Colom va presentar ahir a la Fada Ignorant de la capital el seu quart poemari, La meva mare es preguntava per la mort Foto: ÀLEX LARA

Temps d'abundància a la lírica nacional: Ester Fenoll va obrir al desembre la temporada de caça major amb aquell Agradezco tu amor, pero tengo otros planes, i ara s'hi suma Teresa Colom amb La meva mare es preguntava per la mort, de títol igualment portentós. Ahir el va presentar oficialment en societat. A la Fada Ignorant i amb el crític David Castillo com a mestre de cerimònies. Hi parla de la mort –no cal ser cap llumenera per intuir-ho– arran del traspàs de l'amiga de la infància, i ens permetrem reproduir aquí Dol, un cop sec del qual costa recuperar-se. Mirin, si no: «mentre desfilava el dol en silenci/ ens vam fer amb el lloc més reconfortant del local/ escoltàvem música i sosteníem combinats que ningú veia/ teníem totes les edats que havíem tingut/ i només al teu costat hi cabíem totes/ i tantes edats/ ens va costar abandonar aquella profunditat/ et miràvem/ tu amb un vodka amb taronja a la mà/ també et miraves». Glups.

–La primera és obligada: ¿d'on surt, el títol espectacular del poemari?

–D'una anècdota de quan era petita. La mare s'estava a la cuina trossejant un pollastre, i jo m'ho mirava. S'havia mort algú, va començar a divagar, i li vaig dir: «No pateixis, mira el pollastre que estàs tallant: no es queixa nisent res; quan et moris, el teu cos tampoc no sentirà res».

–Quina profunditat de pensament, per a una nena.

–D'aquesta anècdota en surt Foc, un poema del llibre, que fa així: «La meva mare es preguntava per la mort/ mentre esquarterava un pollastre». I finalment ha sigut el títol del volum.

–Un llibre consagrat a la mort es fa una mica espès, la veritat. Quasi fa por.

–És cert que hi ha un bon feix de poemes que vaig escriure arran de la mort d'una amiga de la colla de tota la vida. Però al marge del que suggereix el títol, qui parla de la mort és una persona viva: jo mateixa. I ho dic en uns versos: «No escrivim sobre la mort només sobre la vida/ els morts no escriuen». Aquesta és la qüestió: com la mort afecta els vius. Al final, del que parlo és de la vida i dels vius.

–En qualsevol cas, l'experiència de la mort que en reflecteix als poemes, ¿és tràgica, existencial?

–És difícil no convertir la mort en un fet tràgic pel que té de definitiu, d'irreversible. Però en parlo com un fet natural sí, i també incert, perquè no sabem ni podem saber el que hi ha després. Un altre poema, Jardí japonès, diu precisament així: «Acabar no vol dir res». No crec que en doni una visió dramàtica; més aviat és la constatació que un dia acabarem. ¿Després? No ho sabem. Per tant, tampoc sabem si serà o no tràgic..

–La meva mare es preguntava... és en qualsevol cas deutor de l'experiència directa de la mort.

–Molts poemes els havia escrit abans del traspàs d'aquesta amiga meva; d'altres en són ecos, i un tercer apartat, sota l'epígraf Entre les flors, sí que el vaig escriure sota l'impacte d'aquest fet. Però va haver de passar un temps, perquè aquestes coses s'han de pair. Hi parlo de les implicacions que la mort de l'amiga té per a les diguem-ne supervivents de la colla. Però l'experiència de la mort tampoc no té per què ser negativa: sempre tens ni que sigui un bri d'esperança que allò no sigui el final definitiu.

–Ja que ens hem posat luctuosos, ¿s'atreveix a triar un parell de versos per al seu –ehem– epitafi?

–Mai no m'ho he plantejat. Així, de passada, diré que no hi posaria uns versos meus. Això, segur. Potser tiraria uns d'Emily Dickinson, que sempre té la mort molt present.

–Endavant, endavant.

–Són els versos finals de Morí por la Belleza. I fan així: «Como allegados que de noche se encuentran,/ hablamos a través de los muros/ hasta que el musgo hubo alcanzado nuestros labios/ y cubierto nuestros nombres».

–Canviem de tema: a La meva mare es preguntava... prescindeix de puntuació i majúscules. ¿Per posar-li les coses difícils al lector, potser?

–Sempre havia tingut molta mania, amb la puntuació, precisament per marcar ben bé el ritme que jo sento. Fins que vaig plantejar-me que massa puntuació potser és contraproduent. Que molesta, vaja. I em vaig adonar que si parteixes els versos com cal, en pots prescindir sense que el ritme se'n resenteixi. Ho vaig provar i sí, vaig veure que el poema era més lleuger, que funciona perfectament, que no cal puntuació per llegir-lo de la forma que jo l'he sentit.

–Enric Casasses deia l'altre dia que de vegades no entén el que ell mateix escriu. ¿També li passa, a vostè?

–De vegades escrius una imatge que veus molt clara en el moment i al cap d'uns dies, quan ho rellegeixes, no acabes de veure clar què volies dir. I t'acabes enfrontant al teu poema com qualsevol altre lector. Passa, sí. Borges deia que podem sentir la bellesa d'un poema molt abans d'entendre'n el significat.

–El cor té raons que la raó no entén.

–De fet, la pregunta és: ¿li cal significar res, a la poesia? Crec que sí, que la poesia sempre significa; el que passa és que hi pots arribar d'una manera més intuïtiva que racional.

–La intel·ligibilitat, ¿és la primera obligació del poeta?

–La meva intenció quan escric és que qui llegeixi els meus versos els entengui. Una altra cosa és, que de vegades, per entendre'ls no has de recórrer a l'enteniment sinó a la intuïció, deixar-te portar.

–¿On ha quedat la –si m'ho permet– poeta martiipoliana dels dos primers llibres?

–Quan comences a escriure, ho fas amb la... inseguretat de les primeres vegades, i toques els temes que se solen tocar als inicis: amors i desamors. Amb els anys i l'ofici et sents preparada per tocar altres tecles. Però encara m'hi sento identificada, en la part de mi que vaig posar per exemple a Com mesos de juny. Ara potser en tocaria detalls, sobretot d'estil, però no se'm passa pel cap polir-los perquè seria canviar el passat. I això, no.

–Per cert: quina mania els ha entrat als poetes de recitar. ¿Cal, de veritat?

–Ara hi ha una mena de dèria, és veritat. Però en el meu cas, ho faig des de petita. I tinc molt clara una cosa: el que s'aguanta sobre el paper, és literatura, poesia; si a més, admet ser dita en veu alta, millor. Però perquè segui poesia, primer s'ha d'aguantar al paper. Les noves tecnologies –el Youtube sobretot– faciliten enormement la difusió de la poesia recitada. ¿Si això quedarà o passarà de moda? No ho sé. Però no ens oblidem que històricament la poesia s'havia transmès sempre oralment.

–«Ser un poeta menor: a eso aspiro», deia Emilio Quintana. ¿Ho subscriu?

–Totalment. Ets poeta perquè necessites escriure versos per entendre i entendre't; a tu i als altres. Si aconsegueixes treure aquestes paraules de dintre teu, ja et pots sentir satisfet. Ser major o menor és indiferent. A més, ¿què vol dir, menor? ¿I major?

–Per acabar: ¿troba a faltar la feina al banc?

–No. En conservo bons records i bons amics, però no enyoro la feina. L'únic, la seguretat d'una nòmina a fi de mes. Perquè la feina de poeta és molt més incerta. Però sospito que no pots tenir una cosa sense l'altra, i que si vols la nòmina has de fitxar cada matí. Així que deu ser normal, que no me l'abonin. Crec que és un tracte just.

Per a més informació consulti l'edició en paper.