Barceló, als teclats i amb camisa taronja, i Botey, amb americana, ahir a la tarda a la plaça Coprínceps Foto: ÀLEX LARA

CANTANT I PIANISTA.

El bolero és aquell gènere que tots neguem si convé i per triplicat en públic, que res, ni idea, i que amb la mateixa passió tots –o quasi tots– escoltem en la intimitat de casa, quan ningú no ens veu i tenim ganes de plorar. Una escola de vida, en fi, que en aquets racó de món no tenia cap tradició fins que Jordi Botey i Jordi Barceló van posar en comú les respectives dèries llatines en aquest projecte més aviat marcià que és BBB –Barceló Botey Boleros: no s'hi han mirat gaire, això és veritat– i amb què ahir van desfilar per la plaça Coprínceps d'Escaldes. No hi van faltar els megaclàssics del gènere –Dos almas, Puente de piedra, Somos novios, Esta tarde vi llover– i van amanir la vetllada amb Para que sonrías, tema inèdit que Pancho Céspedes –el de Vida loca,¿se'n recorden?– inclourà en el pròxim disc.

–El bolero, ¿o és cursi o no és?

–J. Botey: El bolero no és cursi, és sentimental. No ens confonguem. Parla d'amor i desamor, l'estat natural de l'home –i de la dona, ep– i un dels combustibles de la vida. Dos, vaja. El desengany forma part de l'enamorament i ens permet valorar-ho encara més. I de vegades hi ha un pas molt petit, entre l'un i l'altre, que el bolero reflecteix perfectament.

–J. Barceló: Un bolero és un lament. Com el blues, una altra vegada. Sempre sorgeix de la pèrdua, o de la por a la pèrdua, i inspira grans lletres que ens ajuden a viure, perquè tots les podem confrontar amb les nostres experiències vitals.

–Perdoni, però, ¿on acaba el cursi i on comença el sentimental?

–J. Botey: Un bolero és un sentiment. I s'ha d'expressar amb una música assequible, fàcil d'entendre, perquè l'important és la història que explica. ¿Cursi? Tot depèn del context: el que en fred et pot semblar massa ensucrat, en segons quina situació et transporta a estats emocionals difícils d'expressar de forma racional.

–J. Barceló: Curiosament, els que acusen el bolero de cursi acostumen a escoltar cançons sense gaire substància.

–Insisteix Sabina que «miente como mienten todos los boleros». ¿De veritat, que són mentida?

–J. Botey: Segurament ni el que escriu un bolero ni el que el canta està tan enamorat (o desenamorat) com diu la cançó. Més que una mentida, jo en diria interpretació.

–També és veritat que en el joc de l'amor hi val tot, inclosa la mentida.

–J. Barceló: Si ens posem seriosos, jo crec que més que mentir, el que fem és vestir-nos, adornar-nos.

–Vostès ho han de saber: ¿com es pot estimar dues dones a la vegada, y no estar loco?

–J. Botey: Igual que s'estima una mare i una filla, o una germana i una cosina... Fora bromes: és clar que aquest bolero no parla d'aquests casos, sinó de la confiança, la seguretat que t'aporta la teva parella de tota la vida, d'una banda, i, de l'altra, l'espurna que et fa sentir viu i que només salta molt de tant en tant.

–¿Apologia de la bigàmia?

–J. Barceló: A mi em sembla que Machín ens està parlant d'una sola dona, i aquí rau per mi l'excepcional del cas: que la teva parella sigui a la vegada l'esposa –l'estabilitat, la família– i l'amant, és a dir, el foc, la passió. La dona que és totes les dones en una sola dona.

–«Bésame mucho, como si fuera esta noche la última vez...» Si en realitat no és l'última, ¿per què vol que ho sembli? Un pelet massoquista, ¿no?

–J. Botey: Precisament per això no ens acabava de fer el pes, Bésame mucho. I no el cantem. Com tampoc Quizás, quizás, quizás, precisament pel contrari, per la mala idea que destil·la aquesta senyora estupenda que mai no s'acaba de decidir.

–«Pasarán más de mil años, muchos más, y en la boca llevarás, sabor a mi...» ¿Li recomanarien un bon dentifrici per a la higiene bucal, en aquest pobre i desesperat amant?

–J. Barceló: No ens hem de prendre les lletres en sentit literal. Pensa l'última vegada que et vas enamorar: veus la dona que estimes a tot arreu, volent i sense voler; vols parlar d'ella al primer que passa, te n'omples la boca, ¿oi? El sabor a mi es refereix precisament –crec jo– en aquesta capacitat expansiva, de contaminar-ho tot, que té l'amor.

–¿Que han tornat a l'adolescència, vostès, amb tant d'amor, tanta emoció i tanta hormona?

–J. Botey: El bolero és un gènere per a totes les edats, et pots enamorar tant als 15 com als 50. Sembla una frase feta, però és així: l'amor no té edat.

–Lucho Gatica li demana al rellotge que no marqui les hores perquè «ella se irá para siempre, cuando amanezca otra vez». ¿Un cant a les aventures d'una sola nit? ¿A l'adulteri, potser?

–J. Barceló: O potser la dona aquesta tan especial ho és tant, d'especial, que només existeix en somnis, i quan et despertes desapareix... És una interpretació. És que les lletres dels boleros són aparentment senzilles però donen molt de joc.

–«Contigo aprendí que la semana tiene más de siete días...» ¿Doncs quants en té?

–J. Botey: Quan ets amb la persona estimada el temps s'atura. Però, ¿de veritat que t'ho d'explicar, això? ¿És que no t'has enamorat mai?

–Aquí les preguntes les faig jo. Per acabar: triïn un bolero i un cantant.

–J. Botey: Dos almas i no un, sinó tres cantants: Moncho, Armando Manzanero i Los Panchos.

–J. Barceló: Historia de un amor i Esta tarde vi llover. I Moncho, sempre Moncho: el vaig acompanyar durant un temps, i em posava la pell de gallina fins i tot als assajos.

–Ara sí, l'última. ¿què me'n diuen,del fenomen Luis Miguel?

–J. Barceló: Almarán, el compositor d'Historia de un amor, diu que Luis Miguel és qui millor l'ha cantat. I per molt que el critiquin, Luis Miguel, el bolero ha sobreviscut gràcies a ell, que l'ha modernitzat –orquestracions simfòniques, fins i tot big band– i li ha espolsat l'etiqueta de gènere tronat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.