Berto Romero. Foto: EL PERIÒDIC

La primera temporada del Dijous d'Humor va abaixar ahir el teló al Centre de Congressos amb La apoteosis necia de Berto Romero (Cardona, 1974). El nebot de Buenafuente és el millor colofó de la iniciativa teatral més refrescant i meritòria dels últims anys en aquest racó de món. Llarga vida a la penya de Quelcom.

–¿Ens donarà uns consells per arribar a ser un neci com déu mana?

–Mai de la vida. Jo no sóc ningú per donar consells. No sóc professor de res. Que cadascú es gestioni la pròpia neciesa com pugui.

–¿Se n'ha topat gaires, a la vida?

–Sí. Però tots ho som una mica, no et pensis. Tots tenim un cert nivell de tonteria pròpia, i un cert nivell de tolerància a la tonteria dels altres. Que, per cert, va variant amb els anys.

–La medalla al neci major, ¿per a qui?

–Un cavaller com jo no dóna noms.

–El seu tiet de veritat, ¿què n'opina, d'aquesta competència deslleial que li fa Buenafuente?

–Està encantat. Fins i tot m'han donat permís perquè els Buenafuente m'adoptin si arriba el dia que ell no es pugui fer càrrec de mi.

–Acaba de ser pare: ¿com canvia la paternitat el punt de vista –i de mira– d'un humorista?

–Ho canvia tot, per collons –amb perdó. T'omple de feina, de responsabilitat i també d'alegria. Però com a humorista va molt bé perquè et refresca la mirada infantil, el nen que portes a dintre i que és molt útil a l'hora de fer humor.

–Perdoni la gràcia, però, a Cardona, ¿tots són tan salats com vostè?

–I tant, que sí. Després de tants anys d'extreure potassa, alguna cosa se'ns havia d'enganxar. De fet, Cardona és un poble molt peculiar, ple d'artistes que s'hi guanyen la vida i d'altres que ho són però que no exerceixen.

–Un Berto Romero fill de la immersió lingüística, ¿no s'hauria de dir Romaní, de cognom?

–No, home, no. Si Carod Rovira és Josep Lluís aquí i a la Xina popular, jo sóc un Romero, a la Xina i a Cardona. Al revés també funciona, això.

–¿Es pot ser del Barça i desitjar que guanyi el Portugal de Cristiano?

–Ni idea. No sé de què va, tot això. Quan m'expliquen acudits de futbol, és que no els entenc. No m'interessa gaire, la veritat. Per no dir gens. ¿Culer i que guanyi Cristiano? Suposo que sí.

–Allò que ser del Barça és el millor que hi ha, ¿és mentida?

–No ho dic, això. A qui li agradi el futbol, que el disfruti. Jo disfruto amb les pel·lícules de ciència ficció, però no pretenc que li agradin a tothom.

–¿Quin monòleg prefereix: el de Mourinho després d'una derrota o la possessió estratosfèrica del Barça?

–Qualsevol que inclogui espasa làser.

–Andorra: sense sindicats ni negociació col·lectiva, i amb el dret de vaga per regular...

–No us preocupeu, que ben viat us atraparem.

–Més que un país, ¿un gag?

–És en el que ens acabarem convertint tots. Per cert, ¿sou a la Unió Europea?

–¡No! És el nostre fet diferencial.

–Tot això que teniu. Ben tranquils que esteu.

–Un humorista, ¿s'ho pot permetre tot, menys ser suat?

–Suar, suar, jo només suo quan fa calor... Però sí, és el gran debat: canviar per no repetir-te, però sent fidel a tu mateix.

–Quan era petit i parlava sol, la meva àvia em deia que semblava beneit. Si veiés que n'hi ha que en viuen, d'això...

–¿Que te'ls preparaves gaire, tu, els monòlegs? T'ho has de treballar perquè, si et poses a parlar a raig, potser te'n surts una vegada però t'hi acabaràs enganxant els dits. Així que entenc a la teva iaia.

–Jo també. La comèdia és tragèdia més temps, diu Woody Allen.

–Amb tota la raó del món.

–¿Què se n'ha fet, d'Ana Morgade?

–No ho sé. Però té un compte de twitter, així que la podeu seguir.

–¿El pitjor record dalt d'un escenari?

–Et semblarà mentida, però no en tinc. Els meus mals records són fora dels escenaris, a la vida real.

–Si no hagués sigut monologuista, ¿on seria, avui?

–Suposo que posant caixes en un supermercat o en una cadena de muntatge fent peces metàl·liques per automòbils. Si no m'haguessin fotut fora, és clar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.