Balmaseda posa enmig del ramat de cavalls amb les potes seccionades que conformen Fixats en la contemporaneïtat Foto: ÀLEX TENA

ARTISTA PLÀSTIC, AUTOR DE LA INSTAL·LACIÓ "FIXATS EN LA CONTEMPORANEÏTAT".

Ho dèiem ahir aquí mateix: Fixats en la contemporaneïtat, la instal·lació que Javier Balmaseda (Cienfuegos, Cuba, 1971) plantarà la setmana que ve a l'Arsenale generarà tant defensors incondiconals com detractors acèrrims. I així ha sigut: que si exposar animals dissecats –deu cavalls, en aquest cas–no té res a veure amb l'art; que què hi fa un «estranger» al pavelló andorrà a Venècia; amb la que està caient, com es poden gastar 200.000 euros en aquesta aventura... Una controvèrsia molt saludable i que té el seu costat positiu: la Biennal s'ha convertit en tema de discussió al carrer per primera vegada des que el ministre Minoves va decidir anar-hi. Ha costat un lustre, però ha arribat. I la culpa és de Balmaseda. I dels que han apostat per ell, començant pel comissari Périer i acabant pel ministre Esteve.

–¿Per què, els cavalls?

–El cavall és la imatge més recurrent de la història de l'art, només per després de l'home. A més, el cavall manifesta una tendència social, a viure en grup sense perdre la identitat i la individualitat. Una característica que el fa molt humà. I ha participat íntimament en l'evolució humana i li hem acabat atribuint valors com ara la puresa...

–Ho sap bé certa entitat financera que l'ha convertit en icona publicitària.

–¿Ho veus? Sinònim de puresa, i també de potència, de llibertat... Per això l'he utilitzat, a banda que m'anava molt bé a l'hora de plasmar la idea que tenia el cap: un cavall sense potes... fa mal només de veure'l.

–El comissari diu que Fixats en la contemporaneïtat és una metàfora del desarrelament. Val, però, ¿de què?

–Desarrelament cultural: he experimentat personalment la pèrdua del vincle amb les meves arrels cubanes, els valors amb què em vaig criar.

–En el seu cas, la condició d'immigrant... ¿és un hàndicap? ¿Una llosa?

–És un fet; jo vaig emigrar perquè en vaig sentir la necessitat, però sabia des del primer moment les conseqüències que tindria. I en realitat vaig emigrar per poder evolucionar com a artista; a Cuba ja no podia anar més enllà.

–¿No li sembla que fan massa bona cara, aquestes bestioles? És que anar pel món amb les potes seccionades deu fer mal.

–Els he deixat així expressament. Ells són inconscients del que els passa, i m'interessava aquesta paradoxa, reflex de la innocència de l'home, de tots nosaltres, que anem fent sense saber que tenim les potes tallades.

–Culpar al «sistema» de les nostres misèries, de les nostres frustracions, ¿no és un recurs massa fàcil? ¿No som responsables del nostre destí?

–És que a mi el que m'interessa és la condició humana; no m'interessa el socialisme, ni tampoc el capitalisme. Ni criticar-los ni fer-ne de portaveu. Precisament, ho he intentat evitar sempre, això. En el món de l'art hi ha certes estratègies, artistes que utilitzen la militància política d'un o altre signe com a ganxo mediàtic; no tinc cap intenció de ser un d'ells. No sóc anti-res; jo sóc artista. La política per mi és pura anècdota, una cosa sospitosament voluble: un dia et persegueixen i al següent ets tu el perseguidor.

–La primera referència que ens ve a molts al cap quan veiem un animal dissecat convertit en obra d'art és Hirst. ¿Què l'acosta, al britànic?

–Me n'allunya pràcticament tot. Per exemple, no crec que la meva pròxima obra tingui res a veure amb Fixats en la contemporaneïtat.

–¿No més animals dissecats?

–Molt probablement, no; potser n'hi haurà de vius, qui ho sap. Però no convertiré això en una línia de treball perquè no vull que se m'identifiqui amb una tècnica i prou. I Hirst és això: un cop d'efecte i a explotar-lo. Espero tenir prou recursos expressius com per no caure en aquesta temptació.

–I amb Kounellis, ¿quin parentiu hi té?

–La seva obra, importantíssima, m'interessava ja des de la meva època d'estudiant. Però l'únic que m'hi lliga –crec– és la forma. Amb el ramat de cavalls lligat a un mur, Kounellis pretenia mostrar l'animalitat del cavall, despullat de totes les connotacions que li hem donat al llarg de la història i que nosaltres hem heretat. El que ell ignora és just el que m'interessa a mi.

–¿El tenia al cap, quan treballava?

–No. Ha sigut una coincidència; en coneixia l'obra, ja ho he dit, però no hi vaig pensar, quan projectava la meva. Fins que un dia, de pura casualitat, me la torno a trobar. Amb una altra coincidència: el 1969 la va exposar a la galeria L'Attico de Roma; i el 1975 la va tornar a presentar, ara a la Biennal de Venècia, com un cop d'efecte després de tota la desil·lusió que va portar el fracàs del 68. Vist així, m'hi vaig sentir una mica més pròxim, però no ha sigut res de buscat.

–Si vostè disseca un cavall –o deu– i el planta en una galeria, és art; si ho fa un taxidermista, no. ¿Per què?

–Darrere del meu ramat hi ha una intenció artística, un concepte, una manipulació d'idees. El taxidermista busca que l'animal li quedi el més natural possible; jo, no. Al contrari, hi ha detalls, parts dels cavalls que he exagerat segons les meves conveniències.

–¿Per exemple?

–El moviment del coll: en alguna ocasió he estrafet els músculs, i el resultat és un gest que no és real, tot i que ho sembla.

–Però tècnicament, ¿estan ben dissecats?

–I tant, com ho hauria fet un taxidermista, ja et dic. Vaig haver d'ajustar les escultures a les mides de les pells de què disposava.

–¿De què estan –ejem– farcits?

–De poliuretà.

–Per cert, ¿són cavalls o eugues?

–Hi ha de tot.

–Queda clar que un taxidermista no fa art; però, els taurons i les vaques de Hirst, ¿ho són?

–Si, és clar.

–¿Encara que es limiti a esprémer la mamella?

–No veig per què no ha de ser legítim.

–Tornem als cavalls: ¿en sap la raça?

–No; són cavalls de carn. No sé per què t'interessa tant, aquesta qüestió.

–Per curiositat: ¿s'imagina que haguessin sigut de raça autòctona? Ja sap: el cavall pirinenc català... Perquè n'hi ha; com de rucs.

–No. Era un ramat destinat al sacrifici.

–¿El van sacrificar per vostè?

—No. I això que quedi clar: jo no he matat ni fet matar cap animal. Simplement vaig recollir les restes, les pells dels cavalls un cop morts, i ho vaig recomposar. Just pel lloc per on va tallar l'escorxador. No he intentat dissimular les costures. Així queda més gestual.

–Ja sap que hi ha a qui li ha sabut ta greu, això d'exposar un animal dissecat.

–Sí, són els mateixos que després li donen al seu gos carn de cavall per menjar i es queden tan tranquils. Pura hipocresia. Com fa deu anys, que vaig presentar a Llemotges una instal·lació, Sòlids aparents, amb rates vives. Doncs se'm vanpresentar una tropa d'ecologistes, o el que fossin. Però, ¿quina diferència hi ha entre tenir les rates en una gàbia domèstica o en una gàbia en forma de cadira, o de cotxet infantil, que és el que jo plantejava?

–Quina dèria, amb els animals. També a Avui tot no m'és ja indiferent també va treballar amb carcasses.

–Tinc moltes idees, especialment amb animals vius, però no ho podré materialitzar perquè cap galeria ni cap institució s'hi atrevirà.

–¿Per què?

–Perquè l'animal viu com a objecte artístic està mal vist.

–Bé que ho va fer, Kounellis.

–Sí, però al 1975 ja va tenir problemes.

-Una qüestió administrativa: ¿com s'importa una desena de pells de cavall? ¿En concepte de què passen per la duana?

–L'obra la vaig armar al taller de Joan Canal, a baix, i la vaig portar ja acabada.

–¿Com una obra d'art?

–No: com a animals dissecats. Cap a Venècia si que hi aniran com a obra d'art. Però dels tràmits i de la paperassa se n'ocupa el ministeri.

–També hi ha a qui molesta que un artista «no andorrà» representi Andorra a Venècia

–No ho deuen dir per mi, perquè jo tinc passaport andorrà. Però és l'última vegada que entro en aquesta discussió: les bases del concurs diuen que s'hi pot presentar qualsevol artista andorrà o resident. Així que...

–Per una pura qüestió de proporcions, fa la sensació quea l'Arsenale Fixats en la contemporaneïtat ofegarà les obres de Bosque i de Morrison. ¿Hi han pensat, en aquets detallet?

–M'imagino que el video de Fiona es projectarà en un espai tancat. I la veritat, no crec que la meva instal·lació opaqui la Memòria oblidada de Samantha.

–¿S'imagina el seu ramat exposat al rebedor del Consell General? Perquè, francament, jo no.

–La veritat és que preferiria un espai més diàfen.

–¿Per exemple?

–No sé si n'hi ha cap, a Andorra.

–Però la instal·lació quedarà en propietat del ministeri, m'imagino...

–No ho sé.

–Una vegada exposada a Venècia i al Consell General –o on sigui– ¿on es conservarà, la instal·lació? ¿Al magatzem de Patrimoni a Aixovall? ¿A la sala de Govern, amb –glups–els frescos de Santa Coloma?

–Tampoc ho sé.

–Si dóna la campanada, ¿li hem vist prou les rastes?

–No ho crec, però em sembla que tens molta fe. Massa, potser.

–Veient d'on venim, crec que podem tenir legítimes esperances. ¿No ho creu així?

–Evidentment, vaig a Venècia a jugar-me-la.

–¿Esperava que es generés polèmica, al voltant de la instal·lació?

–M'és igual. Tothom és lliure d'opinar el que li sembli, només faltaria. Però jo treballo per mi, no per als altres, i entenc l'art així. I que consti també que no he fet això amb cap intenció de provocar; per mi, Fixats en la contemporaneïtat és una instal·lació ben normal.

–Per cert, ¿què val, una pelleringa de cavall?

–Les pells són gratis. El que té un cost és adobar-les, perquè ho ha fer un professional.

Per a més informació consulti l'edició en paper.