L'actròbata (a dalt) i la ballarina Eli Puerta, al local d'assaig a la Comella Foto: ÀLEX LARA

ACRÒBATA.

Vet aquí l'artista més marciana d'aquest racó de món: Meri Rabassa (Andorra la Vella, 1981) és acròbata, que ja és ser. I encara més, a Andorra. I autodidacta, per acabar-ho d'adobar. Va debutar el 2010, durant mig any va actuar a Caldea, i el juny passat va ser una de les protagonistes d'Animagic, el musical que Oscar Hanrath va estrenar a l'auditori Claror. Aquesta tarda (a la Rotonda, 18 i 19 hores) repeteix a la festa major, amb la ballarina Eli Puerta com a partenaire i amb un prometedor espectacle que fusiona el trapezi i la dansa del ventre. No s'ho perdin.

–Si li dic acròbata, ¿dic bé?

–Sí, sí.

–¿D'on li ve la dèria per les altures, cintes i els trapezis?

–Va començar com un hobby, i de forma completament autodidacta. M'agradava, els exercicis em sortien i em vaig dir: ¿per què no? I fins ara.

–¿I quan se li encén la llumeneta?

–Encara no fa tres anys.

–Sembla un pèl tard, ¿o m'equivoco?

–De petita havia fet gimnàstica artística als Serradells. La veritat és que no vaig destacar, però sembla que té alguna relació amb l'acrobàcia.

–Perdoni que insisteixi: ¿per què es va fer acròbata?

–Vaig conèixer la catalana Mònica Lizanco, que feia d'acròbata a Caldea; em va impressionar el que feia, em vaig comprar un pedaç de tela com la seva, em vaig fer una cinta i tota sola vaig espavilar.

–¿M'esta dient que ha après a fer anar cintes i trapezi tota sola?

–Exactament. Tot i que he de dir que el juliol vaig fer la meva primera classe amb una acròbata professional: a Barcelona, amb Antonia Ruiz, professora a l'Ateneu Popular Nou Barris i a l'escola de circ Rogelio Rivel , i amb 25 anys de carrera a les espatlles. Quan li vaig dir que ningú no me n'havia ensenyat, al·lucinava. La sorpresa és que m'acceptés com a alumna particular.

–¿I com aprèn un tot sol a fer acrobàcies?

–Mirant vídeos i repetint les figures. I amb molta constància, perquè el més habitual, amb dèries d'aquestes que t'agafen de gran i sobretot si te n'has de sortir tota sola, és que ho acabis deixant al primer entrebanc.

–¿Què va ser primer: la tela o el trapezi?

–La tela o cinta, com també se li diu. El trapezi no me'l vaig comprar fins que vaig començar a treballar a Caldea. És que és una inversió: un de professional pot pujar als 400 euros. És clar que el primer que vaig tenir me'l vaig fabricar amb cordes d'escalada i una barra de ferro.

–¿L'exercici més arriscat?

–El molinet infernal, amb la cinta. Consisteix a enrotllar-te-la a la cintura i anar-la desenrotllant a mesura que caus, i sense estar agafada per enlloc. Amb trapezi, les caigudes: de peu sobre el trapezi, et deixes anar enrere i t'enganxes amb els peus.

–¿Quina rutina diària segueix?

–Em llevo cada dia a les 6.30, i m'entreno dues hores i mitja. És el temps que li puc dedicar. Sobretot treballo els braços. ¡Mira la bola!

–¿Alguna lesió greu?

–Greu, greu, no. Una fissura de costella, entrenant la caiguda. Però era molt al començament. I res més.

–M'imagino que posa matalassos a sota, per si un cas...

–As entrenaments, sí, és clar. Però comences de molt a baix i vas pujant a poc a poc. La seguretat és fonamental.

–¿Treballa sense matalàs?

–Normalment, sí. Menys a Illa Carlemany, fa uns mesos. Em van obligar a posar-n'hi. Però és que eren 14 metres.

–Avui, ¿a quants metres d'altura estarà?

–Sis. No són 14, però tampoc s'hi val a caure.

–¿Ens ho garanteix, que no caurà?

–No patiu, que sóc la primera interessada a no caure.

–¿Quines expectatives té una acròbata a Andorra?

–Acabo de comprar una estructura per penjar-hi les teles i el trapezi, així no l'he de llogar. I que vagin sortint bolos...

–Enrolar-se en un circ, ¿és una aspiració factible?

–O en un creuer. És clar que m'agradaria. Seria la sortida.

–Perquè m'imagino que no en viu, de les acrobàcies...

–De moment, no. A la vida real treballo com a venedora a Viladomat.

–A una noia que vulgui seguir les seves passes, ¿què li recomana?

–Que intenti entrar en una escola de circ. És el que faria si tingués 15 anys. ¡No sé per què no se'm va ocórrer abans! Les classes particulars... ¡són una ruïna!

Per a més informació consulti l'edició en paper.