• L'Arxiu Nacional neteja i inventaria els prop de 115.000 discos de la històrica emissora

El magatzem on es conserva la discoteca de Radio Andorra, al dipòsit transitori del Govern (a dalt) i l'arxivera Antònia Fantova treballant amb la documentació escrita de l'estació Foto: EL PERIÒDIC

Atenció, beatlemaníacs de totes les edats i condicions: ¿havíeu somiat mai a tocar una primera edició de, posem per cas, With the Beatles, el segon elapè del quartet de Liverpool, aparegut el novembre del 1963 –encara els faltaven uns quants dies per convertir-se en els peluts oficials de la dècada– per aprofitar l'embranzida de She loves you? Doncs ben aviat ho podran fer, i com qui diu al costat de casa: l'edició francesa de l'àlbum –Les Beatles, cortesia d'Odeon– és una de les moltes joies que ha aparegut en la monumental discoteca de Radio Andorra que l'empresa Triple Acces, especialitzada en el tractament de fons discogràfics, està inventariant des de mitjans juny i per compte de l'Arxiu Nacional. Una peça de col·leccionista que tindrà molta, molta companyia. És el que augura Albert Bartumeu, el conservador que tindrà el privilegi de descobrir els secrets que oculta el que queda de la discoteca, un oceà de 115.000 documents que constitueixen un autèntic tresor no només per la quantitat sinó també i sobretot per la varietat de suports –relíquies de pedra, acetats i vinils– i l'extensió crononològica: els més antics daten de finals dels anys 20; els més nous, del 1980, l'any abans que l'estació emmudís definitivament, per ordre del Consell General i com qui diu manu militari.

Bartumeu ho té clar: «És evident que estem davant d'una col·lecció important, qui sap si única, i que aquí hi trobarem de tot, perquè les cases discogràfiques eren les primeres interessades a fer arribar un exemplar dels seus discos a una estació que a l'era daurada, als anys 50, se sentia en ona curta fins i tot a Oceania». I això que ens trobem en un moment absolutament incipient de l'inventari: els primers pacients que passaran per les seves mans seran els prop de 15.000 discos de pedra, els més antics de la col·lecció. I en un mes i mig n'ha pogut tractar un miler. Una operació que consisteix en el registre de les dades de cadascun –títol, intèrpret, discogràfica i any de publicació, segons la caràtula, no sempre fiable, o la galeta interior–, neteja superficial i tractament antifúngic –perquè s'han passat quasi tres decennis guardats en caixes i com qui diu a la intempèrie– i de pet cap a la caixa de seguretat, el destí definitiu, en sobres individuals lliures de clor i productes corrosius. Una vegada arribats aquí, els discos estaran teòricament en disposició de ser escoltats... quan l'Arxiu adquireixi l'equipament tècnic necessari, cosa que encara no té data prevista perquè els 66.000 euros destinats en aquesta primera fase només cobreixen l'inventari i la compra de maquinària per netejar els discos.

Sense precedents a l'Arxiu

De totes maneres, escoltar els discos serà el pas final del projecte, i no tinguem pressa perquè la cosa va per llarg. Abans, Bartumeu s'ha de capbussar en els catàlegs de fonoteques i biblioteques públiques per comprovar disc per disc si hi està digitalitzat i disponible per a la consulta pública, o constitueix en canvi una peça única. Aquest serà un dels criteris principals que es tindran en consideració per, en una fase posterior, digitalitzar part de la discoteca de Radio Andorra i posar-la així a disposició del ciutadà, diu Cinta Pujal, responsable el fons audiovisual de l'Arxiu; l'altre criteri serà la rellevància local del disc: que fos publicat per una discogràfica o es tracti d'un intèrpret andorrà –que n'hi ha hagut: Gil Vidal, sense anar més lluny. La digitalització d'aquest fons únic serà la culminació de tot el procés de recuperació del patrimoni discogràfic de Radio Andorra... Però també aquí caldrà un previ esforç per adquirir l'equipament necessari. Una inversió encara per quantificar perquè, insisteix Pujal, se les han hagut amb un suport –el disc, de pedra i de vinil– i en un volum –més de 115.000 documents– sense precedents en els quatre decennis d'història del servei.

Per fer-nos-en una idea: els 15.000 discos de pedra en què Bartumeu treballa en aquesta primera fase sumen en conjunt un total aproximat de 4.000 hores. No es tracta d'escoltar-los un a un –sinó, ja s'ha dit, de netejar-los, inventariar-los i documentar-los– però segons el calendari previst té feina per a divuit mesos. I això, repetim-ho, només per als discos de pedra, que van regnar fins a finals dels anys 40 i que són els més capritxosos perquè cada fabricant anava per lliure i produïa discos de mides i revolucions particulars. El vinil, a partir dels primers anys 50, va acabar amb aquesta anarquia i va homogeneïtzar els formats. Per això se suposa que els 100.000 que es conserven es despatxaran amb més celeritat que no els de pedra. Però això també serà en una fase posterior. De moment, entre els de pedra ja hi han aparegut algunes joietes: per exemple, Le mulet d'Andorra, un fox interpretat per Charles Gentes amb l'orquestra d'Albert Lasry que Bartumeu data als anys 30 i que porta el número 18.224 del registre de l'emissora. Una documentació també capritxosa, tot sigui dit, i en que està treballant l'arxivera Antònia Fantova, però que podria servir per determinar quants discos de la col·lecció van desaparèixer abans de l'incendi del Roc de les Anelletes –l'incident que va obligar a traslladar a Encamp el que en quedava. També ha aparegut el que es va registrar amb el numero 1: ¿el primer que es va escoltar a Radio Andorra, potser a l'època de Maria Escrihuela, la locutora que a l'abril del 1940 va inaugrar l'estació i es va convertir en la primera Mademoiselle Aquí? És un exemplar d'Il trovatore, de Verdi. Cosa gens estranya perquè –diu Bartumeu– el gros dels discos de pedra el constitueixen òperes i música clàssica, al costat de la sarsuela espanyola i l'opereta francesa i, en menor proporció, les grans orquestres americanes dels anys 30 i 40, des de Duke Ellington fins a Glenn Miller i Count Basie.

Fins aquí, la pedra. També hi ha vinil, molt de vinil: ja hem vist Les Beatles, però és caminar pels passadissos del magatzem –el dipòsit de trànsit de Govern als Marginets: unes instal·lacions absolutament inadequades per conservar material tan delicat com aquest, i una altra prova que les dependències de l'Arxiu a Prada Casadet han quedat obsoletes–, agafar un disc a l'atzar i endur-se una sorpresa de les grosses: per aquí, un single de Pablo Casals –el Pau vindria després– i l'orquestra del festival de Prada; una mica més enllà, un Stevie Wonder (Workout Stevie Workout) encara nen o un quasi debutant Bob Dylan (Subterranean Homesick Blues), i per acabar d'arrodonir-ho, l'LP original de Pinball Wizard, de The Who o una edició de col·leccionista de l'àlbum Tres hombres, de ZZ Top. Una mina, ja ho veuen, que es completarà amb el contingut de les 500 bobines de cinta oberta, el centenar de cartutxos publicitaris i els 200 cassets de la col·lecció. Pujal toca de peus a terra i no espera trobar-s'hi gravacions dels programes estrella dels anys d'or –¿s'imaginen un Concierto de los radiooyentes amb Lydia Merino i Carmen del Monte?–, però qui sap, queden quasi 114.000 discos per somiar truites. Vaja, que en tornarem a parlar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.