26 d’octubre de 2015 i encara ens posem vermells quan se’ns recorda que la veïna d’oficina, de domicili o del transport públic pateix d’abusos. No cal arribar a l’agressió física; la verbal ja es prou nociva per sí sola. Si el fet que això segueixi succeint encara avui dia ens sorprèn, què hem de dir de la falta de denúncia. No parlo de denúncia davant del cos de seguretat, de la família, de l'entorn, sinó de la manca d’implicació social en aquesta qüestió. Sentim vergonya aliena davant d’aquests esdeveniments però no ens posem vermells quan se’ns adverteix, des d’un organisme internacional i de renom com són les Nacions Unides, que únicament en tres països del món s’ha igualat o superat la xifra de dones amb presència als parlaments, que, el 2014, només el 4% de les grans empreses estaven encapçalades per dones. I ens fa por apropar-nos a un estand de fira de poble on membres d’una associació d’ajuda a dones afectades per abusos fan visible aquesta lacra, fan un crit a lluitar d’una vegada per totes per aquells principis que amb timidesa naixien als 60 i que amb força es defensaven als 70 però que en l’actualitat es troben estancats. 
 

No són suficients les millores constatades en salut i educació. Faltaria més que això no fos així. Cal seguir endavant. Per què la mitjana mundial de dones ministres és únicament del 18%? S’ha constat que els homes ho facin millor? La qüestió no és aquesta i no cerco una resposta, com tampoc vull que se’m titlli de radical.
 

Al color lila –incomprensiblement– li manca encara visibilitat. Un color ben campant, lluent, ben visible, al que, per contra, ens costa encara adherir-nos. En un moment en què la comunicació sembla tan senzilla, el silenci predomina. Però el silenci no arriba només per part de la dona afectada. El silenci és també culpa meva i seva, lector, que no som capaços d’estendre la mà a aquella qui sabem que pateix, perquè ella al·lega que tot va bé i nosaltres consentim i ens en rentem les mans. Si nosaltres no tenim capacitat com per a convèncer-la, n’hi ha que sí la tenen. Apropem-les a aquestes persones. 
 

La barreja de conceptes abans esdevinguda no era desvariejament. Era un convit a reflexionar. A no convertir en tabú qüestions que precisen de visibilitat; menys en moments en què presumim d’ideologies progressistes, de societats solidàries i combatents. Parlem-ne, fem relluir el color lila. Denunciem que la veïna de transport, de llar, de feina, pateix. Denunciem, com no, que el veí d’oficina, de domicili, d’autobús, pateix per causa de desigualtat.