Boja. És el qualificatiu que les poques persones a qui vaig notificar la meva partida a Galícia per fer un petit tram del Camino de Santiago, tota sola, van coincidir en atribuir-me en la seva majoria. Francament: no em vaig veure exempta de nervis; quasi por. Tot plegat agreujat pel parer expressat per les persones del meu voltant. Sentiments que no van trigar en esvair-se un cop arribada al punt de partida, que van evolucionar en irrisoris a mesura que passaven els minuts (no van ser necessàries hores).
 

Ara regnen la nostàlgia i una immensa sensació que no arribo a verbalitzar, que es mou entre la gratitud, la felicitat, la incredulitat davant el viscut. Un èxtasi que pessigolleja la pell fins a posar-la de gallina en retornar el record. Una experiència inenarrable, incapaç de donar resposta als constants qüestionaris donats a la tornada més enllà d’una fervorosa recomanació: «Fes-lo». És injust aquest text.
 

Marca un abans i un després. Res a veure amb passions espirituals; menys amb fes religioses. És el recobrament de la confiança certament minvada en les persones, la capacitat recarregada d’empatitzar, d’entregar sense por els pensaments d’hom a qualsevol altri, tancant de ben segur el breu encontre amb una abraçada sincera, amb un sentit desig: «Buen camino», tot esperant que més endavant la vida torni a posar aquell altri en el teu camí. És injust aquest text.

No hi ha lloc per als prejudicis,  desconfiances, per a la roïndat... Només comprensió i disposició a donar un cop de mà al qui ho necessiti. L’ego s’esfuma per donar pas a la comprensió i al... 
 

Sí, la frase anterior és a mitges. És molt difícil continuar escrivint, donada la injustícia d’aquest text.
 

I la injustícia d’aquest escrit rau en la seva incapacitat de copsar en la més mínima mesura el recorregut d’una a altra fletxa groga, perseguint a tothora l’omnipresent concha. En la impossibilitat, per part de l’autora, d’explicar la vivència, més enllà de proferir una molt encarida recomanació a aquells qui no hagin fet el camino i picar l’ullet, en un acte de complicitat, als qui l’hagin realitzat.