Claret– i la torna del poema andorrà i rigorosament inèdit que tanca el volum. La presentació de Marbre d'aire tindrà lloc el 19 d'abril a la Llacuna i amb el mateix Margarit, que recitarà algun dels poemes. Potser se li podria suggerir pujar una mica més i traslladar la lectura al Park Hotel. Seria una estupenda forma de tancar el cercle.

Per a més informació consulti l'edició en paper.