• Vonvençut que l'excepcional podia ser normal amb capacitat, dedicació, constància i mètode

Foto: NOE

Una de les característiques destacades de l'andorranitat és la capacitat (o necessitat) de convertir en normal el que és excepcional. Així, l'excepcionalitat política del país va esdevenir durant segles normal amb el seu status quo antic i singular i ha esdevingut novament normal amb la seva constitució escrita. Curiosament de l'excepcionalitat dels dos consenyors, gerents de l'estatus quo mencionat anteriorment, i que no permetia alhora esdevenir estat reconegut internacionalment, hem passat a tenir dos coprínceps que han retornat la sobirania al poble i avui en són els gerents de l'estat modern independent, de dret, democràtic i social; sempre per indivís, però avui, una indivisió més unida que mai.

De ser garants d'unes especificitats andorranes avui han passat a ser garants de l'Estat andorrà. Aquest insòlit tamboret que es diu Andorra continua necessitant les seves quatre potes (el poble, les institucions i dos coprínceps), amb normalitat per anar mantenint l'equilibri tot movent-nos en un món convuls i en transformació.

La normalitat de l'evolució històrica andorrana és destacadament excepcional. Malgrat la vulnerabilitat del país en múltiples aspectes, per petitesa física, població immigrada, marginalitat geogràfica, dificultats orogràfiques, pobresa de recursos, situació geopolítica, etc, s'ha anat aconseguint normalitzar aspectes o disposar de nivells de normalitat envejables, tot i que només siguin normals.

Perquè hem aconseguit que sigui normal, tot i no ser habitual en altres indrets, tenir seguretat ciutadana, disposar d'un entorn natural magnífic, gaudir de les llibertats personals que considerem bàsiques, poder emprendre iniciatives empresarials, haver opcions de feina tot i la situació de crisi, comptar amb solidaritats, no escrites, fruir d'educació i sanitat plurals ...

Tot i les diferències personals i polítiques s'ha sabut arribar sempre a acords i enteses que han permès superar les extraordinàries crisis sofertes. Sabent que només la unió fa la força, per petits, vulnerables i insignificants que puguem ser davant la història.

De les característiques del perfil de Pompeu Fabra se n'ha dit moltes coses: un dels grans símbols d'identitat i llibertat del país (J. Martí i Alanís), sensibilitat i formació cultural innovadora, i mentalitat i temperament propis d'un científic (J. Triadú), el patriota, el gramàtic, el lexicògraf, el codificador del català modern, el mestre, l'acadèmic (J. A. Argenter), excursionista, esportista i ciutadà (C. Santacana), el seny ordenador (O. Casassas), la tasca depuradora, la significació cívica i patriòtica, l'intel·lectual (J. Casassas), un símbol aglutinador (J. Martí), el Mestre, l'autoritat admirada (V. Pitarch), la genuïnitat de la llengua (G. Bibiloni), lingüista i poliglot, europeu reconegut (J. Julià-Muné), un personatge polifacètic (J. Ros), conferenciant, neogramàtic i teòric de la cultura de la llengua (J. Murgades), peça fonamental indiscutible del procés de normalització del català (J. Mir).

Però aquesta faceta de normalitzador té una doble vessant; la de reduir a una norma que n'és una segona accepció i, molt més important, la primera accepció del verb normalitzar, que vol dir fer normal.

Assolir la normalitat i fer normal el que era excepcional, eventual, condicional, extraordinari, aberrant, anormal, insòlit, desusat i rar, heus aquí la seva madura, coherent, encertada i gran actuació.

Assolir la normalitat en tot allò que no era normal i podria i devia ser-ho. I aquesta normalitat la manifestà en altres situacions.

Tota la seva impressionant feina, que avui està reunida en la recopilació de la seva obra feta per l'Institut d'Estudis Catalans en 9 volums i milers de pàgines mostra com de normal va ser Pompeu Fabra, convençut que l'excepcional podia ser normal amb capacitat, dedicació, constància i mètode. I com deia ell «no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança».

El seu exili posterior i fixació de domicili a Prada de Conflent, no considerant-s'hi un exiliat, sinó un natural més en terres catalanes del nord, fent-s'hi enterrar, manifesta una voluntat més de ser i viure amb normalitat.

Finalment el fet de testar a Andorra per a poder-ho fer en català, l'any 1947, a la notaria de Rossend Jordana a St. Julià de Lòria, és un altre gest més de voluntat de normalitat i d'exigència per a fer-la possible, poc abans de la seva mort.

Enguany es compleixen 100 anys de l'aparició de les Normes Ortogràfiques publicades per l'Institut d'Estudis Catalans el 24 de gener de 1913, a través d'una comissió composta per Pere Coromines i Montanya, Eugeni d'Ors i Rovira, Antoni M. Alcover i Sureda, Jaume Massó i Torrents, Miquel dels Sants Oliver i Tolrà, Antoni Rubió i Lluch, Josep Carner i Puig-Oriol, Frederic Clascar i Sanou, Lluís Segalà i Estalella i Pompeu Fabra i Poch que la va coordinar.

Dins d'aquesta es creà les oficines lexicogràfiques dirigides per Pompeu Fabra que el 1917 publicarà el Diccionari Ortogràfic, la Gramàtica Catalana de 1918 i el Diccionari de la llengua Catalana de 1931.

No s'ha d'oblidar que Pompeu Fabra havia publicat abans de la creació de l'IEC, Ensayo de gramática de catalán moderno el 1891, Contribució a la gramàtica de la llengua catalana del 1898 i Tractat de ortografia catalana del 1904, així com un Sil·labari català del mateix any.

I 23 articles dits Qüestions gramaticals, que va publicar a la premsa escrita el 1907/8 i publicat en llibre el 1911 sota el títol de Qüestions de gramàtica Catalana, i el 1912 publica la Gramàtica de la llengua Catalana, any en que retorna de Bilbao on hi era des del 1902. Sense oblidar el Curs mitjà de gramàtica catalana de 1918, la Gramàtica francesa de 1919 i la Gramàtica anglesa de 1924, i les traduccions al català el 1893 del belga M. Maeterlinlk (L'intrusa) i del suec E. Ibsen (Espectres) amb J. Casas-Carbó.

Així com les Converses filològiques publicades a la premsa entre 1919 i 1920 en un total de 841 articles, editades també en llibre . I altres escrits i obres diverses.

El 1906 participà al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'Ortografia Catalana.

Entre aquests altres escrits l'assaig La normalització de la gramàtica de 1929,Pompeu Fabra hi deia “No creiem que avui hi hagi ningú que no accepti que una llengua literària ha de tenir un sistema gramatical ben fixat i acatat per tothom ... Tinguem sempre present el que ha passat amb l'ortografia. Ara la gent n'aprèn ... Hem de procurar que en morfologia i sintaxi s'arribi al mateix estat de fixació a què hem arribat en ortografia”.

Consultant el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra de 1932, “normalitzar”, vol dir “Fer normal, reduir a una norma”.

És aquesta primera accepció de normalitat i normalització per sobre de normativa i normativització on Pompeu Fabra deixa clar la seva preocupació normalitzadora tot i que, per aconseguir-ho, li calgués obtenir el consens i el reconeixement suficient per a poder crear i establir normes.

Si l'any 2000 escrivia sobre l'andorranitat, lingüística, de Pompeu Fabra en fer el seu testament a Andorra avui, amb la seva actitud normalitzadora, coincident amb la vocació andorrana de fer normal allò excepcional, li cal reconèixer també una andorranitat caracterial, que ens el fa més pròxim i normal que mai, 60 anys després de fer el testament, 145 anys després del seu naixement i 100 anys després de les Normes Ortogràfiques.

Aquest dimecres a dos quarts de nou del vespre, la Societat Andorrana de Ciències, l'Institut d'Estudis Catalans i el Consell General, a seva nova seu, hi faran un acte normal d'homenatge a la seva figura i a la llengua nacional i oficial andorrana, la catalana. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.