PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Concentració d’unes 200 persones tot i «la por»

Les veus presents ahir en la manifestació pacífica es movien entre la indignació i el temor a les possibles conseqüències de donar la cara

Per R. M. S.

El moment de la lectura del manifest, ahir durant la concentració.
El moment de la lectura del manifest, ahir durant la concentració. | TONY LARA
No eren molts, però tampoc eren pocs, però si d’alguna cosa es parlava entre ells era de la por. La por a ser identificats per les imatges de televisió, per les fotografies que avui surten als periòdics, per la difusió de la seva indignació envers un Govern que per a ells els ha fallat, quan no, segons diuen, els ha enganyat. Potser és tot qüestió del punt de vista des del qual es mira, però el ben cert és que hi ha una part important de ciutadans que han arribat a un punt en què no es creuen res del que els diuen, no analitzen en positiu cap acte per la solució que pugui fer el Govern, i simplement no ho fan perquè el que es respira és malestar acumulat que fa que, a la llarga, no hi hagi manera de canviar-los. Cansament psicològic. 
 
Ahir l’entrada principal de la seu central de BPA a Escaldes-Engordany comptava amb dos centenars de persones que, entre clients, empleats i afectats diversos, a més de moltes cares conegudes amb la intenció de donar suport, protestaven de manera pacífica, silenciosa i educada contra l’actuació dels organismes del Govern perquè, «365 dies després», com deia el comunicat que es va llegir als presents, encara no tenen solucions sobre la taula.
 
Manuel Bustelo, de la plataforma d’afectats, va assegurar que la indignació hi és perquè «fa dotze mesos que es va iniciar aquest problema i estem en la mateixa situació». La petició és una: «Volem que es reintegrin els estalvis íntegrament. Podem tenir molts desitjos però només hi ha una solució, que es reintegrin els estalvis a tota la gent que no va provocar aquests problemes». Bustelo va dir que la crisi «no s’havia d’haver iniciat mai», però qui ho paga són ells. Per altra part, a la concentració van acudir representants polítics com David Rios (PS), per «donar suport»: «Han passat 365 dies i la qüestió no s’ha mogut». I en aquest punt, Rios va recordar que sí, que efectivament, hi ha gent que s’amaga perquè no s’atreveix a donar la cara. La por: «Compartim el neguit de totes aquestes persones i d’altres que no poden sortir per por».  No és fàcil digerir paraules com aquestes en una societat democràtica, però vet aquí que alguna cosa pensa la gent que no té ganes de dir en públic que té un problema perquè l’incomoda la incertesa del que vindrà. «Esperem que es resolgui bé i el més ràpid possible», va cloure Rios just abans de demanar al Govern informació sobre l’auditoria de PwC que va determinar més de 900 clients «presumptament sospitosos» segons es va expressar l’AREB en el comunicat d’aquesta setmana: «Volem saber de quina manera s’ha arribat a aquesta conclusió i quina metodologia s’ha fet servir».
 
El manifest llegit en veu alta, per això, incidia en el temps passat i les escasses solucions: «365 dies de malson; un any on tots hem vist com les nostres vides canviaven de la nit al dia, sense voler-ho, sense esperar-ho, i sobretot, sense ser-ne culpables». Però les paraules que tothom va escoltar també anaven dirigides al cap de Govern, Toni Martí, sobre el qual es va dir: «Fa un any que va assegurar que aquest malson sols duraria seixanta dies, i de moment ja en portem tres-cents més».
 
«Llibertat per a Joan Pau Miquel», o «Govern dimissió!» eren les enganxines que es llegien en les jaquetes, en algun front del cap o en les bosses. Eren peticions que, sense por, deien el que pensen un bon grapat de ciutadans que no veuen clar res. Perquè se senten estafats. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT