Alex Montero

És innegable que l’atracció turística per antonomàsia d’Andorra són les pistes d’esquí que conformen tot el complex de Grandvalira Resorts. La temporada passada es va tancar amb més de 2.364.359 dies d’esquí venuts, símptoma que denota el bon estat d’aquesta pràctica esportiva i el poder d’atracció que té tant en els residents com els milers de turistes que es donen cita en aquestes pistes any rere any.  Aquesta temporada, però, la falta de neu al llarg del país convidava a una situació preocupant i alarmant. No és una crida que ens vingués de noves, ja que la realitat és que Andorra fa anys que ha deixat enrere aquelles grans nevades que omplien els carrers de totes les parròquies de dalt a baix, però sembla que enguany ha tocat el seu pic més alt. Els dies amb neu d’aquesta temporada es podrien contar gairebé amb els dits d’una mà i això, per a Grandvalira, és el pitjor que podia succeir. Per què que són unes pistes d’esquí sense neu? 

Però ja ho diuen, després de la tempesta sempre surt el sol. O en aquest cas, les nevades. I és que després de patir un dels inicis de temporada més complicats de la seva història, Grandvalira ha pogut firmar el millor cap de setmana de tota la temporada, amb més de 50.000 esquiadors repartits al llarg de les seves diverses pistes. Una alegria per a tots els equips que conformen el complex d’esquí, però també per a tota la resta del país. Perquè si abans ens preguntàvem què són unes pistes d’esquí sense neu, ara ens hauríem de preguntar què és Andorra sense aquestes mateixes pistes i els seus esquiadors, els quals conformen el motor econòmic i turístic més gran de tot el país.

Després de gairebé un any residint al Principat, puc afirmar ben segur que la resposta a aquesta segona pregunta seria una autèntica davallada per al model socioeconòmic que tots coneixem avui en dia. Andorra no és res sense les pistes de Grandvalira, i això és així. De res val comptar amb un eix comercial tan interessant com el que tenim o unes muntanyes que conviden a practicar senderisme o altres pràctiques esportives. Andorra és sinònim de neu i d’esquiar, i si tota aquesta gent que es deixa alguns cèntims en les botigues de l’avinguda Meritxell o Carlemany no té després la possibilitat de pujar a pistes i gaudir d’una jornada única amb la parella, família o amics, dubto que ni tan sols facin el pas de travessar les fronteres que ens limiten amb els països veïns.

Així que avui, després de veure com aquest darrer cap de setmana Grandvalira s’ha omplert de gom a gom, crec que el que hem de fer tots és, com a mínim, celebrar aquesta bona recollida. I sobretot, esperar que la fita no es quedi només en un fet anecdòtic, sinó que sigui la màxima que regeix totes les setmanes que ens venen al davant. Altrament, crec que tots ens hauríem de preparar per donar la benvinguda a una Andorra més trista i apagada, sense l’habitual tràfic de turistes al que estem acostumats i que tan de bé ens fa com a societat. Estimats esquiadors i estimada neu, sigueu benvinguts!