• Quatre andorrans correran la prova basca que s'ha convertit en un referent on acudeixen els millors del món
• Són 450 atletes envoltats per gairebé 5.000 aficionats que formen un túnel de gent en la pujada a l'Aizkorri i la carena fins l'Aitxuri

Lluís Sanvicente, a Zegama en l'edició de l'any passat en ple èxtasi envoltat del públic que anima els atletes Foto: Zegama-Aizkorri

El planeta esportiu és envoltat de carreres que són gairebé mites, curses que tenen un nom i una fama, una qualitat innata que les fa impunes a tot i que tan se val que plogui, que nevi, que bufi un vent del dimoni o que el fang ho faci perillós: l'ambient exterior ho supera i ajuda a arribar a la meta el corredor. Encara que les cames diguin prou. En atletisme hi és la marató olímpica, en esquí de muntanya la Pierra Menta o la Patrulla, i en curses de muntanya, Zegama.

«Zegama és Zegama», diu Lluís Sanvicente, que amb aquesta portarà quatre edicions i que sospira cada any quan, al gener, s'obre el termini d'inscripció d'una cursa que es disputa diumenge 25 de maig. «És una cursa on tot corredor de muntanya, sigui professional o amateur, arriba a sentir-se com un Déu gràcies al públic», afirma l'esportista encampadà. «Som 450 corredors per 4.000 o 5.000 persones animant per les serres i els boscos de l'Aizkorri, plogui, venti, nevi o faci sol», hi afegeix.

Però Sanvicente, que hi va per pura passió, no serà l'únic que ho viu amb aquesta emoció. Per part andorrana també hi correrà Sintu Vives i els germans Òscar i Marc Casal, que lluiten per la Copa del Món representant l'equip nacional. «Allà es viu aquella sensació que es veu en un Tour de França quan els corredors coronen un port i van entre un corredor de gent», assegura Òscar Casal, que buscarà aproximar-se a la millor marca andorrana en aquesta cursa, en mans des de fa més de deu anys de Xavier Teixidó: 4h 18min.

Òscar té com a millor registre els 4h 26min 17s del 2012 (va ser 18è), en el seu debut en aquesta cursa, mentre que en batalla amb ell hi serà Marc, que tot i tenir alguns problemes en un peu –la Transvulcania ha passat una mica de factura– també hi viatja per intentar superar el temps de 4h 35min 15s, també de 2012, quan va ser 36è. Sanvicente, per la seva part, té una plusmarca de 4h 35min 28s al 2011, quan va ser 32è, i aquest és un objectiu, tot i que escoltar-lo parlar sobre la cursa basca no indica que vagi mentalitzat a ser tant competitiu com de gaudir de l'espectacle i les sensacions que s'hi viuen.

La carrera, de 42,195 quilòmetres –marató pura de muntanya–, compta amb tres ascensions. La primera és al cim de l'Aratz, al voltant del quilòmetre 17, i sempre a ritme ràpid, mai caminant perquè «és una cursa corredora», segons Òscar Casal. Després d'un descens arriba el pas pel Sant Esperit que marca el principi del corredor de públic que, apassionat, acompanya els atletes fins el cim de l'Aizkorri, la carena posterior i l'Aitxuri, abans de començar un llarg pla, tècnic i que es preveu enfangat –«fins i tot perillós», apunta Òscar Casal–, que fa més mal del que sembla i que deixa els corredors fets caldo per la tercera ascensió, a Andraitz. A partir d'aquest punt, uns 11 quilòmetres de descens a meta que poden ser una bassa d'oli o un infern per a les cames, depenent del que s'hagi gastat fins aquest punt.

Òscar Casal assegura que la idea és ser una mica conservador d'inici, perquè en el fons hi és el record de l'any passat, quan a partir del quilòmetre 23 va entrar en un túnel fosc i dur, sense forces, que el va portar a acabar 112è amb 5h 03min 37s.

La meteorologia, a més del recorregut, el tracte d'organització i públic, és quelcom que aporta un plus de bestiesa a la cursa. El mite del fang, de la pluja que gairebé sempre hi és, acompanyen els corredors, que alguns es resignen a acceptar i d'altres viuen amb passió. En aquesta edició el fang és assegurat per les últimes pluges i perquè, a més, donen aigua el diumenge. I molta. «Si fa dos anys en els cims fins i tot nevava i no es va suspendre, dubto molt que facin cap canvi per molt que plogui», diu Òscar, que ahir va fer un últim entrenament perfilant l'estat de forma i que assumeix «el clima atlàntic» del País Basc.

Tots patiran, com també els joves andorrans Sergi Casabella, Hugo Llata i David Pérez, tots de 17 anys, que faran un tast a la curta de 10km que es disputa també diumenge. Ells, joves i valents, que començaran a veure que Zegama és Zegama. I tindran el cuquet a dins.

Per a més informació consulti l'edició en paper.